ALEXANDRE, EL GRAN

 ALEXANDRE EL GRAN

Fa molts i molts anys, a l'antiga Macedònia, hi vivia un jove apassionat anomenat Alexandre. Encara que el seu nom era conegut per tots per que era el fill del rei, encara no s'havia guanyat el títol de Magne. En aquells dies de joventut, Alexandre solia passejar pels jardins de l'acadèmia on estudiava, acompanyat pel seu mestre, Aristòtil.

Aristòtil, un savi filòsof i mentor d'Alexandre, observava amb fascinació com el jove príncep absorbia cada lliçó amb avidesa. Entre els ensenyaments sobre política, ètica i ciència. També es teixia el fil de l'amistat i de l'amor.

Una tarda, mentre caminaven pels camps que envoltaven l'acadèmia, Alexandre va confessar al mestre la complicada percepció de l'amor.

"Aristòtil, mestre:   -què és aquest sentiment que m'inunda quan veig a Hefastió?", va preguntar Alexandre amb un sospir.

Aristòtil, coneixedor de la complexitat de les emocions humanes, va somriure i li va respondre: "Alexandre, l'amor és un vast oceà que abasta molts i diferents matisos. Pot prendre formes diverses, i l'amor entre amics és un dels més nobles. Hefastió és el teu amic proper, i en l'amistat genuïna, l'amor floreix d'una manera bonica."

Alexandre va assentir, però la seva mirada revelava un anhel més profund. "No és només amistat, mestre. Ho sento  més intens, una cosa que em confon i m'emociona alhora."

Aristòtil, comprenent la complexitat del cor humà, li va dir amb saviesa: "L'amor, jove príncep, és com un viatge. De vegades, hem d'explorar els nostres sentiments per entendre el seu veritable significat. L'amistat pot ser l'inici d'una cosa més, només el temps i la reflexió revelaran la seva naturalesa completa."

Amb el temps, Alexandre i Hefastió van compartir moltes experiències. Junts, van lluitar en batalles, van celebrar victòries i van enfrontar derrotes. L'enllaç entre ells dos es va enfortir, i la connexió que sentien transcendia les paraules. Aristòtil, sempre observador, va veure com l'amor evolucionava al cor d'Alexandre.

Finalment, en un capvespre daurat, Alexandre es va acostar a Aristòtil i li va dir amb determinació: --"Mestre, he comprès l'amor en tota la seva complexitat i dimensió. El meu amor per Hefastió va més enllà de l'amistat. És un amor que es nodreix de la confiança, el respecte i la connexió d'ànimes afins. No temo reconèixer-ho i viure'l amb plenitud."

Aristòtil, orgullós del seu deixeble i amb la saviesa que només un mestre pot posseir, li va dir: -"Que l'amor guiï les teves accions, Alexandre el Gran. Hi trobaràs força i saviesa per liderar no només exèrcits, sinó també el cor dels qui t'envolten."

I així, l'adolescència d'Alexandre el Gran es va desplegar en un capítol crucial a la història universal, on l'amor, en totes les seves formes, es va convertir en un pilar fonamental de la seva grandesa.

...extret d'altres fonts i traduït.

xatumandingu.

EL SENYOR DE PUERTO RICO

 UN LLOO, UN MORO, UN MICO I UN SENYOR DE PUERTO RICO

Un senyor de Puerto Rico

que al balcó hi tenia un lloro

de rica ploma i bon pico:

un lloro dels que fan oro,

dels lloros que valen un pico.

Un veí seu, que era moro,

de Tetuan, va rebre un mico.

-Lliga aquest mico, li diu al moro.

Al balcó, quedant el lloro

i a l'altre però, lluny del mico.

Mes, tan i tan xerrà el lloro,

que un dia s'empipà el mico,

i amb rabiós alè de toro

l'envesteix, i s'amaga el lloro,

trenca la cadena el mico,

salta a la gàbia del lloro.

Surt el lloro, pica al mico,

xiscla el mico, xerra el lloro.

Amb l'esvalot, surt el moro.

I el senyor de Puerto Rico.

- Per què no tanca el seu lloro?

- Per què no lliga el seu mico? -

Exclamen els dos fent coro,

volent l'un agafar el lloro

i estirant-li, l'altre, al mico.

Cau el mico sobre el lloro.

El lloro li clava el pico.

Brugina les dents el mico

i, esvarat, mossega al moro

i el senyor de Puerto Rico.

Aquest renega del lloro,

prometent matar al mico,

mentre que furiós, el moro

provoca a l'amo del lloro

i envesteix al lloro i al mico.

Cap amunt s'enfila el lloro,

cap avall s'escorre el mico

i, faltant tots al decoro,

agafats queden el moro

i el senyor de Puerto Rico.

- Ai, moro, si perdo el lloro!

- li diu el de Puerto Rico.

Replica ja cremat, al moro:

- Pagaràs ben car el lloro,

oh, cristià!, si es perd el meu mico.

Creix el brogit; vola el lloro,

al carrer sobre el mico...

Borrego el de Puerto Rico,

veient en perill el lloro,

altre volta sobre el mico!

Es desfà com pot, del moro.

Va i l'hi pega un tiro al mico,

però l'erra i mata al lloro.

Cau desmaiat; Riu el moro

i surt a buscar el mico.

Eixerit, retorna el moro

amb el lloro mort, i el mico.

Auxilia al de Puerto Rico...

I després, li envia el lloro.

Fa una carta pel de Puerto Rico

que diu: "Seis onzas en oro,

per l'atemptar contra el mico.

-Cristià, reclama el moro:

"guardi's, dissecat, el lloro.

i pagui'm ara, aquest pico".

Veu això l'amo del lloro,

i es tira damunt del mico;

Mata al mico, mata al moro,

i, mort moro, mico i lloro,

fa un farcell...

i fuig a Puerto Rico!

L'HOME DELS NASSOS

 L'HOME DELS NASSOS 

Ja fa molts que va passar, ara farà un més, del dia trenta ú de desembre de l'any passat, però com tots els dies tenen capvuitada, m'agradaria explicar-vos aquesta tradició tant nostra de l'home dels nassos, que es deia a la canalla l'últim dia de l'any, cada any.

...I no és una tonteria; Té un sentit important : 

És per ajudar a fer pensar a la canalla amb allò de: " Si avui vas a la plaça del mercat o a la de l'ajuntament, allà trobaràs un home que té tans nassos com dies té l'any".

Recordo de petitet, que en sentir això, m'imaginava un senyor amb tres-cents seixanta un nassos a la cara (...una mena de monstre que no podria tenir en el cap ni lloc per a la boca o els ulls.....), fins que te n'adonaves que l'any que s'acaba només en té un de dia:  l'últim de l'any .  

En les nostres contrades, tenim coses diferents, com en cada terra que té les  seves i totes les que son bones, doncs son bones.

Tenim el "caganer", que escatològicament manifesta un sentit crític del que està establert pel sistema ( sense entrar en detalls... ), o el "tió", que a base de garrotades ens fa regals (....i que és la vida si no: El tió som nosaltres, que patim l'ambició dels poderosos que tenen el bastó que ens dona garrotades, sovint mes doloroses que les dels nens quan esperen amb delícia el premi esperat? ).

Finals de gener...,  amb fred i sense quasi pluja: Un desig de salut i prosperitat per tots aquells que hagueu tingut la paciència de llegir aquest comentari, encara que vingui una mica retardat,

RECERCA D'HISTORIES I LLEGENDES POPULARS DE CATALUNYA.

xatumadingu   

LES SABATES

 LES SABATES

On deuen ser aquells peuquets preciosos que ens van posar en néixer...

Avui, unes sabates desgastades en els camins de la vida, embolicades en el diari de la història de cada qual i, que el temps també esborrarà.

xatumandingu.

Me gusta

Comentar

Enviar

RELACIÓ ENTRE ELS CATARS I CATALUNYA?

RELACIÓ ENTRE ELS CATARS I CATALUNYA?

Sembla ser que el nom de Catalunya apareix de forma escrita per primera vegada  en documents datats en el 1117 (segle XII ),,, ( Les homilies d'Organyà i d'altres descoberts recentment més antics encara) L'Esglesia feia servir comunament llavors el llatí per tot allò que es referis al culte de la religió, però la llengua parlada del poble ras n'era una de diferent en cada territori .

Mol abans però i quan als càtars, L'Església Catòlica de Roma els considerava una secta en expansió i el motiu era molt clar: La seva doctrina era mes propera a les tesis de Jesús; Podria  ser per que desprès de la seva crucifiquisió, van arribar per mar al sud de França les tres Maries; entre elles, Maria Magdalena, companya, apòstol i evangelista apòcrifa de Crist i l'evangeli cristià, malgrat que el papa Gregori el Magne la va considerar com a una simple prostituta. Contràriament, ella com evangelista, va estendre el missatge de Jesús, del compartir (comú-unió) en aquestes terres, on germinà el cristianisme.    

És si mes no digne d'estudi. que en la regió sud-est de la França actual, en el Llenguadoc, Vallespir i Rosselló  incloent-hi els Pirineus,  abans del tractat amb aquest nom (Tractat dels Pirineus ),  entre els estats espanyol i francès, van separar Catalunya (...un sol poble),on es parlava  una mateixa llengua o amb algunes variacions, com passa arreu, i costumatges similars. 

El papa que va liderar la croada albigesa contra els càtars, va ser el papa Inocenci III. Va declarar la croada contra els càtars, secta cristiana considerada heretge per l'Església Catòlica. La croada es va dur a terme entre els anys 1209 i 1229 i va tenir lloc principalment a la regió de Llenguadoc, al sud de França. Va ser una campanya militar brutal en la persecució i la violència contra els càtars i els seus simpatitzants; Els cremaven en fogueres, a l'extermini total.

Els pocs que es van salvar d'aquest genocidi, van fugir i dispersar-se cap al sud, travessa'n els Pirineus, amagats per les muntanyes d'aquella persecució brutal ; queden vestigis a les muntanyes del Maestrat, i al sur dels Pirineus que en donen fe i testimoniatge .

És com a mínim curiosa la similitud del prefix Cat de les descripcions que s'esmenten.  La relació entre els càtars i l'origen de Catalunya és un tema complex i fascinant, que no s'ha investigat o no interessa, ja que implica factors històrics, culturals i religiosos. Cal tenir en compte que la història és multi facética, l'escriuen els vencedors, no els vençuts i que sovint no hi ha una única explicació definitiva per a aquestes qüestions.

Es va desenvolupar l'acció principalment a la regió del Llenguadoc, a la zona sud de l'actual França, durant els segles XI i XII. Els càtars, també coneguts com a albigesos o els bons homes, mantenien creences considerades heterodoxes pel catolicisme oficial. Rebutjaven molts dels ensenyaments i rituals de l'Església catòlica i romana, incloent la trinitat i d'altres dogmes de la fe imposada.

En relació amb Catalunya, alguns historiadors han suggerit que l'heretgia càtara podria haver tingut una influència en determinades àrees dels Pirineus i dels territoris veïns, incloent-hi moltes parts de Catalunya. Algunes fonts històriques indiquen que es van establir comunitats càtares en aquestes regions, tot i que la seva influència podria ser més cultural que demogràfica.

És important destacar que la relació entre els càtars i Catalunya no va ser l'únic factor que va influir en la formació de la identitat catalana. La història de Catalunya és rica i diversa, amb molts factors, com ara la influència fenícia, grega, romana, visigoda i últimament la musulmana, així com els esdeveniments posteriors, com la formació de la Corona d'Aragó, amb el casament de Petronil·la i Ramon Berenguer en el segle XI.

En resum, mentre que hi ha indicis històrics de la presència de càtars a Catalunya , la seva influència específica en l'origen de Catalunya és un tema debatut i no hi ha consens universal sobre aquesta qüestió. La història catalana és el resultat d'una interacció complexa de diverses influències i esdeveniments al llarg dels segles.

Catalunya és un territori que no hem de considerar ni millor ni pitjor que d'altres, però si clarament diferenciat en les seves costums i idioma. La seva història l'ha dotat del seu particularisme en moltíssims aspectes, a una banda i l'altre dels Pirineus.

Avui, seguim fent historia, cada u de nosaltres que estimem el lloc on vivim o on volem viure-hi.

xatumandingu

xatumandingu.

LA PESANTA

 LA PESANTA

La Pesanta o Malson és una criatura mitològica que forma part de la mitologia catalana i balear. També es troba en altres cultures, com en l'asturiana.

Se la descriu com un ésser maligne que es posa sobre el pit de les persones mentre dormen, causant-los-hi una sensació d'opressió i dificultat per respirar. La Pesanta és coneguda per causar malsons i paràlisi del somni. Es creu que és un esperit malèvol que s'alimenta de l'energia de les persones mentre dormen.

La figura de la Pesanta varia en la mitologia popular, però se la representa comunament com un ésser fosc i alat que visita les persones durant la nit. Es creu que pot canviar de forma i assumir l'aparença de diferents animals, com ara gossos o gats negres.

És important destacar que la Pesanta és una criatura de la mitologia popular i no té base en la realitat. La paràlisi del son, que sovint s'associa amb aquestes experiències, és un fenomen real i benigne que passa quan una persona es desperta temporalment i és incapaç de moure's o parlar durant uns moments. Aquest fenomen té explicacions científiques avui dia i no està relacionat amb éssers mitològics o sobrenaturals.

RECERCA DE LLEGENDES I D'HISTÒRIES POPULARS A CATALUNYA

xatumandingu.

LA CUCAFERA

 LA CUCAFERA

La Cucafera és una figura que forma part de la tradició popular a Catalunya, especialment al Baix Ebre. Es tracta d'una criatura mitològica que sol associar-se amb la festivitat de Carnestoltes. La Cucafera és coneguda per la seva aparença grotesca i el paper d'espantar la canalla durant aquestes celebracions.

Les característiques de la Cucafera poden variar, però generalment es representa com una figura monstruosa amb aspecte de drac, serp o qualsevol altre ésser fantàstic. Sol tenir colors brillants, vistosos i aspecte cridaner, amb la intenció de captar l'atenció durant les desfilades i festivitats.

L'origen exacte de la Cucafera és incert, però la seva presència a les celebracions de Carnestoltes s'ha mantingut al llarg dels segles. Durant aquestes festivitats, la Cucafera és portada en desfilades i esdeveniments, sovint acompanyada per músics i ballarins. Els participants solen vestir-se amb vestits llampants, colorits i màscares per afegir més espectacle a la tradició tant antiga.

En algunes localitats, la Cucafera també es fa servir com a personatge teatral en representacions còmiques i dramàtiques durant les festivitats. En general, la Cucafera és una manifestació lúdica i costumbrista que contribueix a l'alegria i el color de les festes de primavera a Catalunya.

RECERCA D'HISTORIES I LLEGENDES POPULARS DE CATALUNYA

xatumandingu.

ELS MANAIRONS

 

Els manairons de les Valls d’Àneu

Els manairons eren uns follets o genis diminuts que vivien sota terra. Els llenyataires, pagesos i boletaires sortien a buscar-los al bosc perquè els ajudessin amb les tasques del camp, ja que eren molt treballadors. Quan els trobaven els ficaven dins d’un canonet d’agulles de cosir, d’una capsa de mistos o, fins i tot, a l‘esquerda del mànec de la falç, on en podien cabre milers! Un cop alliberats, realitzaven tota mena de tasques impossibles com desviar el curs dels riu, aplanar muntanyes o ordenar pedres de tartera. Però també feien feines més corrents com baixar a la mina o forjar el ferro. No paraven quiets i eren tan exigents que si no se’ls encomanava prou feina o se’n quedaven sense, s’enfadaven moltíssim. Al Pallars se’ls considera els autors dels megàlits i dels ponts construïts en llocs inaccessibles.

RECERCA D'HISTORIES I LLEGENDES POPULARS DE CATALUNYA

xatumandingu.

SI HI ETS

 SI HI ETS

Es senzill i aclaparador:  

Si hi ets, has de ser, has d'estar, has de pensar, has d'existir i tenir nom.    

....Alguna cosa, també hauràs de fer,,,,

.....Doncs fes-la, però que tingui un sentit, una utilitat

 i que sigui positiva per tu i per els altres .

..... Pot ser com a primer pas, estimar i agrair la vida?, 

....Pot ser?

Vam néixer, si !, 

fruit d'una casualitat;

la mes gran de l'Univers

i de tota la humana història,

que ens va donar una oportunitat .

Una de sola :

La que dura una vida.

La de fer alguna cosa.

la de no ser un llimac.

La de ser una persona, 

en la Terra,

on sempre et quedaràs.

Aprofita aquest temps d'estada,

doncs ja no tornaràs.

Procura deixar petjada,

en el lloc on vius, o estàs.

 xatumandingu,

LA INVISIBILITAT

 LA INVISIBILITAT

 ....Un dia, en un esmorzar a la Mutua, una amiga més que companya de feina, molt bonica per dins i per fora,  i molt intel·ligent hem va dir: " A les dones ens arriba un moment a la vida que ens tornem invisibles, per que ja ningú ens mira".

Hem va quedar a la ment aquesta expressió, que avui després dels anys servirà per dir el que penso i segix: 

     Quan anem creixent en anys, generalment també creixem en experiència de vida en la majoria de persones, però sovint s'avança tant de pressa que el mon modern es va deixant moltes coses importants pel camí, en aquesta ànsia de modernitat.

El nostre saber, el dels grans, el de la vida trepitjada, patida, gaudida i real, seria de gran ajuda en aquest mon teòric, tècnic i guai que es pretén...., de manera  que mica en mica ens vam quedant en la banda de la "invisibilitat" ( A més gran, més invisible i obsolet). 

....I fa mal. Fa mal cap els d'enrere i també cap el del davant.

.....Pot ser que si en prenem consciència al menys, alguna cosa haurem guanyat .

No volem ser invisibles!.

xatumandingu.  

MORT LA MARIA ILLA

    MORT DE LA NOTRA C OMPANYA MARIA ILLA

 En el dol que ens reuneix avui al teu costat i amb dels que et son propers Maria , ens mouen a la vegada la tristor d'aquest adeu, i els records d'aquell temps, en els  molts anys  que vam compartir a la nostra Entitat, que va morir també en una l'adversitat diferent. 

Veritat que has deixat fonda petjada en el cor dels que t'hem conegut Maria, en la vida privada i en la teva feina, en temps on les coses eren ben diferents. Nomes tenim paraules d'enyorança, estimació i dolor per aquest comiat definitiu.

El temps passa per tots i les ferides però, sempre deixen les seves cicatrius que parlen de cada història humana.

Les d'avui, també quedaran, per que et recordarem sempre, malgrat aquest obligat adeu, benvolguda companya de vida.  

I, QUE ÉS L'AMOR....

 I, QUE ÉS L'AMOR....?

En la pertinaç recerca de l'origen de les coses,  que son i que ens mouen i mouen els nostres actes en la vida , unes explicacions coherents i convincents per entendre el per que, dins el meu garbuix i l'entendre dels qui estimo i conec, sense saber on arriben les coses que mouen immaterialment els actes dels éssers vius i el mon, per que l'amor existeix; Que és i no es pot tocar,  però si notar.

En aquest entendre, podríem dir que l'amor és el rei de tots els sentiments, fruit de la consciència emocional;  És el millor i pare de tots els  altres  sentiments si és autèntic; L'amor abriga, és dolc, sincer, responsable i honest, és pacifista, comprensiu i és progrés, per que té futur. l'amor és convivencial, antibel·licista i també generós; Útil  per al progrés dels humans, per el del nostre planeta i el de l'univers sencer, on hi hagi vida.

Esperar ser estimat no és amor, com voler ser servit no ho es servir. L'amor dona, serveix,  sense esperar rebre si cal.

L'amor és una benedicció que va venir amb l'existir.

xatumandingu.    

LA LLAVOR

 LA LLAVOR

M'han dit que hi ha una llavor, que plantada en bona terra i regada, dona vida a un arbre gegant i el més bonic que s'hagi vist mai...

Aquest arbre dona una fruita dolça i bona, que cura quasi totes les malalties del cos, de la ment i de l'ànima; Inclús faria desaparèixer les misèries que avui fuetegen el nostre mon. 

Qui menja d'aquest fruit diuen, elimina les recances i els egoismes, les ambicions i els odis, els drets de conquesta, i l'orgull de ser superiors als altres, deixant viure tot el que és viu com  la creació ha volgut que sigui.

Els fruits d'aquest arbre tenen dos vitamines principals i que no haurien d'anar mai separades, que son la S de sabiduria i la A d'amor. La ciència i la sabiduria soles ens duran a l'autodestrucció. És fonamental el seny de l'Amor, per que n'és l'aglutinant. 

Aquesta llavor la voldria plantar al meu hort i ja li tinc el lloc, però es veu que és mol difícil de trobar i escasseja avui dia amb el materialisme galopant.

....Sembra-la en el teu jardí...... 

Mentre estigui en aquesta recerca, ara prop del solstici d'hivern, que celebrem  com a Nadal avui dia, vull desitjar a tot el mon, Salut Amor i Pau, per començar a caminar cap a un estadi superior d'aquesta nostra humanitat i dir-los-hi  especialment, als qui el destí ha fet que estimi per sobre de tot.

Bones festes i que la propera volta al sol ens ensenyi el camí a seguir.

xatumandingu.

    

I SI CONSIDERÉSSIM.....

 I SI CONSIDERÉSSIM.....

Si en el conjunt de la humanitat consideréssim el descobrir i el saber i no el conquerir i explotar com s'ha fet malauradament sempre. Els que ens han dut a la guerra, a la explotació dels continents, a l'esclavatge d'éssers humans i al robatori dels  bens que son de tots?

I si consideréssim que hi ha una sola raça humana, sense separacions  per religions, color de la pell, edat , sexe, capacitació, amb la seva immensa diversitat i riqueses de tota mena, excloent l'ambició i el poder? .

I si consideréssim que la naturalesa és un bé comú, com l'aire que respirem o l'aigua dels rius i dels mars; Que tenim drets fonamentals, però també obligacions fonamentals que no haurien de ser imposades, si no molt ben raonades? 

I si consideréssim el bé comú i en el que podem aportar entre tots i per tots els habitants d'aquest planeta, on l'avarícia no ens deixa veure moltes coses,  que en les guerres i l'explotació queden enterrades per sempre?.

I si consideréssim que tot i tot-hom té dret a existir, en la base del respecte mutu i harmonia universals?.

I si consideréssim que el dret a la vida és inalienable en tot ésser viu i que en les guerres mor la gent més innocent, mentre els poderosos decideixen el destí dels dèbils, amb armes increïbles, mentre hipòcritament s'entrevisten, dinen junts i odiant-se, es donen la mà?.

I si consideréssim que de moment només tenim un planeta, únic en l'univers conegut i que no n'hi ha cap altre de recanvi i que farem la mort del poll absolutament tots plegats un dia per aquestes causes?, 

I si consideressin "que els poderosos tampoc sobreviuran, encara que sabem que disposen de refugis anti-atòmics", doncs  un dia hauran de sortir del seu cau?

La radiació atòmica persisteix durant milers i milers d'anys i un planeta sense vida en necessita milions, si les condicions li son favorables durant aquesta etapa.  

Hi ha hagut imperis i supremacistes,  Napoleons i Hitlerians que ara  ja no existeixen, mal i destrucció infinites, però el seu poder també va quedar esborrat per sempre.  Les seves bases eren de fang i porqueria .

I si consideréssim el que tenim, el que som i el que volem ser i amb que?

......Amb amor i respecte, pot ser?

xatumandingu.      

EL COR TAMBÉ PARLA

 EL COR  TAMBÉ PARLA, PERÒ SENSE PARAULES

...per explicar als nostres nets...

Hi havia una vegada en un petit poblet anomenat Felicitat, on la gent vivia feliç i harmoniosament. La majoria de les persones eren amables i generoses, però hi vivia un home anomenat Obsolet, que no compartia res, era lleig, malcarat, mal vestit , brut i antipàtic.

Obsolet era un home avar, que sempre buscava la manera de guanyar més diners, sense preocupar-se per ningú i era conegut per aprofitar-se dels febles.

Un dia, una velleta, Unilda, va trucar a la porta d'en Obsolent demanant ajuda. Ella era una dona pobra que havia perdut la seva feina i estava malalta. Obsolet, en lloc de comprendre la seva veïna, li va tancar la porta als nassos i li va dir que no tenia temps per a persones sense recursos.

Amb el temps, el poble Felicitat va començar a veure com Obsolet es feia més i més ric, mentre molts dels seus veïns es trobaven en situacions difícils. La gent del poble va començar a parlar entre ells sobre com Obsolet no feia propostes per ajudar al bé comú i com la seva avarícia estava afectant tot el poble.

Un dia, un vell savi va arribar al poble amb una petita caixa de fusta màgica amb una pantalla com de vidre a la tapa oberta. Va reunir a tots els habitants i els va dir: "Aquesta caixa màgica té el poder de reflectir dins, el cor de cadascú de vosaltres, nomé posant-hi la mà dins ". Obsolet va voler ser el primer per saber si el seu cor estava sà i nerviós de seguida demanava la caixa.

Quan Obsolet va obrir la caixa i va posar la mà dins, va veure horroritzat una imatge del seu propi cor: era fosc i ple de taques i berrugues negres. La gent del poble va veure la veritat autèntica de qui i com era ell; com s'havia convertit en una persona insensible i cruel.

El savi els va dir: "La riquesa veritable no es mesura ni en or, ni plata, ni en diners, sinó en les bones accions i la generositat envers els altres. Si voleu viure en un poble com el vostre, anomenat "Felicitat", heu de compartir la prosperitat amb els que us envolten." Si no, mai fareu honor al seu nom i pot ser l'haureu de canviar per "Penúria".

Aquesta experiència va canviar Obsolet. Va decidir començar a ajudar els altres, compartir la seva riquesa i convertir-se en una persona millor. Amb el temps, el seu també es va il·luminar, i el poble de Felicitat va tornar a ser un lloc on tothom hi volia viure i amb això, la prosperitat . Fins hi tot Obsolet es va canviar el nom per "Útil" (....més curt i més bonic).

La història destaca la importància de compartir la prosperitat i la bondat, que poden transformar no només la vida d'una persona, sinó també tota una comunitat, o el mon sencer.

Bet aqui un gos, bet aquí un gat. Aquest conte ja s'acabat.

xatumandingu.

....QUE ÉS L'ART

 ....QUE ÉS L'ART

Art es la sublimació del bon esperit dels humans, per que inclou la bondat, l'amor i el compartir.

L'art és també fonamentalment bellesa i abarca absolutament tot: Llum, imatge i moviment;  forma, volum i color, só, escriptura, música i dansa; és present  en el vestir i en el menjar, en l'arquitectura i en el bon fer. Si serà bona cosa, que la naturalesa també l'aplica en la seva creació.

Tot allò que estimula i agrada a la sensibilitat del nostre intel·lecte i a la vista, oïda, olfacte, gust i tacte, podem considerar-ho art. Es aixì de senzill.

Per mi, l'art és una de les múltiples formes d'expressió humanes. L'art és un diàleg de l'emissor, sobre tot amb ell mateix i com ha de ser obert, amb els altres també, malgrat hi ha artistes que no han pogut connectar amb  l'exterior de si mateixos. Son artistes purs; no van ser entesos en el seu moment, però la seva obra va quedar i ha estat reconeguda.

L'art no s'ha d'entendre com una forma de guany ni de reconeixement personal exterior (prestigi ), per que així es desvirtua, es prostitueix  i perd la seva essència; l'art ha de ser honest en qualsevol de les seves branques o formes. L'art, també és intel·ligència i creixement. ( Si una persona arriba a un nivell d'excepcionalitat en qualsevol cosa, el reconeixement ja vindrà sol. Cal ser senzill, per que aquesta virtut també és important ).

  Malauradament,  molts artistes s'han avançat al seu temps i ara han esdevingut immortals; sabem de pintors,  músics, escriptors i escultors que no van ser entesos en el passat i avui son referents universals. (ells eren, o son  precursors avançats a un temps on el nivell del seu entorn encara no havia  crescut suficientment ). 

Ah, l'art també omple aquells temps perduts que molts depreciem i que creiem inútils.   

L'art, és una eina de cultura i de creixement interior brutals. L'art  és creativitat i no cerca copiar ningú; ha de ser original i aportar nous territoris en l'avançar  dels éssers humans.

En l'art, com en tot , s'ha de passar per l'aprenentatge d'adonar-se'n del que aporta estar viu i sentir experiències, creixement interior  d'un camí  emocionant, que també ho és, repeteixo, el compartir.

L'art és harmonia, és bellesa, és pau, és intel·ligència, és emoció i amor .  ....és progrés universal. 

Pot ser no et faràs ric en diners, però si en el teu mon interior.

Si hi haguessin mes artistes en el mon, segur que no hi haurien tantes guerres ni ambicions,                          .... Sigues un@ gran artista; segur que t'anirà bé!

xatumandingu.      

 

EL MAL, S'ACAVA EN LA MORT

 EL MAL, S'ACAVA EN LA MORT

No hi ha cap dubte: Amb la mort s'acaba tot i apareix el no res.

Amb el bé creix la fe en el demà, el progrés i l'amor a la vida per les generacions

que han de venir, on els nostres gens viuran, mentre duri l'espècie humana....

Molt sovint, no veiem més enllà del petit horitzó de la nostra misèria: 

La misèria  mental, especialment la dels que amb la força de les armes 

sembren la destrucció i la mort. 

No saben aquests podrits, o ni tant sols hi pensen, que ells també moriran?. 

Pugui ser mes aviat que tard, precisament per els excessos de les seves vides 

i la dels seus actes.

Quan s'avança en el bé,  sovint els arbres de primera línia no ens deixen veure

el frondós bosc que hi ha al darrera, per que l'horitzó creix directament 

en la immensitat, a mida que s'avança amb els braços oberts d'una ment  i

 d'uns coneixements en les nostres capacitats, que son moltes. 

Cal sortir del nostre  raconet  minúscul i còmode, limitat i egoista 

entre les canyes altes, per que elles ens priven del que podem aconseguir

 amb petits canvis.  El be millora la vida i les millores avancen per que adoben

el creixement d'un mon millor. 

No parlem amb clau materialista ni del poder de res; parlem d'avançar en 

la riquesa i la capacitat humana del progrés real: Un nou paradigma 

on el mon tingui un futur just per a tots, per poder vèncer odis

i ambicions, doncs duen aparellades la guerra, la misèria, la mort,

la destrucció i  la fam.

Aconseguir que hi hagi futur en la pervivència del nostre planeta és un deure,

doncs de moment no en tenim cap d'altra de recanvi .

Cal mirar ampli  i no estret, per que això últim no deixa lloc per a tots. 

Cal deixar clar una cosa de principi: que el planeta, si ha de ser d'algú, 

és nostre, no pas d'ells.....Com va dir aquell indi americà: És l'home el

que pertany a la terra i no la terra a l'home.

xatumandingu.

 

TOTS TENIM UN BRILLANT A DINS

 TOTS TENIM UN BRILANT A DINS

Un, o varies joies precioses,

però molts, tenint-les ni ho saben .

Alguns, ni les volen polides

d'altres, mai les han netejades,

per que, ni tant sols s'ho veuen;

ni s'esforcen, ni tampoc ho volen.

Les coses bones, s'han de netejar,

s'han de polir i de cuidar;

no per que brillin enfora.

...Cap dins, és que han de brillar.

No cal ser un aparador 

de joieria molt preuada.

Cap dins ha de ser la brillantor

de la valuosa pedra maragda,

que no és d'aparador.

No ho és pels possibles compradors

fes-ho per tu i la teva gent estimada.

sense pressa, pels teus bons amors;

per dins teu, que ja saps com guanyar-les.

Si tens un rubí d'amor,

no l'ensenyis si no fa falta.

Ell ho farà sol, en el corredor

d'una vida, que serà fecunda i llarga, 

prop del cor, prop del cor.

No ensenyis massa els teus valors ;

només a aquells que saps de la seva anima.

Hi ha molt lladre i molt traïdor

i gent de mala ganya.

 

Sense cercar tu,  mai la fatxanga,

que el preu no és el seu valor .

El valor et té una mirada,

aquella que surt del bon amor

i de la profunditat de l'anima.

I si fas quelcom en la vida,

no ho facis pels ulls dels altres.

fes-ho per créixer tu,

i la teva gent estimada.

....Sé que de vegades costa molt, però sempre té premi: 

El propi teu i també el del teu rededor.

xatumandingu.

 

 

EDUARDO GALIANO

 *HEM VAIG CAURE DEL MÓN ACTUAL,  I NI SÉ ARA PER ON ES TORNA A ENTRAR.*

Per a majors de 50 anys...

Eduardo Galeano.  Periodista i Escriptor uruguaià.

El que em passa és que no aconsegueixo caminar pel món llençant les coses i canviant-les pel model següent només perquè a algú se li acut afegir-hi una funció nova, estètica, o canviar-ho a una mica millor.

No fa tant, amb la meva dona, rentàvem els bolquers dels nens, els penjàvem a l'estenedor, al costat d'una altra robeta, els planxàvem, els doblegàvem, els preparàvem perquè els tornessin a embrutar...

I ells, els nostres nens, a penes van créixer i van tenir els seus propis fills, es van encarregar de llençar-ho tot, incloent els bolquers...

Es van lliurar inescrupolosament al un sol ús...!

....Sí, ja ho sé...

A la nostra generació sempre li va costar llençar...

Ni les deixalles es van utilitzar per a un sol ús...!

I així vam caminar pels carrers, guardant els mocs al mocador de roba de la butxaca...;

Jo no dic que això fos millor...

El que dic és que en algun moment em vaig distreure, vaig caure d'aquest món i ara no sé ni per on es torna a entrar...

El més probable és que això d'ara estigui bé, això no ho discuteixo gens...

El que passa és que no aconsegueixo canviar l'equip de música un cop cada any, el mòbil cada tres mesos, el monitor de l'ordinador cada Nadal o el televisor cada any...

És que vinc d'un temps en què les coses es compraven per a tota la vida...

És més!:

Es compraven per a la vida dels que venien després al darrera...

La gent heretava rellotges de paret, bicicletes, càmeres fotogràfiques, jocs de copes, vaixelles i fins i tot palanganes... L'altre dia vaig llegir que es van produir més escombraries els últims 40 anys, que en tota la història de la humanitat...

Ho llencem  absolutament tot... Inclús  lo que no vull anomenar.

Ja no hi ha sabater que guardi una sabata, ni matalasser que cardi la llana d'un matalàs i la deixi com a nova, ni esmoladors pel carrer per als ganivets, ni sastre que faci arranjaments de la roba bona...

De 'per aquí' vinc jo, de quan tot això existia i res no es ara ja..., tot ha de ser nou de trinca.

I no és que hagi estat millor allò d'abans...

És que no és fàcil per a un pobre humà a qui van educar amb el 'guardi i guardi, que alguna vegada pot servir per a alguna cosa' , a passar-se al 'compri i llenci que ja ve el model nou...

Cal canviar la interlocutòria cada 3 anys perquè si no, ets un arruïnat desfasat..., el passat va morir.

Encara que el cotxe teu estigui en bon estat..., cal viure endeutat eternament per pagar el nou!!!!

Però per Déu!!

El meu cap no resisteix tant...

Ara, els meus parents i els fills dels meus amics no només canvien de cel·lular un cop per setmana, sinó que  a més, canvien el número, l'adreça electrònica, el nom  i fins i tot l'adreça real...

I a mi em van preparar per viure amb el mateix número, la mateixa dona, la mateixa casa i el mateix nom...

Em van educar per guardar-ho tot: lo material i lo immaterial...

El que servia i el que no tant...   I hem estat feliços sense tant enrenou.

Perquè algun dia les coses podien tornar a servir per alguna cosa..

.

Si, ja ho sé, vam tenir un gran problema:

No ens van explicar mai quines coses ens podien servir i quines coses no...

I en l'afany de guardar (perquè érem de fer cas a les tradicions) guardem fins el melic del nostre primer fill, la dent del segon, les carpetes del jardí d'infants, el primer cabell que li van tallar a la perruqueria...

Com voleu que s'entengui aquesta gent que es desprèn del seu mòbil al cap de pocs mesos de comprar-lo?

Serà que quan les coses s'aconsegueixen fàcilment, no es valoren i es tornen d'un sol ús amb la mateixa facilitat amb de com es van aconseguir?

A casa teníem un moble amb quatre calaixos.

El primer calaix era per a les estovalles i els draps de cuina, el segon per als coberts i el tercer i el quart per a tot el que no fos estovalles ni coberts...

I guardàvem...

Guardàvem fins a les tapes dels refrescos, els suros de les ampolles, les clauetes que portaven les llaunes de sardines..., els pots de vidre i les seves tapes per fer conserva de tomàquet, quan aquest anessin bé de preu.

I les piles...?

Les piles passaven del congelador al sostre de la casa per escalfar-les, per aprofitar-les al màxim .

Perquè no sabíem bé si calia donar-los calor o fred, perquè visquessin una mica més.

No ens resignàvem que s'acabés la vida útil en un parell d'usos de les coses...

Les coses no eren d'un sol ús quasi mai.

Eren guardables, tenien possibilitats, encara tenien futur.

....I els diaris?, Servien per a tot...

Per fer plantilles per a les botes de goma, per posar al terra els dies de pluja, per netejar vidres, per embolicar coses....

¡Les vegades que ens assabentàvem d'algun resultat llegint el diari enganxat al tros de carn o desembolicant els ous que meticulosament havia embolicat en un diari la botiga del barri.

I guardàvem el paper platejat de les xocolates i del tabac, per fer adornaments  per nadal...

I les pàgines boniques dels calendaris per fer quadres...

I els degotadors de les medicines per si algun medicament no portava el comptagotes...

I els llumins usats perquè podíem reutilitzar-los estant encesa una altra espelma...

I les caixes de sabates que es van convertir en els primers àlbums de fotos...

Adreçàvem els claus per reutilitzar-los després...

Els calaixos guardaven trossos de la roba i el ganxet de metall...amb el temps, apareixia algun tros que esperava la seva altra meitat per convertir-se una altra vegada en utilitzable... Es cosien traus, botons i mitjons.

Ens costava molt declarar la mort dels nostres objectes, amics i persones...

I avui, no obstant, decideixen 'matar-los' amb prou feines aparenten deixar de servir...

I quan ens van vendre gelats en copetes,  la tapa es convertia en reposa vasos, les vam posar a viure al prestatge dels gots i de les copes de vidre...

Les llaunes de préssecs es van tornar testos, portallapis i fins i tot telèfons per la canalla.

Les primeres ampolles de plàstic es van transformar en adornaments  de dubtosa bellesa i els suros esperaven pacientment en un calaix fins a trobar-se amb una ampolla de la seva mida...

I em mossego la llengua per no fer un paral·lelisme  entre els valors que es rebutgen i els que es preservem avui dia...

Em moro per dir que avui no només els electrodomèstics són efímers...

Que també el matrimoni,  i fins i tot l'amistat són descartables...

Però no cometré la imprudència de comparar objectes amb persones...

Em mossego la llengua per no parlar de la identitat que es va perdent, de la memòria col·lectiva que es va llençant, del passat efímer...

De la moral que es rebutja si de guanyar diners es tracta...

No ho faré...

No barrejaré els temes, no diré que a allò perenne ho han tornat caduc i lo caduc ho han fet perenne...

No diré que als ancians se'ls declara la mort quan confonen el nom de dos dels seus nets, que els cònjuges es canvien per models més nous quant a un d'ells li cau la panxa, o li surt alguna arruga  al rostre...

Això només és una crònica que parla de bolquers nous o bruts, i de la vida, i d'un futur...

En cas contrari, si barregéssim les coses, m'hauria de plantejar seriosament lliurar a la meva senyora com a part de pagament d'una altra més nova,  amb menys quilòmetres i alguna funció nova, actual...

Però jo soc lent per transitar en aquest món de substitucions i assumeixo el risc que ella em guanyi la partida, i sigui  jo el lliurat.

Tenim un sol planeta i és com una peixera rodona:  El dia que ja no pugui més de tanta porqueria que llencem, la humanitat farà "la mort del poll.....". 

𝐄𝐃𝐔𝐀𝐑𝐃𝐎 𝐆𝐀𝐋𝐄𝐀𝐍𝐎 (extraordinari )

xatumandingu.

EL MAL I EL BE

 EL MAL I EL BÉ

SI HO VOLS CREURE, BÉ (8)

 SI HO VOLS CREURE, BÉ (8)

Tindria al voltants dels 18 anys i treballava en una empresa de tres-cents empleats i duia el departament de salaris. (No teníem ordinadors llavors...), i únicament m'ajudava d'una maquineta que molts de la meva generació recordaran,  "Minerva". Calculava sous, les primes, descomptes de la seg. social, hores extres, etc.., setmanalment. El sistema que fèiem servir es deia: Sistema Teja, que vam implantar per agilitzar una feinada colossal .

El cas és que desprès de tres anys de treballar  amb el millor criteri que tenia llavors, hem van acomiadar per desacords amb la direcció de com s'havien de fer les coses.

El sindicat vertical de llavors hem va donar la raó i hem van haver d'indemnitzar.

Era massa jove per accedir a un lloc de responsabilitat com el que havia deixat i no trobava feina de la meva experiència, així que vaig estar un temps parat i llavors el "carnet de paro" no s'havia ni inventat encara.

A casa erem gent modesta i precisavem d'entrar calerons per viure sense luxes i vaig començar un projecte que ara explico:

El soterrani de casa tenia possibilitats i vaig comprar fems de cavall per seguir el procés de cultiu de xampinyons, que en aquell temps eren gairebé una primícia.

Al cap de quinze dies de plantar el miceli, ja va cobrir-se el cultiu d'una neu blanca i un matí del doble de temps ja sortien mils de boletes blanques, que a l'endemà ja tenien la mida per vendre.

Tot el meu carrer i veïnat venien a comprar aquells bolets recent-ment agafats i tant bons, fins que un dia, no se per quina raó (que la sospito per el que vaig averi guar desprès), es van començar a posar marrons i ja no tenien bona presència, malgrat eren bons i comestibles (era la classe de xampinyó ).

Per dedicar-te a qualsevol cosa, n'has de saber absolutament tots els detalls, per que si no qualsevol tonteria t'espatllarà l'invent.

xatumandingu. 

ORIGENS DE SABADELL

 ORIGENS DE SABADELL

Sabadell és una ciutat localitzada a Catalunya,  i te una llarga història que remunta a l'antiguitat. Aquí  teniu algunes petites dades sobre els orígens de la nostra ciutat:

La presencia romana es remunta al període pré-cristià. Durant el domini romà,  la població rebia la influència de Barcino i el seu port,  i el de la Imperial Tàrraco i de la via augusta. Els vins vallesans i l'oli d'oliva eren molt apreciats en la capital de l'imperi. Arribaven a Roma per mar, en àmfores de ceràmica .  

Durant l'edat mitjana, també va tenir força influència visigoda, abans de ser conquerida per els sarraïns. Posteriorment, entre els segles VIII i el  IX, amb la influencia carolíngia vam reconquerir i expulsar cap al sud als musulmans , progressivament, juntament amb la resta de Catalunya.

El nucli històric de Sabadell comença a formar-se en els segles XI i XII, com una molt petita vila agrícola envoltada de masos i poblets incipients. Es va consolidar la presència d'un mercat setmanal, amb un comerç de manufacturats de tota mena (cistells, sàrries, teixits...) bestiar i productes de la terra, contribuint al creixement i desenvolupament de l'àrea rural, amb masies disseminades i  ja amb un nucli urbà més actiu. Sabadell era pas obligat per els camins rals que duien a Terrassa (Egara )  Manresa (Minorisa). El transport i els viatgers, per anar a Barcelona es feien amb carruatges tirats per cavalls o a peu i havien de travessar el "Coll de Montcada", farcit de bandolers...  

En el segle XIX, Sabadell , on es teixia amb telers manuals fets de fusta, va experimentar un notable creixement econòmic impulsat per la revolució industrial que ja havia començat. Convertint-se  en un important centre tèxtil a Catalunya i a la Península.

La indústria tèxtil va ser fonamental per a la prosperitat de la ciutat. Moltes fàbriques i empreses relacionades van tenir orígens humils però creixents, maquinària manual, tracció animal...., però desprès, l'enginy els va dotar d'embarrats moguts per calderes de vapor, en els anomenats "Vapors" i finalment maquinària moguda per la electricitat. El procés va culminar amb la transformació total de les fibres primàries al teixit totalment acabat i les seves múltiples varietats: aprestaments, tints i acabats i la seva venda i comerç arreu, amb els seus anomenats "viatjants".

Durant el segle XX, Sabadell va continuar  expandint-se i diversificant-se en la seva base econòmica i social. el seu dinamisme va ocupar d'altres sectors econòmics, com el metall, la moda, el sector bancari i el de serveis, que garantien un pès econòmic diversificat  i important, de la nostra ciutat. El tèxtil en el seu procés, precisà de molta ma d'obra, factor que impulsà l'arribada de molta gent d'arreu ( el meu avi patern era de Lorca (Murcia), que es va casar amb u na catalana de Sitges).

En aquests temps, Sabadell s'ha tornat moderna, dinàmica  i mantenint una línia de progrés continuat malgrat les crisis globals tant imports que hem patit, amb una herència cultural, amb edificis emblemàtics i museus , una ciutat bonica que deixa palesa la seva història, la seva riquesa guanyada amb treball i esforç, al llarg dels segles.

Aquí, hi tinc la meva història personal, els meus avant passats que dormen en un petit cementiri que tinc a un kilòmetre de distància i les persones que més estimo de tot el planeta Terra, cada dia de la meva vida.

.....Algú hem negarà la meva pàtria petita, però tant estimada?  ....Soc de Sabadell !!!!.

xatumandingu.