PARLEM DE L'AMISTAT
De vegades tots ens veiem abans o després, en la necessitat de comunicar els nostres pensaments o els nostres sentiments, il·lusions, alegries i penes, tal vegada per situacions o esdeveniments que passen inadvertits als ulls dels qui ens envolten. Per això ens comuniquem.
Avui voldria parlar-vos del que semblant una obvietat, crec que és una qüestió de molta calada: És el concepte que tenim d’una forma d’amor, anomenada amistat; ...I com us considero amics, ja em perdonareu si m'estenc una mica en aquesta qüestió.
Diuen que el bon amic és aquell que es queda quan els altres s’han anat, i de veritat que em sembla una gran definició, per que en la festa, en el diner, en el poder, en l'èxit i en les conveniències es troben la majoria dels anomenats amics, que no son. ...Seran comparses, coneguts, espavilats, o altres coses, però el títol d'amic ha de ser preuat. No l'hem de regalar, per que destruïm el concepte.
Pot ser que el tipus de vida moderna amb el seu confort, les proteccions socials i la manca en general, de la possibilitat de situacions de patiment, fa que veiem menys preuat el concepte que abans també era interessat en allò: “d’avui per tu i demà per mi”.
No, avui m’agradaria parlar d’aquella amistat desinteressada, capaç, sincera, generosa, immaterial i impersonal. Ni tant sols se si jo mateix seria capaç d’oferir aquest nivell “pur”, però si que veig cada vegada més, en l’experiència dels meus seixanta dos anys, l’allunyament o confusió en els nostres paràmetres respecte d’això; Estem desvirtuant els conceptes entrant en la grisor, en contes d’anar a colors purs de les coses.
Avui, tots estem ficats en compromisos i circumstàncies diverses, que afecten el cor, la ment, el cos o la butxaca i que no ens deixen ser nosaltres mateixos, que seriem millors sens dubte, que fins hi tot actuem amb previsió del que suposem que pot passar o perjudicar respecte dels nostres compromisos d’amor, quan un amic, o un familiar, l’esposa o l’espòs, o un fill o un pare, o una mare, una àvia, o un tiet ens necessita, que serien amics amb "catxet".
I...és que m’he deixat expressament una qualitat prou important de l’amistat, que és la valentia. Ningú ha dit que l’amistat sigui gratuïta. L’amistat sincera, costa molt, sobre tot al qui la ofereix..., o la dona, que parlem de compromís humà davant l’altre o els altres, que cal ser un capsigrany o egoista per no adonar-nos d’una situació de necessitat moral, espiritual, psicològica o material d’una persona que diem estimada.
Cada vegada més, es fa de d'aquest concepte una eina d’utilitat personal. sense adonar-nos que les actuacions interessades son molt visibles i freqüents, doncs ningú s’escapa de la visió critica que també tenim tots.
Hauríem d'obrir ulls al cor i vigilar dues coses: discernir com som nosaltres en el fons, en un exercici d’autocrítica, i saber descobrir als hipòcrites per conèixer-los bé abans, i també ens podríem equivocar.....
....Doncs l'ésser humà és inestable per naturalesa.
xatumandingu.
