Carta de Josep M. Ballarín al President Mas
President
Amic Mas, no et tracto
d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà
de títols i honorabilitats.
De la mena que et
costarà que la gent t'entengui, no en tens res de l'èpica gloriosa del President
Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et
puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.
No esperis que ningú
t'acabi d'entendre en allò més bell que ets. Ni èpic cabdill de pobles, ni
revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se
a les merdissaires de la política del país.
Ets el tipus d'home més
estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra,
sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta a les Rambles, sense
remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el
seu govern.
Ves que et dic, ets un
home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i
canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben
fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb
aquest estil has fet política demostrant que l'instint del mestre Pujol no
l'enganyava.
De patac vas trobar-te
amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels
meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un
que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el
Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo
de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia
l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que
quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense
contemplacions perquè no fugís.
Aquest era l'esperit del
Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar el "mestre" Franco.
Per no allargar-me, a la
bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà
de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho, no van sortir
de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.
I en aquestes vas sorgir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans
i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia i mai no serà capaç de saber
què s'amaga, quelcom de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.
Així va arribar un dia
en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir: que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el
subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho
per impossible. I vet ací: Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls,
sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.
Ja hi vam ser. Em fa
vergonya pensar en que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre
quadrat. Va ser un clamor; havies perdut les eleccions. Mentida!!!, les havies
guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus,
però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense
compassió ni respecte.
He patit per tu, te les
han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja
com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder
de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l'únic camí.
Tu ets l'únic camí. I
que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el
que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català
que tenen alguns dels nostres polítics, benauradament se'ls imposi per trobar una terra
lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de
segles, però almenys serem a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada