EL FONS I EL SENTIT .

EL FONS I EL SENTIT

El vidre al que travessa la imatge
de qualsevol color serà,
però sempre és  el hostatge
de la llum i del seu il·luminar.

Essent la font i el paisatge
del bon gust i del bon mirar,
hi ha qui vol fer agre
la frescor del mar....
o la transparència de l'aigua,

on raja, o hauria de rajar.

Pensa, tasta, toca i escolta,
amic meu, a qui voldria parlar.
I mira sempre, sota l'estora,
si alguna cosa hi ha ,
pugui ser  molta pols i pedra

o arracada o anell per retrobar.

investiga, mou, riu i plora

si és que hi ha motiu de plorar,

que la vida tot ho dona

i ja és prou per  valorar.

Sense que es pugui notar,
la insospitada riquesa

que pot haver sota d'una pedra 

o darrera aquell arbre o d'aquell ermità.

Trobaràs encens per  pols de cendra
o faisà, per pobre merla,
al  fons i en la pau, d'aquell colomar,

que tot pot ser, algú dirà.

I cerca sempre el fons i el sentit;
la veritat nua, o pot ser vestida
tindrà el seu color el vestit,

ho sabràs de seguida,
el que alguns duem,  ...tota la vida.


xatumandingu.

ANY NOU

L'ANY

Una data, un temps i un camí.
Fora de seny el primer dia
i l'últim amb desencís, jo diria
del compliment, sense complir.

Renovació d'aquella esperança
sense molt no pas exigir:
Demanem amor a ultrança
que queda xic,  o  sense existir.

I es que cal donar per rebre,
sense pesar ni medir.
Bondat en un plat de la balança
i l'altre per qui el vulgui omplir...

amb amor, sal o pebre.

xatumandingu.

PAPALLONA

PAPALLONA

De preciosos colors vestida,
i una vida sense menjar ni dormir.
Només per cridar a la vida,
per, al fi, tristament, morir.

Dissortada, ets com una bogeria
on tot té, o no té, cap sentit,
en un frisar, el d’una gran orgia,
que esdevé, potser, un final trist.

Mentre veig la teva curta vida,
estimada papallona, tan bonica,
entre alegries i desitjos, sense guia,
en àres d’un malparit destí, que t’indica.

Ets ara un dibuix de l’ànima mia,
que vol tenir cap i fil de cosir;
un amor que porfía i porfía,
d’entre teranyines de seda, poder sortir.

En el teu erràtic volar....

Papallona de la meva vida,
adreça’t i pensa en el bo de mi,
que, si no, restaràs adormida,
sense gaire profit.

xatumandingu.

El text és una metàfora de la vida i de l’amor. La papallona hi representa la bellesa i la fragilitat de l’existència: viu poc, però amb una intensitat que la fa única.  “crida a la vida”, és a dir, existeix per viure plenament el breu instant que li és regalat : " Un instant relatiu, encara que sigui de cent anys, o un mil.leni, per que tot té inici i final.

Esdevé també un reflex de l’ésser humà, que busca sentit (“Ets ara un dibuix de l’ànima mia / que vol tenir cap i fil de cosir”). ....pot ser li manca l'agulla.

En aquesta imatge, l’ànima humana és com la papallona: vol estructurar-se i trobar el“fil” que la lligui al món o a l’amor sincer, però sovint queda atrapada “entre teranyines de seda en l'existència”.

L’última estrofa crida tendresa i ressignació: parla directament a la papallona com si fos un ésser  estimat, una persona, un record, o fins i tot una part d’un mateix. Demana que “pensi en lo bo de mi”, és a dir, que no oblidi la bondat o l’amor rebu.

xatumandpngu.

“La vida és breu, però val la pena viure-la intensament, encara que acabi en el silenci.”

ós i efímer, nascut només per viure un breu instant d’intensitat i desaparèixer tot seguit. Aquest vol breu, ple de color, intensitat és una metàfora del pas humà per l’existència: com ella, també nosaltres busquem sentit, amor i plenitud, tot sabent que el temps ens és limitat.

El poema parla d’aquesta lluita entre la bellesa i la mort, entre el desig de volar i el pes del destí.
Per això, la papallona simbolitza l’ànima que vol escapar de les seves pròpies teranyines — les pors, els dubtes, els límits — per trobar un fil que la guiï cap a la llum.

Hi ha en els seus versos una veu tendra, gairebé paternal, que parla a la papallona amb afecte i compassió, com si es parlés a si mateixa o a un amor perdut.
És, en el fons, un cant a la vida breu però intensa, i a la recerca de sentit enmig de la incertesa.

LA ROSA ROJA DEL MEU ROSER

LA ROSA DEL MEU ROSER

Avui, el primer dia de l'hivern,
m'he llevat encuriosit
... i,  amb una esperança,
doncs una punzella s'obria
com una oració, com una  lloança
 al poc sol i al fred intens,
en aquell racó trist i humit,
en començar el dia ;
entrant per els ulls
i arribant al fons del meu pit.
No sé com ho diria...

He vist en ella la força:
Com una ponzella feta flor,
una rosa, intensament roja
d'aquell meu senzill roser;
donant ara la bellesa i la olor
malgrat la fredor del gener.

Ella sola, tota plena d'esplendor,
oferint-se a qui pugui,
o la vulgui mirar,
oferint-se a qui pugui,
o vulgui-la olorar,
acostar-s'hi o també tallar,
ensenyant una lliçó d'or,
de senzillesa i d'amor,
de vida, de lluita i de llibertat.

Hem de ser com tú, flor:
conscients de la vida efímera.
Mentre tant pura i de roig color,
fent que ens valgui la pena
treballar per a un mon millor,
cada ú a la seva manera
i vivint amb l'humil resplendor.


xatumandingu.