Els períodes de la vida

PERIODES DE VIDA, LLARGS O CURTS 

Només en el dormir consumim ni més ni menys que la quarta part de la vida.

Mentre dormim, el subconscient va a la seva i el conscient no governa, ni les nostres voluntats ni accions, està clar,  però avui, amb el dia, en despertar, comença un nou petit període de vida, podríem dir que s´obren als ulls il·lusions i projectes, esperances i desitjos..., petits o grans, llargs o curts, cada dia una esperança, cada dia un anhel, que de vegades martelleja constantment o queda en el calaix de l'oblit: un calaix de sastre on tot es rovella sovint ja per sempre més .

Amb tot, hi haurà coses  inassequibles per anys que visquem ...... ; cal ser realistes i treballar per allò que siguem capaços d'aconseguir. Si no compleix aquest requisit, o no val la pena l'esforç, o ens quedarem a mig camí.
Estem en una talaia alta, molt amunt i es veu de dalt estant una gran plana; frondosa i fèrtil, verda  que encara no hem trepitjat i no hem posat els peus a terra encara,  amb el despertar de cada dia. El temps  i les nostres  accions no l'han vestit de púrpura encara .
Cal pensar com ho farem per tal que tanta abundor i plenitud per viure , no es malmeti per causa de les nostres equivocacions.

Que farem doncs amb el gran regal que se'ns ofereix?
Com ho farem per aprofitar bé aquesta riquesa, en allò que depengui dels nostres propis actes?
Com gestionarem el dia, les hores , setmanes i mesos; o la vida sencera . Quin ordre i prioritat farem servir  per que aquest regal no és malmeti, tant individualment com en societat?

Cal aprendre que absolutament  tot duu data de caducitat. No ho menyspreïs; parlem de grans valors. 
Al final del temps, pugui ser que ens riurem i ens sentirem feliços i  satisfets del que hi haurem guanyat, o per contra  posarem el cap sota l'ala per no veure els resultats. plorarem amargament  la nostra incapacitat de fer front a l'infortuni i les pròpies accions  dels nostres egoismes, llargs o curts ?.

El paradigma actual contempla més el tenir que el ser; No l'hi facis el joc. 

xatumandingu.

GERARD AVUI QUARANTA ANYS

 GERARD, AVUI QUARANTA ANYS 

El temps, es mesura de moltes maneres,

però ell ens passa i repassa. 

 El que conta no és quantes cireres 

si no la dolçor que  tastes.

Quaranta anys de vida 

jà és temps d'haver-les disfrutat.

mil cent vint vegades de lluna sortida 

i moltes bengales de foc  que hem gastat,

que la lluna ha sortit  sovint eixerida

però, també de vegades s'ha amagat,

trista, plorosa,  freda i ferida. 

El temps,  que ens ha estat regalat ,

segur que ens  dona per molt i molt, 

encara que no el mesurem, ni el mesuris,

ni en anys ni llunes; doncs es temps ja gastat

cal fer allò que s'ha bonament  triat, 

acabant la bona feina, que no hem acabat.

Que no sigui viure amb esforç, ni dol, 

intentant de ser feliç, tú, i als que estimis.

Doncs apura aquesta copa tant ben servida

amb la dolçor i bondat del que conté.

que el destí ens ha dut , ....on ell vol .

però nosaltres hi posarem la cosa afegida,

on a voltes,  la cosa va,     ....i bé.

Que la felicitat, és partícula mol i molt petita 

i no sabem alguns  on la tenim també;

en un racó de la butxaca, en el cor o la motxilla ?,

del temps viscut, que vius tu,   o el que jó viuré.

Aquesta: la teva familia,

i tots els que t'estimen i et volen del món el bé,

desitjem la salut del cos, ment  i esperit,

avui t'ho diem de cor per tú  i amb alegria 

i demà, per nosaltres també, així t'ho dic.

Felicitat  Gerard per avui i per tota la vida.

T'estimem .

    

LES ARTS I LA PERSONA

 LES ARTS I LA PERSONA

* (2) LES ARTS PLÀSTIQUES

Respecte de les formes de comunicació,  les  de la creació d’imatges en suport de dues dimensions ( (llarg per ample ) sobre paper, roba, fusta, cartró, etc..  ), com puguin ser la fotografía, el còmic, caricatura,pintura, etc.., el nostre grup, sense excloure en el futur cap opció d’enriquiment personal que puguem arribar a desenvolupar i compartir,  voldria transmetre, sense pretensions, unes idees bàsiques per entendre una mica mes les bases primeres que hem de tenir presents sempre, especialment en el que fem ara, que ens desenvolupem en la pintura i el dibuix :

• Una de les coses que ens ensenya l’activitat per si mateixa, es a adonar-nos del que ens

• envolta i els seus detalls quan pintem o dibuixem de la realitat, per que no es el mateix

• veure que mirar:  Mirar es agafar consciència del que estàs veient, gaudir-ne i prenent

• decisions a partir d’això.

• 
  

•   En un sentit ampli de les paraules, els animals únicament actuen  front al que veuen,

• o senten, sense ser-ne ben bé conscients i,  si aprecien  els detalls, és en funció de la seva

• biologia i necessitats primàries de subsistència.. 

• 
  

Podríem, és clar, desenvolupar aquestes facultats sense fer servir l’art, però ben segur

que és més difícil aconseguir-ho. L'art ajuda a entendre tot el que ens envolta. 

• Un art relativament modern que precisa l’ajuda d’aparells sofisticats, es la fotografia,

• on igual que en la pintura, l’artista hi ha de posar una sèrie de qualitats que per si sola

• la màquina fotogràfica no pot fer..., però fixeu-vos que bé o malament, enquadrada o no

•   agradable o no la fotografia, si esta enfocada i te la llum adequada. Transmet quelcom.

• Les imatges conserven tots els seus detalls, sense l’esforç específic de l’artista, sempre.

• 
  

• Com en tot, cal l’aprenentatge,  i en el dibuix i pintura  cal saber traduir les instruccions

• del nostre cervell amb allò que veiem i volem plasmar mitjançant les parts del nostre cos

• que puguin ser més hàbils per aconseguir-ho ( en les persones Les mans i els dits, les

• nostres eines principals ).

• 
  

• Ens posem a dibuixar o pintar, amb la intenció de transmetre alguna cosa als altres

• i/o a nosaltres mateixos, perpetuant una comunicació que serà ja present sempre

• que tinguem ocasió de “ mirar “...., per recordar, pensar, gaudir, reflexionar, etc..

• 
  

• Caldrà triar el tema que ens inspira i siguem capaços de començar...

• Es necessari doncs, afinar i sensibilitzar les nostres capacitats, moviments voluntaris,

• la majoria petits i precisos, que arribin a fer el que nosaltres volem exactament. 

• A la vegada, quan plasmem una imatge en un suport, per la poesia que implica

• i per els altres conceptes , hem de triar segons els criteris personals, habilitats, bellesa

•   i expressió , decidirem el propi suport, estris, materials i tècniques necessàries

• i adients.  

En totes les arts plàstiques existeixen però dos reptes fonamentals,  dues mancances molt  grans que mitjançant la màgia de l’habilitat de l’artista, poden gairebé fer desaparèixer, al sentit de la vista, que son: La manca de la tercera dimensió ( com un mirall: que veus realment allò que reflexa, però no pots penetrar-hi travessant el vidre ), la pròpia llum  i la llum que volsd es reflexi en les coses .

Podràs llavors expressar-te igual o millor que en un escrit o un poema, o qualsevol altra art, doncs aquest és expressió. Qualsevol cosa: ...una imatge pot dir molt, com pugui ser un pensament, una emoció, un paisatge o un retrat, una idea; bellesa o neguit, por o alegria. Com una rosa quan és oferida, quan diu t'estimo .

Afina la sensibilitat i deixa volar aquest artista que tots duem a dins.

No et rendeixis, que amb la pràctica aniràs guanyant en la teva sensibilitat, sigues optimista

I NO ET DEIXIS VÈNCER !

xatumandingu.

DIGUEM AMIC QUE T'HE FET

 NO SÉ, AMIC QUE T'HE FET

No ho sé amic que t´he fet.

Segur que alguna rara cosa;

...alguna d'elles  que ens fa nosa, 

quelcom que hauriem d'aclarir, o desfer.

Que no sé si ets tu o soc jò;

i de mi,  si hi hagués algun nefast racó

aquest no cercava  cap intenció

i et demano, i demanaré humilment perdó.

Que les pomes, al final es fan agres 

amb el temps i de la afrenta, la calor,

que caldrà posar noves bisagres 

en les portes de l'amistat o  de l'amor.

Doncs vam compartir massa coses

per que ara  estiguem tant lluny,

enguany pensem amb les noses

d'on abans eren en un puny.

De veritat, que no ho entenc;

no se la causa, quina  és?.

Ni el per que, del qui o del que fem...,

que la arruinada amistat es desfés!

Un desacord, un deute, creença o pensament... 

Quin és aquest  punt perdurable, tant calent?. 

Sabem que no hi ha persones iguals 

i ha d'existir la diferència :

aquesta es una bona i millor ciencia 

que ens fá precisament  a tots semblants.

Cada ù amb la seva raó i creença.

D'acord en el desacord, si és aquesta la cosa 

i et dic que la llibertat no fa mai nosa 

si s'aplica amb seny, honor i responsabilitat .

Aquesta, crec que és la veritat .

Digue'm tu la teva, amb respecte i sinceritat.

xatumandingu.

COPLAS DEL PAYADOR PERSEGUIDO, JORGE CAFRUNE

 Con su permiso voy a entrar

Aunque no soy convidado,

Pero en mi pago un asado

No es de nadie y es de todos,

Yo voy a cantar a mi modo

Después que haya churrasqueado.

Yo sé que muchos dirán

Que peco de atrevimiento,

Si largo mi pensamiento

Pal rumbo que ya elegí,

Pero siempre ha sido así

Galopiador contra el viento.

La sangre tiene razones

Que hacen engordar las venas,

Penas sobre pena y penas

Hacen que uno pegue el grito,

La arena es un puñadito,

Pero hay montañas de arena.

No se si mi canto es lindo

O si saldrá medio triste,

Nunca fui zorzal ni existe

Plumaje más ordinario,

Yo soy pájaro corsario

Que no conoce el alpiste.

Vuelo porque no me arrastro

Que el arrastrarse es la ruina,

Anido en árbol de espina

Lo mesmo que en cordillera,

Sin escuchar las zonceras

Del que vuela a lo gallina.

No me arrimo así nomás

A los jardines floridos,

Sin querer vivo advertido

Pa' no pisar el palito,

Hay pájaros que solitos

Se entrampan por presumidos.

Aunque mucho he traqueteado

No me engrilla la prudencia,

Es una falsa experiencia

Vivir temblándole a todo,

Cada cual tiene su modo

La rebelión es mi ciencia.

Yo soy de los del montón

No soy flor de invernadero,

Igual que el trébol campero

Crezco sin hacer barullo,

Me aprieto contra los yuyos

Y así lo aguanto al pampero.

Acostumbrado a las sierras

Yo nunca me se marear,

Y si me siento alabar

Me voy yendo despacito,

Pero aquel que es compadrito

Paga pa' hacerse nombrar.

Si me dicen "señor"

Agradezco el homenaje,

Mas soy gaucho entre el gauchaje

Y soy nadie entre los sabios,

Y son para mi los agravios

Que le hagan al paisanaje.

La vanidad es yuyo malo

Que envenena toda huerta,

Es preciso estar alerta

Manejando el asadón,

Pero no falta el varón

Que la riega hasta en su puerta.

El trabajo es cosa buena

Es lo mejor de la vida,

Pero la vida es perdida

Trabajando en campo ajeno,

Unos trabajan de trueno

Y es parotros la llovida.

El estanciero presume

De gauchismo y arrogancia,

El cree que es extravagancia

Que su pión viva mejor,

Mas no sabe ese señor

Que por su pión tiene estancia.

El que tenga sus reales

Hace muy bien en cuidarlos,

Pero si quiere aumentarlos

Que a la ley no se haga el sordo,

Que en todo los pucheros gordos

Los choclos se vuelven margos.

Yo vengo de muy abajo

Y muy arriba no estoy,

Al pobre mi canto doy

Así lo paso contento,

Porque estoy en mi elemento

Y ahí valgo por lo que soy.

Cantor que cante a los pobres

Ni muerto se ha de callar,

Pues ande vaya a parar el canto

De ese cristiano,

No ha de faltar el paisano

Que lo haga resucitar.

Si alguna vuelta he cantado

Ante panzudos patrones,

He picaneado las razones

Profundas del pobrerío,

Yo no traiciono a los míos

Por palmas ni patacones.

Si uno canta coplas de amor

De potros de domador

Del cielo y las estrellas,

Dicen "que cosa más bella

Si canta que es un primor",

Pero si uno como Fierro

Por ahí se larga opinando,

El pobre se va acercando

Con las orejas alertas,

Y el rico bicha la puerta

Y se aleja reculando.

Tal vez, alguien haya rodado

Tanto como rodé yo,

Pero le juro, créamelo

Que vi tanta pobreza,

Que yo pensé con tristeza

"Dios por aquí y no paso".

Nadie podrá señalarme

Que canto por amargao,

Si he pasado las que he pasado

Quiero servir de advertencia,

El rodar no será ciencia

Pero tampoco es pecado.

Amigos voy a dejarlos

Está mi parte cumplida,

Es la forma preferida

De una milonga pampeana,

Canté de manera llana

Ciertas cosas de la vida.

Ahora me voy no se a donde

Pa mi todo rumbo es bueno,

Los campos con ser ajenos

Los cruzo de un galopito,

Guarida no necesito

Yo se dormir al sereno.

Y aunque me quiten la vida

O engrillen mi libertad,

O aunque chamusquen quizá

Mi guitarra en los fogones,

Han de vivir mis canciones

En el alma de los demás.

No me nuembren que es pecao

Y no comenten mis trinos,

Yo me voy con mi destino

Pal lao donde sol se pierde,

Tal vez alguno se acuerde

Que aquí canto un argentino...

EL CAMELL DESLLIGAT

 EL CAMELL SENSE CORDA

El sol estava a punt de baixar i la caravana es va preparar per a la nit al desert. El noi encarregat dels camells es va acostar a la guia i li va dir: Senyor, tenim un problema. Hi ha un total de 20 camells, però només tenim 19 cordes. Com podem solucionar-ho ?

El guia  el va tranquilitzar  dient-li: Tranquil, els camells no són gaire llestos. Acosta't a aquell que està deslligat i fes veure que el lliges. Veuràs que es quedarà aquí, com si li haguessis posat una corda al coll i a les cames.

Va fer cas dels els seus consells i l'endemà al matí, quan la caravana va tornar a caminar, tots els camells van començar a avançar en cua; Tots menys un.

Senyor, hi ha un dels animals que no vol caminar aquest matí, li va dir el noi de la manada al guia.

Ell li va preguntar: És per casualitat  el que es va quedar sense corda? , el jove sorprès va contestar: Sí, com ho saps? . Endavant i actua com si el deslliguessis, sinó pensarà que encara està lligat. Per això no vol caminar, contestà el guia.

Un acte, sempre rere l'altre, el camell va pensar que ja estava lliure i  va començar  a caminar...

A molta gent li passa el mateix, som camells lligats sense corda, perquè els límits no els imposa la realitat, sinó les nostres pròpies ments i conviccions.

🥲💔👏

Benediccions

NO DEIXO ENTRAR AL VELL

NO DEIXO ENTRAR EL VELL!

Aquesta és la resposta que li va donar l'actor Clint Eastwood, admirat i nonagenari, al cantant de country Toby Keith, quan aquest li va preguntar què era el seu secret per seguir actiu i brillant a la seva edat.

“Quan m'aixeco cada dia, no deixo entrar el vell. El meu secret és el mateix des del 1959: mantenir-me ocupat. No deixo mai que el vell entri a casa. He hagut de treure'l a rastres, perquè el paio ja estava còmodament instal·lat, donant-me el conyàs a tota hora, sense deixar-me espai per a una altra cosa que no fos la nostàlgia. Cal mantenir-se actiu, viu, feliç, fort, capaç. És en nosaltres, en la nostra intel·ligència, actitud i mentalitat. Som joves, amb independència del nostre DNI. Cal aprendre a lluitar per no deixar “entrar el vell”.

Aquest vell que ens espera, apostat i cansat a la vora del camí per desanimar-nos.

No deixo entrar a l'esperit vell, al criticó, hostil, envejós, a aquest ésser que escodrinya en el nostre passat per nuar-nos de queixes i remotes angoixes, o de traumes reviscuts i d'onades de dolor.

Cal donar l'esquena al vell murmurador, ple de ràbia i queixes, de manca de valor, que es nega a si mateix que la vellesa pugui ser creativa, decidida, plena de llum i de projecció.

Envellir pot ser agradable, i fins i tot divertit, si saps com fer servir el temps, si estàs satisfet del que has aconseguit i si segueixes conservant la il·lusió, afegeix Clint Eastwood, una llegenda que porta deu candidatures a l'Oscar, de les quals n'ha guanyat quatre estatuetes. Totes després d'haver creuat el llindar dels seixanta. D'això se'n diu "no deixar entrar el vell a casa".

Aquestes paraules van calar tan profund en el cantant de country Toby Keith, que el van inspirar a compondre la cançó Don't Let the Old Man In (No deixis entrar al vell), dedicada al llegendari actor. 

L'EFECTE, O ELS EFECTES KEPLER

 KEPLER

T'has adonat del soroll que fa un tren quan arriba a la teva situació i del soroll que t'arriba quan s'allunya?

La meva vista no és molt bona, però diuen que les hi ha de rojes i de blaves, i de blanques....., les estrelles de la nit en el cel.

Cal entrar en la finor de les coses: descobrir, mirar, escoltar , pensar i gaudir d'allò que ens envolta i ens ha estat regalat. Llavors, entraràs en el jardí de l'art.... consulta en Johannes Kepler 1571- 1630

1Margarita Garriga Moreno

1 comentari

Vist per 12

M'agrada

Comenta

Envia

LA POMA

EL COST D'UNA POMA 

Si t'acostes a una pomera, els ulls s'aniran sols a la fruita que pugui tenir  i segurament, sense ser, massa conscient triaràs la més bonica i madura .

De sobte, ni com ni per que la tindràs entre les mans i l'hauràs mossegada; cruixent però madura, sucosa i dolça. És un regal de la vida que brolla de la naturalesa i que gaudeixes gratuïtament, plaer a  cost zero.

Així és, o com hauria de ser si la humanitat es dediqués a plantar pomeres o altres coses de profit universal,  en comptes de donar prioritat  a la cobdícia i l'egoisme, per que ja hi estem d'acostumats que surti el pagès i ens digui que aquell arbre és seu. Aquell arbre, pot ser l'ha plantat, però no l'ha creat.

Tampoc la terra pertany a l'home, si no que l'home pertany a la Terra i a l'Univers sencer. Som fills de la natura, exactament igual que tot el que es pot veure, tocar, escoltar o notar.

Si de la poma gratuïta en vol viure el pagès, el majorista, el de la càmera frigorífica, el transportista i la botiga que te la vendrà i l'Estat amb el seus impostos, podria ser que per molta gana que tinguessis, no la podries comprar....

Aquesta és la qüestió: Com molta gent vol viure a costa del pobre arbre, que ni crida ni fa soroll, donant el que pot donar, a cada volta del que pugui produir la poma de marres puja de preu i així fins l'infinit .

A aquest fenomen se'n diu "Inflació" i, al final, la poma se la menja qui la pot pagar!.

....pobres i rics, però d'aquest tema ja en parlarem un altre dia...

xatumandingu.

  

  

  

JA SÉ DEL FUTUR INCERT

 JA SÉ DEL FUTUR INCERT .

Malgrat, tornaré a caure mil vegades,

si tinc sort, salut i en soc conscient .

Si visc, fins que ja les hores siguin contades, 

més enllà del meu temps, avui present .

Tornaré a somiar amb la lluna blava

i les ganes i l'esforç del cos i del pensament  

i també amb el sol  roig de cada albada 

i amb aquells que estimo profundament.

Ja se prou del futur incert i de la vida  equivocada

i dels errors que en el temps sumem i sumem; 

 fent  cas de misèries, dèries  i vida mal guanyada

i que mai rectifiquem,  rectifiquem.

Del futur incert que en parlava,

 i dels errors que tots anem cometent

podem posar voluntat i esperança, 

ganes, força i voluntat de que millorarem

i mica en mica farem un món, al que aspirem;

aquesta és la meva confiança.

No ha de quedar això només en la paraula 

ha de quedar en els actes de tots nosaltres, de la gent;

dels que som aquí i ara,

hi ha molt a fer, que la feina és grassa

per arribar a una humanitat, que sigui joiosa  i amatent:

Per els nostres fills, nets, amics i parents

Aquesta és la més  gran esperança.

xatumandingu.