PARA MIS QUERIDOS AMIGOS DEL OTRO LADO DEL MUNDO ESTE REGALO DE OTOÑO, UN CUENTO INOLVIDABLE, LOS ABRAZA EN LUZ, HELEN.
...I UNA LLIÇÓ PER LA VIDA.
Freddy, la fulla d'un preciós plataner havia pogut créixer...La tija era resistent, la part central ample, i les cinc extensions eren fermes i acabades en esmolades puntes....
S'havia avocat a la vida per primera vegada aquella primavera, encara que en aquell moment, si mes no era un brot encara d'una branca mitjana, prop del cim de l'arbre, que era gran i majestuós.
Freddy era al bell mig de centenars de fulles com ell. Aviat va poder comprovar que cap fulla era exactament igual que l'altra encara que fossin del mateix arbre. Tanmateix, Alfred era la fulla del seu costat, Ben era la fulla situada a la seva dreta i Clara era la bonica fulla de sobre seu.
Totes creixien juntes i totes ballaven alegrement amb l'airet de la primavera, després gaudien de l'escalfor del sol i es treien la pols amb l'aigua dels xàfecs del nou estiu proper.
En qualsevol cas, el seu millor amic era Daniel. Era aquesta la fulla mes gran de tota la branca i semblava que era allà abans que totes les altres. Per això, a Freddy li semblava que aquesta era la fulla més sabia de totes les que coneixia.
Precisament, va ser Daniel qui li va dir que totes eren part d'un mateix arbre d'un parc públic…
També va ser Daniel qui li va dir que l'arbre tenia arrels ocultes dins la terra, allà baix de tot, molt lluny d'on elles estaven I els parlà dels preciosos ocells que cada matí anaven a les branques a cantar boniques cançons i dels nius que hi feien entre elles. Els parlà del sol, de la lluna, dels estels de la nit i de les estacions per les que passa l'any...
A Freddy li agradava ser una fulla d'arbre. Li agradava la seva branca i els seus amics, les suaus fulles, que també l'acaronaven. Li agradava el seu lloc que, entre totes els semblava tocar el cel, els núvols que semblaven fets de cotó de sucre...Li agradava l'aire que les gronxava, la pluja, el sol i la nit.
Aquell estiu havia esta especialment agradable i els grans dies de calor també eren especialment agradables amb les seves nits càlides.
En Freddy les va viure en pau i felicitat.
De fet, aquell estiu va haver-hi molta gent al parc. Freqüentment la gent s'asseia al banc de sota l'arbre. Daniel els explicà que donar ombra era la finalitat més important d'aquell arbre.
Què es una finalitat?”: havia preguntat en Freddy. “Una raó per existir", respongué Daniel.
“Fer que les coses siguin més agradables per als altres és una raó per existir: Donar ombra a les velletes que fugen del calor de les seves cases; oferir un lloc fresc per als nens que venen a jugar sota la frondosa copa; cobrir amb la nostra ombra el mantell de quadres de colors i el menjar d'aquella parella d'enamorats...., retenir l'aigua de la terra, purificar l'aire que respira el mon: Totes aquestes son raons per a existir..
A Freddy li agradava en particular la gent gran .S'asseien tranquils sobre l'herba fresca i quasi mai es movien en tota la tarda, mes que conversant, es sussurraven els records de la vida.
Els trapelles també hi feien la seva, on de vegades feien forats a la soca de l'arbre o hi escrivien el nom de la seva enamorada amb un ganivet.
Freddy sabia que a l'arbre aquestes coses no li feien bé malgrat, es distreia veient-los córrer i saltar i riure tant...
Però aquell estiu de Freddy va passar aviat; es va esfumar en una nit!; Freddy mai havia passat tant de fred, a l'igual que la resta de fulles que tremolaven al estar recobertes d'una brusa de gel blanc, que es fongué amb els primers rajos del sol i les deixà xopes de rosada, llunetes sota la llum del matí…
Com sempre Daniel els explicà que passava : havien viscut la seva primera gelada, una senyal de que sens dubte la tardor havia començat i que aviat arribaria l'hivern...
Es van adonar quasi de seguida que l'arbre i, en realitat tot el parc semblava una flamarada de color. quasi no es veia cap fulla de color verd..., l'Alfred s'havia tornat de color groc profund, Ben d'un taronja brillant, Clara era de color roig intens, com una flama, Daniel era de color púrpura i Freddy tricolor: roig, daurat i blau.
Que bonics estaven tots!, ¡Freddy i els seus amics vestien l'arbre com un arc de Sant Martí!. Per què ens vestim de tants colors, si tots estem al mateix arbre?, van preguntar: “Cada ú de nosaltres és diferent de l'altre, Hem gaudit i patit experiències diferents, hem mirat al sol i hem donat ombra de manera diferent cada ú de nosaltres". Llavors, si això és així, per que no hem de tenir diferents colors?, va dir en Daniel amb realisme...; Daniel va afegir que eren a la tardor on la naturalesa es vesteix de gala per acomiadar el bon temps.
Però un dia es va llevar un vent diferent de l'aire de la primavera i l'oratge de l'estiu, que movien les fulles amb suavitat i les feia ballar: Aquest vent estirava d'elles fortament com si estigués enfadat i elles no tenien tantes forces per aguantar-se a la branca..., Algunes flaquejant es van deixar anar portades per aquell vent violent i volaven fent tombarelles fins arribar al terra, on quedaven totes juntes sota aquell banc on ara ja no s'hi asseia tanta gent; especialment els vellets i velletes i també menys enamorats i canalla… Totes les fulles es van atemorir :Que esta passant?; es preguntaven xiuxiuejant; -el que passa, és el final de la tardor", els explicà Daniel. Ha arribat el moment de que canviem de casa, algunes persones ho anomenen morir".
Totes nosaltres morirem?". van preguntar.
Sí”, respongué Daniel. “Tot arriba a la fi i mor, sigui gran o petit, dèbil o fort. No hi ha forma d'escapolir-se de la mort, ni que t'amaguis ni que corris.
Primer acomplim les nostres tasques, sentim el sol i la lluna, el vent i la pluja, aprenem a ballar i a riure, tenim moments de felicitat i de tristesa, però una vegada hem realitzat el que hem vingut a fer, arriba el moment de morir"…
Jo no moriré!!", replicà Freddy amb fermesa....; I tu moriràs també , Daniel?, "Sí”, respongué amb serenor, quan arribi el meu moment".
Quan serà?”, Ningú no ho sap amb certesa", respongué Daniel.
Altres fulles anaven caient i veien que d'altres es resistien amb totes les forces. D'altres, simplement es deixaven anar suaument, mansament, sense que el vent hi fes res; assumien l'inevitable amb dolçor...
L'arbre era ja quasi bé despullat i les branques eren nues, com pregant al cel...: Tinc por...de morir", va dir Freddy a Daniel amb molta tristor, No se el que hi ha allà baix. "Tot hom te por del que no coneix Freddy, i és una cosa natural".
Dissortadament no vas tenir por quan la primavera es convertí en estiu ni quan l'estiu va esdevenir a la tardor. Eren canvis naturals, com també ho és l'hivern....; llavors, per que hem de tenir por de l'estació de la mort?”.
L'arbre també mor?”, preguntà Ferddy. “Algún día. Però hi ha coses més fortes que l'arbre: I és la vida!!, la vida és eterna, i tots formem part d'ella quan hem existit”, respongué Daniel.
...I on anirem quan ens morim”, digué. Ningú del mon ho sap. aquest és el gran misteri!”, Digué Daniel amb un somriure.
Tornarem a la primavera!!!?", insistí Freddy. “Nosaltres mateixos no, però la vida sí”,
....Llavors, per quines raons passa tot això, quin sentit té la vida?", digué enfadat. Per que som aquí?, solament per caure i morir?”.
...Hem estat aquí per el sol i la lluna, per els moments feliços que hem passat junts; per l'ombra que hem donat als infants, als vellets i a l'amor ; per l'aire que hem purificat; per els colors de la tardor; per les estacions de l'any; per que la vida continuï en l'arbre, en el parc i en la Terra sencera... No et semblen raons suficients?" .
Aquella tarda, amb la llum daurada del capvespre, Daniel es va despendre de la branca. Va caure sense esforç endut per un suau oratge mentre somreia i mirava al seu company. Fins aviat Fredy".
Fredy va quedar sol, ja era l'única fulla de la branca.
L'endemà va caure la primera neu : era flonja, blanca i suau però dolorosament freda per a Freddy.
Sense un raig de sol, va notar que perdia el color i la seva tersura s'havia perdut. La neu pesava molt sobre d'ell, que sense forces ja, es va deixar anar de la branca Mentre queia, va poder veure l'arbre sencer per primera i única vegada: ...Que gran i ferm era!!, segur que viurà molt de temps". digué...El saber que havia format part d'aquella immensitat el va omplir d'orgull.
Va anar a caure sobre la neu on es va trobar bé, més que mai. Tancà els seus ulls i quedà adormit per sempre.…
No sabia que, a la primavera següent, la neu seria altra vegada aigua, i ell i la seva essència formarien part d'aquella aigua vivificant per les arrels del seu arbre, que el faria més fort i més alt encara. Sobretot, no sabia que allà mateix, adormida la vida, naixerien nous projectes , d'arbres i de noves fulles com ho va estar ell dissortadament, sí, a l'arribar, altre cop, la primavera....
traducció i adaptació:
xatumandingu.
