VOLDRIA

VOLDRIA

VOLDRIA ESCRIURE UN POEMA
PER EXPLICAR-TE CANTANT
I DIR EN ELL, EL  GOIG I LA PENA
DEL MEU COR ANHELANT.

.....I, COM DE CANTAR NO  EN SÉ,

T'HO DIRÉ PARLANT:

ÉS MOLT EL QUE EM TRASBALSA
I NO TINC EL COR ENCARA ENDURIT
I SEMPRE, SEMPRE HI HA ALGUNA ESPASA
QUE'L TRAVESSA, EN EL DIA, O EN LA NIT.

PODRIA BE SER, QUE EL COR SIGUI TENDRE
O ALESHORES,  ADORMIT,
QUE A VOLTES NO VOLDRIA OFENDRE
NI SER TOU, NI MASSA ATREVIT.

DIR-TE EL QUE JO FARIA

ÉS EL QUE T'HAURIA DE DIR,

QUE HEM MENA LA PRUDÈNCIA 

I NO PAS ELHAVER DE DECIDIR.

TIRAR-ME AL VUIT, NO VOLDRIA,
PERÒ SÍ SER UNA MICA MÉS EIXERIT,
DIENT-TE EL  QUE RONDA EN L'ANIMA MIA,
ALLÓ QUE M'HA DUT FINS AQUÍ .

PER AIXO, ESCRIC POESIA:
PER FER DEL PENSAMENT UNA CANÇÓ ;
PER DIR-TE-HO,  QUE T'ESTIMO AMB BOGERIA
PER SI UN DIA ENS ESTIMEM TOTS DOS;
JA SIGUI AQUÍ O EN UNA ALTRA VIDA,
AMB L'AMOR DEL GRAN DEU, EN L'HORITZÓ.

PER QUE, DE JUSTÍCIA I PAU ELL EN POSARIA
ALLÀ ON ANAR, UN DIA, TU I JO,
I UN XIC DEL SEU ENS POSARIA
EN AQUELL INDRET, TEU I MEU,

PLENAMENT  ENS ILUMINARIA,

A TOTS DOS.

ESPERA DONCS UNA MICA,

QUE EL TEMPS ÉS CALMÓS

I VOL LA SEVA DOLÇA MÚSICA; 

QUE SOC LENT,  I VAIG A PEU,

I POC A POC,  PER ARRIBAR ARREU.

xatumandingu.

CAIGUDA DEL CALIFAT I CONSIDERACIONS

hitos de nuestra historia: 8) Caiguda del Califat de Còrdova

La vuitena de les fites que l'historiador Fernando García de Cortázar va publicar al diari ABC 50 fites destacables de "nuestra historia", fa referència a la desintegració del Califat de Còrdova, l’any 1031 i el sorgiment dels nous regnes de taifes. Aquesta divisió sorprèn a molts, però, de fet, també ens la trobem en la zona cristiana, on convivien diversos regnes i comtats. Així, cap al 1100, a la Península Ibèrica i les Balears hi tornava a haver una quantitat d’estats com no s’havia vist des d’abans de la invasió romana i, almenys a la part ibera, els nous regnes s’assemblaven força als territoris d’influència dels diferents grups ibers existents abans de la colonització romana, la qual cosa no deu ser del tot casual. És clar que, per a un nacionalista espanyol, aquest va ser un molt mal moment, ja que la seva tan estimada unitat i uniformitat quedava més lluny que mai. García de Cortázar comparteix amb el lector la seva angoixa: “La guerra civil y la anarquía devoran la unidad de al-Andalus. Todo esfuerzo para recomponer esta unidad y restaurar la dinastía omeya resultó en vano”. Fixem-nos que la paraula ‘unidad’ apareix dues vegades en tan sols dues línies. Sens dubte és un tema que l’obssessiona perquè és una constant que apareix en la major part de les seves fites. I continua lamentant: “los reinos de taifas triunfaron en su pulso contra la autoridad metropolitana” Dramatismes a banda, el que va passar és que, senzillament, les poblacions musulmanes es van treure de sobre un poder centralitzador i uniformatitzador que les ofegava i les oprimia i que veien molt llunyà. I van lluitar fins que van aconseguir que el poder es repartís més d’acord amb la realitat diversa del territori, de manera similar al que hi havia a la part cristiana. Per a un nacionalista espanyol, és clar, és lamentable que es perdés el poder centralitzat i uniformatitzador més potent del moment i que englobava la major part del territori peninsular, les Balears incloses. I és també lamentable que es perdés la ‘autoridad’ d’un poder únic i centralitzat. La divisió territorial, però, va facilitar la feina als agressius regnes cristians del nord, que van poder anar derrotant i conquerint, un per un, els nous regnes musulmans. D’aquesta manera, dos-cents anys després, en un procés d’absorció, a tota la Península només hi quedava un regne musulmà, el de Granada i quatre regnes cristians: Portugal, Castella, Navarra i la Confederació Catalana Cal destacar que el regne de Portugal es va escindir del de Castella un segle més tard, el 1143. Va ser la petita taifa que va haver-hi a la part cristiana i que ha perdurat fins avui. Com que aquest fet no s’ajusta gaire a la seva visió unitarista i unitària de la península, García Cortázar l’obvia completament.   Carles Camp 21 de gener de 2013

VELOCITAT

VELOCITAT

...Quan ens allunyem de les coses i les persones, aquestes marxen en direcció contrària directament a la mateixa velocitat que nosaltres  les vam deixant enrere; quan més de presa vas tu, tanmateix s'allunyen elles....

Quan més distancia, mes lluny i més difícil retrobar-se:  arribat el punt de fuga que et perds per sempre en l'horitzó, sense ja possible retorn, llàstima que aquest principi tant senzill i elemental avui dia, els "polítics i savis" ...i molta gent, l'han perdut ;  el  camí del retorn ja s'ha esborrat darrera l'horitzó   de la seva pròpia història, queda reduït al present immediat.

Qui no recorda, no aprèn. Aquesta és la base de repetir els mateixos errors sempre. El millor esborrador de la nostra ment és el temps transcorregut .

Si vols fer coses que quedin, no les facis amb pressa, que si creus en Deu o l'Univers, ells esperen, per que no en tenen cap de pressa, duren tant, que son eterns....

Simplement lleva't més aviat i sigues constant quan comencis alguna cosa, porfia que tot requereix una cadència i no vulguis portar massa pes, porta un ordre organitzatiu  en la ment i en el cos, i en els teus projectes de vida, però mai deixis per acabar allò que has començat ique creguis que sigui bo per tu i els altres.

La velocitat és també un factor de risc important que comporta en tots els àmbits molts perills , de vegades mortals i tot. Vivim una època de gent estressada que sempre va tard i que mai arriba a temps, per que la veus que corre sempre.... Tenen ànsia i mal humor . Penso que no son gent feliç.

Saps ben bé el que persegueixes, el que ànsies, és el que vols amb aquest patiment  ?  

 .....Posa't primer un ordre de prioritats i planifica prèviament lo important o allò que és urgent , no és el mateix una cosa que l'altra. 

Un no ha de tenir pressa mai, ni per morir-se.

xatumandingu.

LA LLUNA

LA LLUNA

LA NOSTRA LLUNA, EN SER DONA ,

ES RODEJA D'UN DOLÇ MISTERI
I SURT EN LA NIT ON ÉS LA REINA

DE TOT UN MON, O DE TOPT L'HEMISFERI.
ENAMORA TOT AQUELL QUE LA MIRA
I LA VOL, EN  UN PLOR, O UN DESIG,

O EN EL RECORD D'UNA ESPINA.

.... O POT SER SIGUI LA GUIA DEL D'UN DESTÍ.

LA QUE DE NIT,   EL CEL ENS IL·LUMINA;
SAPS? ,  AQUELLA LLUNA , LA DEL COVE.
DE VEGADES PLATEJADA
DE VEGADES COLOR COURE.

EN UNA NIT D'ESTIU, DAURADA,

TOTA PLENA I TRIONFANT, 

EN UNA PLATJA PER ELLA IL.LUMINADA ,

SOBRE DEL MAR, BRILLANT. 

I QUAN S'AMAGA EN ARRIBAR LA MATINADA 

DEIXA ELS COLORS D'UN CEL EXTASSIANT.

AQUELLA, TANTES  VEGADES ESPERADA .... 
LA QUE SURT DARRERA  D'AQUELL ROURE;
DE VEGADES, BEN  AMAGADA

RERA EL NUVOL  QUE LA TAPA
O PER A  AQUELL QUE ÉS TAN POBRE.

SOVINT, DE NÚVOLS CORONADA;
SOVINT , CRUEL, DEL FOC DEL SOFRE.

SOVINT , QUI NO LA VEU EN LA MIRADA,
SOVINT,  TAN DOLÇA QUE T'AMANYAGA,
I S'ENFILA DELS CORS, A SOBRE,

QUAN LA VEUS A LES NINES EN LA  PERSONA ESTIMADA.

A VOLTES, ÉS TANT I TANT GELADA
COM LA MORT A DINS D'UN COFRE.

EN UN CEL NET I SERÈ,

D'ESTRELLES RODEJADA, 

VAS DIENT: ETERNAMENT HI SERÉ,

I PER TU, NO SERÈ MAI DOMINADA.

FARÉ EL QUE VOLDRÉ.

xatumandingu.

AVUI, PRIMER D'ANY

AVUI, PRIMER D'ANY

Voldria saber, avui, primer d'any, definir i definir-me respecte del
que hauria de ser la humanitat i de la pròpia resposta intima
davant del mon, dels meus amics, davant la meva família
i davant Deu o com es digui, per que entenc els tres nivells
principals : en alló material, en alló moral i en alló espiritual
que hom porta dins sigui quin sigui l'origen, raça, color de la pell
o religió de cada ún dels mortals.
Tots tenim anhels i esperances aiguabarrejades d'egoismes i
generositats, mesquineses i grandeses, però segur, segur
que en el fons desitgem un mon millor, més humà i mès d'acord
amb les lleis univerals que guien fins hi tot la física quàntica.
Hi ha dins meu un univers d'idees, mancances, defectes i, alguna
virtut, que pretenc, només pretenc millorar per compartir  amb els
altres universos de la gent que estimo i d'altres que desitjo estimar
també. Entenc el cúmul d'universos que en formen un de més gran,
i aquest en forma part d'un altre mes gran; i un altre i un altre....
Segur que, amb diferències de matisos tots els del gènere humà
participem d'aquesta manera bona de veure la vida que efímerament
vivim avui, excepte certs alienígenes unidireccionals que cerquen
el poder absolut, sense adonar-se' n, que la ambició no pot esdevenir
viable, doncs la seva teoria contempla únicament senyors i esclaus.
Cerquen ser servits, però necessiten servidors a qui dominar i cada
vegada més, els homes i les dones del mon desperten del adormiment
de la ignorància i de la  manca de criteri, doncs érem corders d'un
ramat amansit per la crueltat i les armes dels poderosos.

Entenc que hem de ser missatgers tots en aquest món que s'ha fet petit,
en i per la malentesa globalització, dins la diversitat dels colors
que ens ensenya la natura, de la bondat i el respecte a tot i tot-hom ,
tenint clar, molt clar que sense aquestes premisses anem
irremeiablement a la fi del mon en poques generacions.

xatumandingu.

PICARA

PICARA...
N'es la intenció
de trobar moment per nosaltres
... en un amagat racó
per despullar-te, per despullar-me,
...quan l'amor ens pica i repica.

...Però que sigui de mica en mica
dius, com desembolicar un caramel
que petonejant a la boca et fiques:
Saborejant la teva dolça mel.

Suau!, em dius quasi en silenci
mentre el caliu es fa vermell
caient en el foc de l'incendi
sense voler, o volent l'amor dels cadells.

I ara, en veure't nua
i jò amb  mig vestit,
tinc la frisor dels peus a la nuca
omplint-me de tu, i tú de mí,
en alquímia tèbia i no crua.

Segellant, ...en el coll una besada,
i sota la orella, un pessic
 que amb les dents t'és donada
i les mans al teu dolç pit.

Desprès,  d'una suau retornada
a Alló que ens és manat,
farem comèdia mesurada,
com si res no hagués passat.

Sabent nomes tu i jo
la nostra història, el nostre amor:
la dels nostres moments de passió
pot ser, cantada per un humil trobador.

La vida,  en un teatre representada.

xatumandingu.

EL DIBUIX DE TOS LLAVIS

EL DIBUIX DE TOS LLAVIS

El dibuix de cor de tos llavis,
humits i amb regust de mel,
delícia d'uns íntims somnis
i fulgor de matinades en el cel.

Només un toc,

una fugaç carícia, 

que em crema un foc 

que apagar no podria. 

Per caritat, si m'estimes,

només desitjo aquest petó, 

i la febre em baixaries,

traient-me aquest dolor.  

 

Deixa'm !,  desig i follia:
treu-me si us plau aquest anhel
que tot hora, de nit i de dia
friso per mullar-me en ells.

On son els  savis i remeiers!!!
que curin les febres altes;
doncs la meva és la que més!
...i no sé com és la dels altres...

On s'amaga la meva dèria?
en quin racó de mi, ...on és!!
que desig tenir no voldria
doncs per tos llavis vendria
tot el que tinc, ...o tindria.

...I encara  molt més.

xatumandingu

SI TINGUESSIM UNA ALTRA OPORTUNITAT DE VIDA?

SI YO TUVIERA MI VIDA PARA VIVIRLA DE NUEVO - por Erma Bombeck

 (escrit després que ella descobrís que s'estava morint de càncer).

 Me habría ido a la cama cuando estaba enferma en vez de creer que la tierra se detendría si yo no estaba  en ella al día siguiente.
Hubiera encendido la vela rosada en forma de rosa antes de que se derritiera guardada en aquel armario.

                     

Habría invitado a mis amigos a cenar sin importarme la suciedad de la alfombra o el sofá desordenado.

Habría comido las palomitas de maíz en el "salón de las visitas" y me habría preocupado menos del engorro que suponía eso cuando alguien quería encender el fuego en la chimenea.
  
 Habría dado mi  tiempo para escuchar a mi abuelo divagando sobre su juventud y sus experiencias.
  
 Habría compartido más el día a día con mi marido y mi família, que con la oficina.
  
 Me habría sentado en el prado sin importar las manchas de la hierba.
 Habría llorado y reído menos viendo televisión y más mientras vivía la vida intensamente.
  
 En lugar de evitar los malestares de los nueve meses de embarazo, habría atesorado cada momento y comprendido la maravilla que crecía dentro de mi, era mi única oportunidad de asistir a Dios en un milagro: El de la vida que crecia dentro de mi.

 Cuando mis hijos me besaban impetuosamente, nunca habría dicho "cuidado, estoy ocupada, ahora ve y lávate las manos para la cena", Habría habido mas "te quieros" y más "lo siento".

Pero sobre todo, quiero darle otra oportunidad a la vida;  Quiero aprovechar cada minuto. Mirar las cosas y realmente verlas.., vivirlas y nunca volver atrás. ¡DEJAR DE PREOCUPARME POR LAS COSAS PEQUEÑAS Y COMENZAR A PREOCUPARME POR LAS COSAS BELLAS QUE SI IMPORTAN!!!.
 No te preocupes sobre a quién no le agradas, quién tiene más o quien hace qué. En lugar de eso, atesoremos las relaciones que tenemos con aquellos que de verdad nos quieren.
 

 
 

TON PARE NO TÉ NAS

TON PARE NO TÉ NAS-

Ton pare no té nas,
te mare és xata-
Ton germanet petit,
ton germanet petit,
nas de patata.

popular catalana.

TOTS ELS ADEUS...

 TOTS ELS ADEUS

Si,   ..... tots els adeus
deixen quelcom enrere,
sigui fill, mare, pare o terra.

per marxar, fem servir els peus,

menys en l'ultima carrera.

En un plor silent per allò tant teu
o amb la llàgrima que et supera
mullant un cel que s'esguerra

i que cau fort, sobre teu, i meu.

Masses adeus en la vida d'algú;
massa força la vida a voltes empra
en el cor de cada ú,

quedant les ferides, malgrat obertes.

Mentre, aquell record també queda,
d'on no  se n'escapa mai ningú,
mossegant el cor que voldria ser de pedra,
sense esma d'un nou adeu per ningú;
... com un fort, indestructible nus.

Que qualsevol renuncia és un adeu,

sense esperança, és quimera.

Trepitja doncs, fort a terra amb el peu

per seguir vivint en aquesta guerra.

xatumandingu.

JOVENTUT I TREMPERA

JOVENTUT I TREMPERA

Voldria trobar la manera
de recuperar joventut i trempera
que la vaig perdre pel camí.

Ja se que cerco una quimera
però, ...que bona cosa era
tant per tu, com per mi.

Mes.., l'esperit no desespera
ni el cor el batec no erra;
Il·lusió de vida, ...fins el fi.

Viure una vida sencera
amb seny i consciència de pedra
per fer-li llum al destí.

...curta o llarga la vida, però dolça, ...com el dolç vi.

xatumandingu

AQUELLS TRES REIS...

AQUELLS TRES REIS 

...O uns savis, o uns mestres, ... o unes persones sensibles o fartes de la 
tirania i l'esclavatge que patíen els pobres (molts ), on els poderosos del 
planeta d'aquell temps infringien per enriquir-se encara més. Doncs res 
no ha canviat des d'aleshores; seguim essent esclaus dels mateixos o 
dels fills d'aquells. 
El poble cercava un nou líder valent i just; un que no tingues por..... 
Que els dugués a un nou ordre, enderrocant i sepultant un temps de gran 
sofriment, on pot ser calia fins hi tot que ell fos un enviat de Deu. 

Vet aquí que els pares i mares avui veiem en els nostres fills una 
esperança d'un mon millor demà, mes just i on ells seran els protagonistes i on, 
pot ser, ja serà massa tard per les nostres vides. 
De fet, és la festa dels infants, la seva; la festa de la innocència i de 
l'estimar, de la il·lusió, de la bondat i la màgia, per que creixin 
dins aquests conceptes per enderrocar les tiranies i el mal... 
Milions de nens que doblegaran tard o d'hora la maldat dels malparits 
que permeten o promouen les guerres i la fam. 

Benvinguts Reis, ....millor Mags que reis, ...o com us digueu. 
....ah , i gràcies per existir. 

xatumandingu

L'AMOR PREMIA L'AMOR

L'AMOR, PREMIA L'AMOR

I res no val en l'egoïsme
El fer pels que estan  sols,
o per els que tenen molt de dolor.

Malaltía, gana, guerra,i mort,

per fer, com ho diria: 

Un mon una mica millor, 

a poguer ser, cada dia.

La pau i l'amor, que vinguin,

per que som con una família 
que amb bon cor, tots hi siguin,

ja que sovint no es contemplen així
i fer justícia, que avui no n'hi ha :
Aquesta ha de ser nostra recerca,

per que qui eatima, és estimat

i el mal sempre retorma també.

qualaevol any o dia.

.

xatumandingu.

D'AQUELL AMOR SENZILL, LA NUCA

D'AQUELL AMOR SENZILL, LA NUCA.

Sense flors ni sanefes,
sense lligar amb cap fil
ni colors daurats que l'adornin;
ni interessos, ni conveniències,
sense condicions que l'ofeguin,
ni escarafalls i estupideses,
ni mandres que l'adormi ixin...
Gratuït i pur;
......allò de les innocències.

Solament un mirar dolç
...i de vegades, dur
quan tan sovint t'equivoques...;
que parlo de mi, i de les meves pors.
...Ni poques, ni moltes paraules,
només aquell mirar que diu:  ...ets tu, ets tu..

Aquesta lliçó es la teva
Nuca, mestra de l'amor nu.
encara que gossa patanera.
En el somni etern i en comú,
trobaràs gent que t'espera,
doncs van marxar abans que tu:
...com la Inma, mare teva i meva
I en  cada volta, un nou nus.
En cada volta, com si fos la primera
d'una nova solitud.

Et dic adeu avui Nuca.
Gosseta del dolç mirar;
t'ho diem molts que no et penses;
a fe que t'has fet d'estimar
i ara ploren  per tu,
només per tu,
només per tu.

xatumandingu

CARTA OBERTA DE MN. BALLARIN A MAS

 Carta de Josep M. Ballarín al President Mas

 President

Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

 

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no en tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

 

No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets.  Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaires de la política del país.

 

Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta a les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

 

Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa.  I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint del mestre Pujol no l'enganyava.

 

De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà.  Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya".  Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

 

Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar el "mestre" Franco.

 

Per no allargar-me, a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho, no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

 

I en aquestes vas sorgir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia i mai no serà capaç de saber què s'amaga, quelcom  de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

 

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència.  Val a dir: que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.  I vet ací:  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

 

Ja hi vam ser.  Em fa vergonya pensar en que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat.  Va ser un clamor; havies perdut les eleccions.  Mentida!!!, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.

 

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l'únic camí.

 

Tu ets l'únic camí.  I que callin les granotes dels bassals de mala pluja.  T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels nostres polítics, benauradament se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.