...JO, SEMPRE SERÉ TEU AMOR MEU,
NO TINC CAP ALTRE DÈRIA
NI TINC CAP MES ANHEL
I NO VEIG CAP MES CEL,
QUE NO SIGUI EL TEU,
AMOR MEU.
AQUELL QUE EM VAS DONAR,
QUE PER UN MOMENT POSSEÏA;
I ARA QUE M'HAS DEIXAT,
TOT EL QUE TINC HO DARIA
PER ESTAR AL TEU COSTAT,
ALTRA COP, AMOR MEU.
EL MEU CERVELL, DE NIT ET SOMIA;
EM MANQUEN ELS TEUS PETONS.
EM MANCA LA TEVA VEU
EM MANCA EL TEU COS, TANT DESITJAT
PER AQUEST SERVIDOR TEU.
...I NO VULL QUE SIGUIS LLUNY DE MI.
LA DISTÀNCIA EM FA MAL, M'OBLIGA,
EM FA PATIR SENSE TU, CADA DIA,
FINS QUE TORNIS AL MEU COSTAT.
PER QUE JO, SEMPRE SERÉ TEU,
AMOR MEU, AMOR MEU.
dimecres, 26 de novembre del 2008
dimarts, 18 de novembre del 2008
JESUS EL NATZARÉ
JESÚS DE NATZARET ( Última noticia de Jesús el Natzarè ( Proa ))
Segons un investigador de la figura de Jesús, en Lluís Busquets i Grabulosa, hi ha moltes coses que la “ gent del carrer ” no sabem, i que si aprofundíssim ens sorprendrien... , segons un article de la Vanguardia del dia 21 de desembre.
Diu: Jo em quedo amb la llum dels agitats orígens del Cristianisme; el que es va agafar d’altres religions i el que és original, aprenc que els propis familiars de Jesús deien que era boig i assisteixo al triomf pòstum del boig. Tot un holograma del Messies.
Segons les excavacions recents, Natzaret eren quatre barraques i ni tenien cap edifici de cult, i difícilment va poder aprendre a llegir, aprenent les tradicions del seu poble de forma oral, per que només tenien accés a nivells de cultura superiors, les castes sacerdotals saducees, l’aristocràcia erodiana ( col•laboracionistes amb Roma) i els escribes, que de ben segur no vivien en un poblat si no en ciutat o pobles grans....
Sant Josep, una mena de “arregla tot”, sembla que va tenir dues filles i quatre fills amb la seva primera esposa, que ells es deien Jaume ( Santiago ), Josep, Judes i Simó.
De Jesús, es parla sempre en els textos, com fill de Maria i el germanastre gran, Jaume, serà el cap dels seguidors de Jesús, desprès de la seva mort.
Els orígens del cristianisme, son plurals: a Jerusalem, a Antioquia, a Síria i a Alexandria, amb bases jueves, hel•lenistes, gnòstiques, etc., on finalment sembla que van triomfar les tesis paulistes ; Sembla que Sant Pau predicà dient que no calia de seguir segons quines normes jueves o d’altres religions, com és el cas de la circumcisió. Al començament era com un judaisme retocat...
Jesús era un predicador itinerant no violent i n’hi havia d’altres de predicadors, que també feien “miracles”. Els que seguien Jesús, es repartien tot el poc que tenien per menjar i d’aquí el miracle de la “ multiplicació dels pans i els peixos “... i aquest era l’autèntic miracle. I les seves curacions eren la paràbola i l’esperança d’un món millor dins de tanta misèria.
L’únic insult que va proferir Jesús va ésser a Herodes dient-l’hi “alimanya” , que va fer executar a Joan “ el Baptista “ a Maqueronte (una fortalesa remota ). Malgrat tot, Jesús mai predicà la violència, com sí li pregaven que fes els guerrillers zelots. Quan va expulsar els mercaders del temple, la privilegiada casta sacerdotal va veure amenaçada la seva “maquina” financera, el detenen i es condemnat per blasfem, obligant a Pilats a executar-lo, per que es proclamà Rei d’un mon nou.
Al morir, les dones del seu entorn van ser les més valentes, dient que l’obra de Jesús no moriria. Jesús doncs era viu per que el seu llegat triomfava. Els seus deixebles aviat van entendre el missatge i també van creure en Ell. Jesús va vèncer Herodes per que sabent que moriria, es va ocupar de que una gran multitud en tingués noticia de la seva mort, contràriament d’en Joan Baptista que va ésser assassinat a la remota Maqueronte. Per això Jesús va anar a Jerusalem en plena Pasqua i per això va intervenir en el temple.
Es comença a parlar dels “cristians” aproximadament en l’any 65 a Antioquia, que els anomenaven així als jueus seguidors de Jesús per diferenciar-los de la resta.
En l’any 325, l’emperador Constantí legalitza i reconeix als cristians per evitar que es disgregui el seu imperi i per unificar-los promou el Concili de Nicea. Es llavors i no anteriorment , que s’estableix que Jesús a més d’home, es Deu..
Per als primers cristians i per al propi Jesús , només Yahvé era Deu.
mm.122006
dilluns, 17 de novembre del 2008
FRAGMENT DEL DISCURS D'EN J.M. SERRAT
EN JOAN MANEL SERRAT
Fragment del seu discurs al rebre el Doctorat Honoris Causa
de la Universitat Complutense de Madrid
“Yo aprendí el oficio de hacer canciones y cantar de otros que antes lo aprendieron de otros, y me hace feliz pensar que tal vez con mi trabajo he podido ayudar al aprendizaje de los que siguen. Si he contribuido poética y musicalmente a dignificar la canción, me parece fantástico que ustedes, contemporáneos míos, me lo hagan saber y me siento muy halagado de que me lo agradezcan.
La gratitud no es una virtud frecuente; más bien lo contrario.
La historia está llena de hombres que mucho han contribuido en éste u otro aspecto de la vida y que no han recibido a cambio más que el desprecio y la ingratitud de sus contemporáneos…Aunque coincidirán conmigo en que un hombre que disfruta del privilegio de dedicarse a una profesión que le hace feliz, que hace lo que le gusta hacer, que le pagan por hacerlo y que además constantemente percibe que la gente le quiere, más que un mérito, tiene una bendición; éste es mi caso.
También me alegra que conste entre los méritos que se me atribuyen el de haber contribuido a la difusión de la obra de grandes poetas españoles, pero les confieso que, al musicar poemas de Antonio Machado, de Miguel Hernández y de otros maestros, no era exactamente esa mi intención. Lo hice porque sus poemas me conmovieron. Lo hice siguiendo el camino de otros que lo hicieron, como Paco Ibáñez, como Raimón, como Alberto Cortez y algún otro más. Lo hice porque los versos sonaban a canciones. Canciones bellas e inteligentes que a mi me hubiese gustado escribir. No se si ellos, los grandes músicos, estarán de acuerdo con lo que se ha hecho con su obra, ni con lo que se ha dicho aquí al respecto. Realmente sería interesante conocer su opinión, en mi defensa les diré que una de las mayores satisfacciones que tuve cuando grabé aquellas canciones con versos de Antonio Machado fue una carta del gremio de libreros de Madrid en la que se me agradecía, después del éxito del disco, mi contribución a que las ventas de los libros del poeta se multiplicaran. (…..). La carta del gremio de libreros tranquilizó mi conciencia, en el sentido de que mi trabajo tal vez sirvió para algo más que para darle una capa de pintura a la ignorancia.
“También me gusta la idea de haber contribuido a normalizar el catalán o, mejor dicho a devolver la normalidad al catalán, aunque en mi caso no hay que darle mucha importancia porque, aparte de ser catalán, ejerzo de tal, y para mí expresarme en catalán ha sido algo tan natural como que crezcan las uñas. Si hay que agradecer a alguien su contribución a la normalización del catalán, hagámoslo por quienes han peleado por defender el derecho propio o ajeno, por devolver la normalidad a una lengua y una cultura que sólo la intolerancia, la ignorancia y el rencor marginaron. (…..) Tal vez ustedes, al premiarme con este doctorado, han querido contribuir al esclarecimiento de uno de los misterios de la metafísica patriótica o, en términos de Antonio Machín, a resolver el dilema de cómo se puede tener dos idiomas a la vez y no estar loco". Seguro que en esto habrá otro punto de vista, tan legítimo como el mío. Pero en lo que supongo que estarán de acuerdo conmigo es que el hombre, al defender los valores democráticos, al enfrentarse a la discriminación y la intolerancia, al defender la riqueza del pensamiento libre y plural, no hace otra cosa que actuar en defensa propia”.
"Reivindico valores como la libertad y la justicia como un algo único pues no hay libertad sin justicia, ni justicia sin libertad.”
“Lo hago frente a la preponderancia aplastante del dinero, valor promedio por el que se miden y se valoran las cosas y las gentes.
Reivindico la justicia y la libertad, porque reivindico la vida
Reivindico a la humanidad en su sentido más amplio.
Reivindico a los humanos y a la naturaleza, que nos acoge y de la que formamos parte.
Reivindico el realismo de soñar en un futuro donde la vida sea mejor y las relaciones más justas, más ricas y positivas, y siempre en paz.”
Y sobre todo, como un derecho que todo lo condiciona, reivindico el conocimiento como el pilar fundamental que nos sustenta y que nos caracteriza positivamente como especie.
Que esto sea digno de reconocimiento es algo que debería hacernos reflexionar acerca del mundo en que vivimos y de los valores que lo mueven.
Como decía el profesor Casares, cuando hablamos del canto y de quien lo practica, hablamos de un arte que ha vertebrado la sociedad.
Yo escribo canciones para expresarme, pero también para comunicarme.
Los argumentos de mis canciones están en mí, pero también están alrededor de mí.
Son lo que yo siento, pero también son lo que me cuentan los demás. Son lo que yo soy, pero también lo que me gustaría ser. Son mi realidad, pero también mi fantasía.
Las canciones viven en la memoria personal y colectiva de las gentes. Las canciones viajan y nos transportan a tiempos y lugares donde tal vez fuimos felices.
Todo momento tiene una banda sonora! Y todos tenemos nuestra canción, esa canción que se hilvana en la entrada del alma y que uno acaba amando como se ama a sí mismo.
Tal vez alguno de ustedes ahora esté pensando: 'Por su cu1pa, Serrat, me casé con el que hoy es mi esposo -o mi señora-; estábamos un atardecer de verano en la playa, cuando empezó a sonar su canción; etc, etc.
Por favor: eso no es culpa de mis canciones, sino de sus atardeceres de verano y de sus ímpetus juveniles. Así son algunas canciones. Personales e intransferibles. Otras aglutinan, un sentimiento común y se convierten en himnos. Entonces dejan de pertenecer al autor para ser de todos.
“Me complace que hayan valorado ustedes esta parcela de la poesía que es la canción popular, que además de algunas otras cosas, es una forma de acceder al conocimiento del mundo.
Les puedo jurar que en la composición y en la ejecución de algunas canciones populares hay hallazgos tan definitivos como el teorema de Pitágoras o las virtudes del ácido acetilsalicílico para combatir la cefalea.
Dice el refrán que “quien canta, su mal espanta”. Y es cierto. Cantando compartes lo que amas y te enfrentas a lo que te incomoda. Conjuras los demonios y conviertes sueños en modestas realidades.
Yo canto por el gusto de cantar. Cantar me da placer. Por eso para mí, tener el oficio de cantar es un privilegio. Aparte, siempre te dan mesa en los restaurantes.
"Estoy seguro de que por encima de todos los considerándoos que se enumeran, esta distinción es el fruto de algo tan simple y preciado como el cariño. Así lo entiendo y lo agradezco. Si para algo vale la pena vivir es para querer y ser querido, Es lo que mueve mis pasos. Probablemente, a lo largo de mi vida no haya hecho otra cosa que lo que estoy tratando de hacer ahora mismo: que me quieran mis amigos. Y tener cada vez más, que es la única acumulación que merece la pena en la vida y por la que no se pagan impuestos.
uchas gracias".
divendres, 7 de novembre del 2008
QUI CREU EN L'ECOLOGIA???
L'ECOLOGIA
No us passa, que moltes solucions dels que decideixen a problemes de la nostra societat, us dona la impressió que son preses amb molt poca intel·ligència i si no contràriament, que aquests poders sembla que es pensen que tracten amb una colla d'ignorants ?.
Vaig anar a una conferència que la donava un conegut personatge televisiu. El tema era de l’estalvi energètic per reduir la contaminació. Com sempre en aquests casos també sembla que qui s’ha d’ajustar el cinturó o fer coses, o patir-ne les conseqüències, sempre en son els mateixos.... : Els de sota, es a dir, nosaltres....
A Catalunya, cada vegada la feina l’hem d’anar a buscar mes lluny o fora de les nostres ciutats o pobles, o en els famosos polígons industrials, on es fa ineludible el transport privat, per que ni tan sols es fàcil trobar línies de bussos o ferrocarril adients, que a aquestes distàncies és impossible l’ús de la bicicleta, com es proposa des d’alguns sectors que no saben el que es diuen.
La conseqüència directa es que, sobre tot a les hores punta, els vials es fan petits per la gran quantitat de trànsit que s’hi acumula. Embussos per obres, colls d’ampolla, accidents, vehicles avariats, controls, etc., son els causants d’arribar tard als llocs de treball amb nervis, incompliments, escalfament del vehicle i del conductor, i...a més, un consum exagerat de combustible i de diners inútils amb el motor al ralentí, contaminant inútilment.
A nivell laboral, tot això es tradueix en una gran disminució de la productivitat, per les hores de retard a la feina al cap de l’any, tant de les persones directament afectades, com de les que queden subjectes subsidiàriament a la qüestió, incompliments, nervis i malestar laboral i altres que m’estalvio per no fer-me pesat i llarg.
A nivell particular, moltes d’aquestes persones es tiren tancats dins el cotxe dues hores o més de les minses 24 que te el dia, cosa que per una banda els escurça la vida útil i per l’altra els priva de gaudir de llegir, d’estar amb la família, del lleure o d’estudiar perfectament una carrera que millori la seva qualitat de vida i de persona.
El nostre país no disposa de producció pròpia de petroli i per tant l’hem de comprar fora, de manera que una gran part de la balança de pagaments es veu afectada per aquestes circumstàncies...
Us explico la realitat del que podem veure cada matí a quars de 8 o de 9: En Josep, que és administratiu, torner o comptable etc. i que viu a Terrassa i treballa a Barcelona, es creua mes o menys a la mateixa alçada quasi cada dia amb en Joan, que fa exactament la mateixa feina, però que contràriament viu a Barcelona però treballa a Terrassa. No es coneixen, però son germans dels mateixos problemes..., amb un consum i uns recursos completament innecessaris i inútils, especialment pel que fa al medi ambient i al les seves i nostres butxaques, que també ens afecta encara que no ho sembli a primera vista.
Si les administracions, els poders públics i les empreses tinguessin només una mica de llum al cervell, se n’adonarien que únicament amb una mesura de potenciar i estimular la contractació de persones amb residència prop del lloc de treball, una gran part dels problemes enumerats es resoldrien de forma considerable i fàcil, si bé es veritat que mai del tot, podríem reduir la contaminació de la que tant es parla en un alt percentatge .
Pot ser ni tan sol caldria fer noves infraestructures i obres faraòniques que tants diners costen al contribuent...,
...o és que no interessa a segons qui, o quins????
mm.
dimecres, 5 de novembre del 2008
ESQUELA
Escric això, per que dubto de si demà seré capaç de fer-ho. No desitjo passar ni per davant meu mateix com un ser que no conegui, ni per davant els altres tampoc.
De vegades, em sento profundament, íntimament sol amb gran neguit, perdut dins un univers complex i divers que no puc atansar per la seva inabastable immensitat i la meva infinita petitesa.
Llavors, em ve la necessitat de creure quelcom i surto a trobar el camí de la fe.
Arribar fer que la matèria es transformi en vida i que aquesta arribi al mes gran nivell, per que és la qualitat màxima i última “ESTIMAR”: Aquest si sigui el miracle més gran des de l’inici dels temps.
Com el meu pare deia, aquí no queda ningú per llavor de nap i soc conscient de la temporalitat de tot plegat. Les coses son així i no cal encaparraments. Els plans del Suprem son inabastables i cal abandonar-se a les seves mans sempre, dons no hi ha quelcom possible de fer a la contra, però especialment en els últims instants de la vida conscient.Avui s’ha anat l’últim lligam dels que formaven la generació de la meva mare estimada. Ja no queda a la terra cap germà. ...I escric tot això, per si ella especialment escolta des de la seva dimensió els meus pensaments.
Ara ja dubto de les meves capacitats de fer front a la vida quan a la memòria i agilitat mental, que s’enterboleixen, i pot ser també em manca la valentia forassenyada que em donava la seguretat de ser jove en edat...
L’avi Ângel i la yaya Rita
Les ties de Sitges...
La tia Joaquina, germana de l’avi Ângel
La tia Amparo del carrer Grunyí de Barcelona, germana de l'avi Angel
La tieta Amparo
L’avi “Pepet” i la yaya Conxita, de l?Angelina i la Conxita.
El tiet Feliu i la tieta Josefina.
El tiet Marian i la tieta Filomena
El meu cosí Rafael
El meu cosí Carles Zaragoza
El meu cosí Josep Maria
El tiet Mario i la seva dona, la Conxa, de València.
El meu Pare i la meva Mare, tant enyorats
La tieta Elena i el tiet Josep Canalís
El tiet Carles Dacs
El tiet Blai Sanabra
La tieta Rosa de Santander
Els pares de la meva dona, Maria i Antonio
La tia Brigida de Múrcia
El tio Joaquin
Els germans de l’Avi Antonio, de Múrcia.
La Juana de davant de casa...
La seva filla Juanita
El seu germà, António
El pare i la mare de la Pili Gamito
El pare i la mare del Xirinachs. Francesc X. i Conxita
Els companys de col.legi, com en Vidal i altres que no recordo noms ara
Companys de feina,
Sr. Saladich i Magrinyà
Sr. Rovira
Dr. Nogueras
Sr. Ràmia
Els companys dels Agents Comercials:
Borrell
Parejo
Joan Carles
EL DIA DE DIFUNTS
TOTS SANTS
CADA ANY , COM SI FOS UNA OBLIGACIÓ, PER QUE ALGUNS DE NOSALTRES NI QUE SIGUI PER QUE LA DATA ESTÀ CONSTITUÏDA NO HI PENSARIEM, VENEN LES FESTES DE TOTS ELS SANTS I EL DIA DELS DIFUNTS.
ÚLTIMAMENT ASSITEIXO A UN CANVI EN LA MENTALITAT DE LA SOCIETAT: CANVIS QUE VENEN D’ALTRES FORMES DE PENSAR, ALTRES CULTURES QUE HAN BUIDAT LA TRANSCENDÉNCIA D 'ALLÒ FONAMENTAL. .....POT SER MES MODERNES..., PERO NO MILLORS, I SEGUR, BUIDES DE CONTINGUT.
EL RECORD DE LES PERSONES ESTIMADES, QUE SEGUEIXO ESTIMANT MALGRAT NO HI SIGUIN, EM PRODUEIX NOSTÀLGIA I UN DOLOR SOMORT (QUE DESITJO SENTIR PER NO PERDRE LA MEVA HUMANITAT).
ÉS EL TEMPS QUE TRANSCORRE INELUDIBLE, NO PAS UN CARNESTOLTES QUE ES RIU DEL MORT I DEL QUI EL VETLLA; I DELS SENTIMENTS QUE HI HAURIEN DE SER.
DIUEN QUE CAL DESMITIFICAR LA MORT . CONSIDERAR QUE ÉS UN FET NATURAL.
HEM SEMBLA CLAR EL MISSATGE.
QUE LA MAJORIA DE CULTURES HO HAN DE TENIR ASSUMIT, PERÒ ELS MEUS, TOTS AQUELLS QUE HAN EMPRÉS EL CAMÍ DEL NO RETORN, ES MEREIXEN, NO HA DE SER PRECISAMENT AQUEST DIA, UN RECORD PARTICULAR DEL NOSTRE COR I VOLUNTAT. LA MEMÓRIA D'UN TEMPS QUE SERVEIX PER CRÈIXER I LLUITAR UNA MICA CONTRA LA ESTUPIDESA DE L'OBLIT I EL MATERIALISME.
LES TRADICIONS TENEN UN MOTIU DE SER. LA SABIDURIA POPULAR DEMOSTRA QUE ELS ANTICS EREN MÉS SAVIS DEL QUE MOLTS D’AVUI CREUEN I PRETENEM SER. NO ES TRACTA DE QUI FA LLUIR MÉS, O MES GRÀCIA. NO ES CAP FESTA DE CARNESTOLTES .
EL LLOC ON REPOSEN LES RESTES DE QUI VAM ESTIMAR I CONSIDERAR, PER MI, TÉ MOLTA IMPORTÀNCIA..
SIMPLEMENT CAL INTERIORITZAR EL CALIU QUE ENS VAN DEIXAR....
SI ELLS NO HAGUESSIN ESTAT, NOSALTRES TAMPOC EXISTIRIEM. ....MÉS CLAR?
AIXÒ, ÉS MÉS BONIC QUE LA DISBAUXA.
xatumandingu.
dimecres, 22 d’octubre del 2008
EL XATU MANDINGU
EL XATU MANDINGU
El Xatu Mandingu,
d'un tros de pellingu,
va fer-se un gosset.
D'un tros de franel·la,
no li costa cap "pela"
i és molt boniquet.
Ells ulls, son de cera,
el nas, com de pera
i el morro petit.
De fusta les potes
i en fa unes ganyotes
de vell avorrit.
Amb aigua el neteja,
amb aigua el bateja,
de dia i de nit.
El dia que se li trenqui,
o el nas se li peli,
quin disgust pobret.
Ell hi juga,
l'acarona i el mima,
l'estreny contra el seu pit.
...se l'estima.
En el seu pobre llitet,
com si fos viu, un gosset,
l'acompanya cada nit.
El Xatu i el gos,
juguen entre somnis, tots dos,
i sempre, sempre es queda adormit.
La mare, se'ls mira;
dins el cor una espina:
-La pobresa i el seu neguit.
...i quina pobre joguina,
quin dolor, diu la veïna.
I al llitet, aquest fillet tant petit.
Voldria per a ell una altra vida,
el ser pobre, segons i com ens castiga
i ens fa molt de patir.
El dia que se li trenqui
...o el nas se li peli,
quin disgust pobret.
.......El Xatu mandingu,
d'un tros de pellingu,
va fer-se un gosset....
De la meva mare que el recitava, i adaptació del seu record .
EL XATU MANDINGU
(record de la meva mare i memòria de la postguerra)
Soc fill de la postguerra, i en aquell temps la pobresa es veia pels carrers i pels barris. Tot era escàs: el pa, la roba, les joguines… però la vida seguia endavant, i la imaginació era sovint l’única riquesa dels infants. La mare, com tantes mares de l’època, sabia fer d’una trista realitat un relat tendre. I entre les coses que ens deia, hi havia una poesia que no he oblidat mai: el Xatu Mandingu.
Era la història d’un nen molt pobre, que amb un tros de roba i quatre fustes es construïa un gosset. Aquell ninot, tan senzill, el cuidava i l’estimava com si fos viu. I la mare me’l recitava així:
EL XATU MANDINGU
El Xatu Mandingu,
d’un tros de pellingu,
va fer-se un gosset.
D’un tros de franel·la,
no li costa cap pela
i és molt boniquet.
Els ulls, són de cera,
el nas, com de pera,
i el morro petit.
De fusta les potes,
i en fa unes ganyotes
de vell avorrit.
Amb aigua el neteja,
amb aigua el bateja,
de dia i de nit.
El dia que se li trenqui,
o el nas se li peli,
quin disgust, pobret.
Ell hi juga,
l’acarona i el mima,
l’estreny contra el seu pit…
i se l’estima......
En el seu pobre llitet,
com si fos viu, el gosset,
l’acompanya cada nit.
El Xatu i el gos
juguen entre somnis, tots dos,
i sempre, sempre es queda adormit.
La mare, se’ls mira;
dins del cor, una espina:
—La pobresa i el seu neguit.
“I quina pobre joguina,
quin dolor”, diu la veïna.
I al llitet, aquest fillet tan petit.
Voldria per a ell una altra vida,
el ser pobre, segons com, ens castiga
i ens fa molt de patir.
El dia que se li trenqui,
o el nas se li peli,
quin disgust, pobret.
El Xatu Mandingu,
d’un tros de pellingu,
va fer-se un gosset…
Aquest poema, que em recitava la mare, no és només una cançoneta d’infants. És un retratat fidel d’una època. El Xatu Mandingu és el símbol de tots aquells nens i nenes de la postguerra que jugaven amb quatre trossos de fusta, amb una corda vella, amb una pilota feta de draps. La pobresa obligava a inventar-se la vida, i en aquella invenció hi havia una forma de dignitat, empenta per seguir lluitant.
Recordo molt bé com la mare hi posava sentiment. Quan deia que el gosset s’havia fet amb pellingus i franel·la, somreia; però quan recitava els versos de la veïna —“quina pobre joguina, quin dolor”—, se li endolcien els ulls. Ella sabia què volia dir criar fills enmig de la misèria, amb l’espina del neguit dins el cor.
El poema em va ensenyar que la infància, fins i tot la més pobra, pot ser plena d’afecte i de somnis. Que la joguina no era tan sols un objecte: era un refugi, un amic, una esperança profunda.
Avui, quan el rellegeixo, entenc millor el que sempre deia la mare: “Per entendre les coses, s’han de viure.” Jo les vaig viure, i per això sé que el Xatu Mandingu és més que un poema. És un tros de memòria, un crit silenciós de la postguerra i, alhora, una cançó d’amor infantil que encara batega.
xatumandingu.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
EL JO
JO
Intento clarificar les idees per poder analitzar les problemàtiques de la vida amb major o menor encert dins de les meves capacitats i a la vegada, si serveix d’alguna cosa, compartir i aprendre dels meus companys de camí.
Moltes paraules amb només dues lletres, que defineixen o contenen tants conceptes..., moltes vegades males interpretacions entre els uns i els altres i dins un mateix.
Penso que la consciència del ser i per tant del existir constitueixen l’essència despullada del jo-persona, però per a mi el jo és el suport on s’aguanta tota la resta de facultats, pensaments, formes de ser, defectes i virtuts. Com que parlem del ser i existir, parlem del present més immediat, malgrat aquesta consciència en pot tenir el record del passat, i del futur només en tenim l’esperança i els projectes, per que aquest jo llavors pot haver desaparegut del mon material en que vivim.
La consciència del ser no te res a veure amb “que soc” o “que sento” o “com ho sento”, o “que penso” o “en que crec” o que sé o conec” o “que o qui estimo”, per que son passes posteriors i fruit d’allò bàsic i primer.
Aquesta forma interior mes complexa la donen l’estructura genètica adquirida i l’estructura del pensament segons l’entorn i experiència viscuda ( segons l’educació i tradicions de l’entorn de cada ù ), com una perxa on s’hi pengen els vestits .
El nostre cos, a part de no constituir l’essència de que parlem sí que te influencia en aquesta forma de la nostra personalitat, que no el jo, per causa del pensament i conviccions, certes o no, com per exemple, el concepte de bellesa, del que esta bé o malament, adquirits durant l’existència en cada època, lloc o moment.
Es pot discutir si l’ànima fa possible la vida de l’ésser vivent-pensant o si s’entenen altres connotacions, però això ja entra, des d’una voluntat de pensament en el mon de les creences.
Anem a allò que és palpable per pujar de nivell, com el que puja una escala:
Soc conscient d’existir?
Si en soc conscient es que penso, per tant el següent pas es pensar.
Aquest pensament perdura en un temps?
D’aquest pensament en trec una experiència o un record?
Per tant, el següent pas es el record.
Hi ha altres consciències al meu voltant?
Per tant, comparteixo el meu pensament?
El pensament dels altres m’influeix?
Si el pensament dels altres (passats i presents) ens influeix, el següent pas es compartir
Aquest compartir m’ha dut a creure paradigmes?
Quan creus en coses que no has viscut personalment, entres en el terreny de les creences.
Aquestes creences son les bases on es sustenta la societat humana. Son les que son per que estan conformades per la pròpia evolució de la humanitat, que d’haver estat diferent, aquestes també serien diferents....
Caldria tenir presents per inherents a la pròpia vida, que les creences quan trontollen o triomfen generen emocions, i aquestes sentiments. De vegades, aquests/as ens tornen cap a la irracionalitat i de vegades al triomf més absolut en el nostre sistema de valors.
Per a mi, el valor més absolut fruit de tot això, és la capacitat i la voluntat d’estimar...
081019 mm.
dijous, 18 de setembre del 2008
PRIMER ANYET DE L'ADRIÀ
EL TEU PRIMER ANY DE VIDA
te la faci llarga i fecunda,
estimat Adrià.
Que encara no saps caminar,
Com un ocell, o una oreneta
Que no ha après a volar.
Renoi!!, quina bicicleta
T’ha comprat l’avi per passejar.
Avui que és el dia de la gran gresca.
Quantes voltes has de donar.
T’han preparat una gran festa
A la eixida de la comunitat.
Només n’he vist dues, amb aquesta.
Quina gran felicitat!!.
..I quanta gent t’ha vingut a veure:
Els avis i tiets i d’amics, un mar.
Posant cara de pomes agres
Deus dir: Que m’han d’explicar?.
Tant trasbals i soroll, ja tens soneta
I amb la mare vols estar
Per fer-li una “xupadeta”
I ala!!, al llitet a descansar.
Ja demà serà un altre dia,
Un altre dia com tu, ros i clar
Que ets bonic com una rosa
Molt cara de comprar.
De la teva mareta,
Del teu pare, està clar,
Dels teus avis, tiets i parentela
Un petó molt gran avui, t’han de donar.
mm.200809
dilluns, 4 d’agost del 2008
EL MEMORIAL DE CAEN
EL QUE ÉS NECESSARI PER QUE EL MAL TRIOMFI A LA TERRA.
20.000.000 de russos
10.000.000 de cristians
etc., de gitanos, contraris, ...En total, uns 40.000.000 de persones van morir, assassinades només per causa de quatre descerebrats.
...en “l’experiment” previ de la nostra guerra civil, aproximadament uns 3.000.000 de persones mes
TOT EL QUE ÉS NECCESSARI PER QUE EL MAL TRIOMFI AL MON, ES QUE ELS HOMES BONS NOMÉS SIGUIN AIXÒ, “BONS” EN ACTITUT PASSIVA.
...JO EM QUEDO AMB AIXÓ. NO PODEM PERMETRE, EN LA MIDA QUE ENS SIGUI POSSIBLE LA DEGENERACIÓ DE LA NOSTRA ESPECIE, PER QUE ELS HI DEVEM ALS NOSTRES DESCENDENTS, AL FUTIR I TAMBÉ AL PASSAT, PER QUE L'INFERN NO TINGUI MANERA DE TORNAR,.
AVUI JA HI HA PERSONES I INSTITUCIONS QUE NEGUEN AQUELLS FETS I QUE DIUEN QUE ALLÓ NO VA PASSAR, QUE S’HO HAN INVENTAT ESPECIALMENT EN ALGUNS COL.LECTIUS DETERMINATS.
QUE VAGIN A CAEN, SI US PLAU i se n'adonaran.
0808200 xatumandingu.
dissabte, 2 d’agost del 2008
DEU ÉS TOT
CONCEPTES
NO CAL ANAR TANT LLUNY EN COMPLICATS RAONAMENTS I CREENCES...., DE VEGADES CAURE EN L’ENGANY D’APROFITATS DE LES DEVILITATS HUMANES.
AMB EL RAONAMENT QUE ENS DONA LA FREFLEXIÓ I ELS CONEIXEMENTS DEL MON ACTUAL, DE FORMA SENZILLA, SENSE APASIONAMENTS, JA SOM MOLT A LA VORA DEL QUE EM SEMBLA AMÍ QUE ES LA REALITAT PALPABLE; DOLÇA, DURA, CRUA, SIMPLE, O COM CADA Ú CREGUI.
PER A MI, DEU ÉS UN TOT. ÉS PRESENT EN EL MIRACLE DE L’UNIVERS SENCER I EN EL MIRACLE MÉS GRAN ENCARA: PER QUE LA MATÉRIA HA PRÈS CONSCIENCIA DE SÍ MATEIXA, CONCIÈNCIA DE LA VIDA, DE LA PRÒPIA EXISTÈNCIA, DEL SER I L’ESTAR, DEL TEMPS D’AIXÓ, I DE LA SEVA PRÒPIA MORT.
PER A MI, DEU NEIX CADA VEGADA QUE NEIX QUELCOM I MOR IGUALMENT PER QUE DEU ES TOT, VIDA, EXISTÈNCIA I MORT.
CADA Ù DE NOSALTRES; TOT EL COS, VIDA I PENSAMENT ÉS INTRINSECAMENT DEU I NO ES POT SEPARAR. SI T’EQUIVOQUES, SI ETS FELIÇ O DESGRACIAT, SI HI CREUS O NO, HO FAS AMB DEU EN LA PETITA PART QUE ET CORRESPON D’UNA GRANDIOSITAT INASOLIBLE DEL TOT ABSOLUT.
HAURIEM DE CONSIDERAR EL FET D’HAVER EXISTIT I TENIR CONCIÈNCIA D’AIXÒ, PER QUE LA MORT INDIVIDUAL NO VA ACOMPANYADA NI SIGNIFICA LA MORT DEL TOT, DEL QUAL EN FORMEM PART FINS HI TOT DESPRÉS D’AQUESTA. A TALL D’EXEMPLE, PODRIEM POSAR UN ARBRE QUE PERD LES FULLES CADA ANY, PERO AQUEST REBROTA CADA PRIMAVERA- LES FULLES MOREN , PERO L’ARBRE NO -.
D’ALTRA BANDA, AQUEST DEU NO POT ESTAR FICAT EN LES TRIFULQUES, ODIS, GUERRES I EGOISMES FRUIT DEL MAL QUE GENERA L’ESPÈCIE HUMANA O ALTRES ÉSSERS DE L’UNIVERS SENCER, NI DE LA PETITESA NI LA MESQUINESA QUE DUEM ENGANXADA.
I SI PREGUEM, REFLEXIONEM, RECTIFIQUEM EN COSES QUE CREIEM ESTAN MALAMENT, ES PER QUE COM FORMEM PART DE DEU, AQUESTA PART INTERNA ÉS LA QUE ENS AJUDA, O ENS POT AJUDAR EN LABÚSQUEDA DE L’EQUITAT I LA JUSTÍCIA.
ES HORA JA QUE ASSOLIM EL PENSAMENT UNIVERSAL. ES A DIR, INTENTAR LA COMPRENSIÓ DEL BÉ I EL MAL, LES OBLIGACIONS QUE ENS PERTOQUEN COM A PART D’AQUEST TOT I DEIXAR DE PENSAR QUE DEU ENS TREURÀ LES CASTANYES DEL FOC A CADA Ú DE NOSALTRES DE FORMA PARTICULAR.
2008-08-02 MM.
diumenge, 22 de juny del 2008
ENTERRO DE LA PUSSA
ENTERRO DE LA PUSSA
EN AQUELLA GRAN CIUTAT,
NINGÚ DE TOT LO VEINAT
SE VA CUIDÀ DE DORMÍ.
NORANTE I TRES ESCALLOTS
GROSSOS A NOPUGUÉ MES,
SONABAN PER LOS CARRÉS
I’LS TOCAVAN NOU NINOTS.
AGUEREU VIST LA GENTUSSA;
ESPENTAS, CRITS, QUIN TRESBALS!!!...
TAMBE RICHS, COM MENESTRALS,
TOT HOM A VEURE LA PUSSA.
UNA COLLA DE ESMULETS
ESTAVEN ENCARREGATS
DE FÉ MIULÀ TOTS LOS GATS
I DE DISPARÀ CUHETS.
VAN LLOGÀ NOU GEPERUTS,
“ARA QUE I SOCH TOT HO XERRU”,
D’AVISÀ PER L’ENTERRO
SENS PARÀ DE FÉ ESTORNUTS.
“A CA LA PUSSA TOT DEU”
DEIA UN BOIG EN CASTELLÀ:
“L’ENTERRO HAUREM D’ARREGLÀ”
VA, FEM VIA QUE JÀ SI VEU.
VA COMPAREIXÉN CANALLA
TOTS AGAFATS PER LA MA,
I DOS D’ALLÀ L’AMPURDÀ
ANAVAN TOCANT LA GRALLA.
A LAS VUIT DEL DEMATÍ
L’ENTERRO JA’S COMENSAVA,
LO MÉS MAL QUE PLUVISCAVA
AL MOMENT QUE VA SURTÍ.
AL DEVANT, “HAVEU D’ENTENDRE”,
ANAVA UN QUE’S DIU RUMESCU
QUE BALLABA, EL TIU FRESCU
I UN ALTRA LI ANAVA À ENSENDRE.
EN SEGUIDA UNA BANDERA
FETA DEL LLACH DE UNA BASSA.
NO DIRÉ QUE VALGUÉS MASSA
PERO DE BONICA Ú ERA.
DESPUÉS ANAVEN PASSÀN
UNA COLLA DE FULANUS
TOT BALLAN LO BALL DELS NANOS
I ENTRE MITJ D’ELLS UN GEGÀN.
AL DETRÀS DEU MINYONETAS
I TOTAS SALTA QUE SALTA,
I LA UNA DETRÀS LALTRA
TOT ANAN FENT FIGARETAS.
I TOT FEN RAM, PATAM, PLAM,
BRAMÀN I FEN MOLTS TRINUS
SEGUIAN UN MUN DE GUINUS
I TOTS AB UNS MOCHS DE PAM.
I UN VESTIT DE MORU MUSA
MARXAVA PORTANT DOS CÓVENS
JUNT AB UNA COLLA DE JÓVENS
QUE TOTS ANAVEN DE PUSSA.
ERA UN VESTIT IMITAT
AMB LAS PUSSAS QUE VAYÉM;
ERA UNA COSA AB EXTRÉM
ALLÓ TAN BEN ARREGLAT.
DESPRÉS UNA GRAN MUSICA
TOCÀN UN FANDANGO TRIST:
“ QUE MAI DEL MON S’HA VIST
UNA COSA TAN BONICA”.
ERAN A CUAL MES GANDUL
LOS MUSICHS I’LS GRANS PANARRAS.
SE DABAN COPS A LAS BARRASI PATACADAS AL CUL.
I DES`RÉS D’AIXÓ PASSABAN
UNA COLLA DE BAGASSAS
I COM ESTAVAN TAN GRASSAS
TOTAS ALHORA PLORAVAN..
TOT UN ACOMPANYAMENT
DE MÉS DE DEU MIL PERSONAS
YAYUS, NOIS, HOMENS I DONAS
YÀ’N PODEU CONTÀ DE GENT.
LO UN, VESTIT DE VERMELL,
L’ALTRE VESTIT DE VERT.
ALLÓ ERA UN DESCONCERT,
NINGÚ TENIA SERVELL.
COM QUE AB AIXÓ NINGÚ’S CANSA
YA PODEU ANÀ CANTAN...
QUE TOT ANAN CAMINAN
BALLAVAN LA CUATRE DANSA.
ALLÍ GISCLES, ALLÍ PLORS,
XIULESTS, BADALLS I HASTA ROTS;
ES A DÍ, QUE DE TOTS, TOTS,
ERA ‘L MÉS ESCANDALÓS.
UNA BARRACA DE CANYAS
TIRADA PER CUATRE BOUS,
TOTS PORTAVAN VESTITS NOUS
PERO NO PORTVAN BANYAS.
I TOTS LOS QUE FEYAN LLUM
PER ACHAS,TROSSOS DE CORDA;
I UNA DONA QUE ERA SORDA
CRIDAVA: FEU MASSA FUM !!!.
DESPRÉS VINGUÉ L’ATAHUT,
TOTA FETA DE REDOLTAS
I CANTAVAN LAS ENSOLTAS
UN GITANO QUE ERE MUT.
LA ATAHUT, SENSE COSTELLAS
I LO JAS ERA D’ESPART
I COM ÉS MOL REGULAR,
EL PORTAVEN CUATRE VELLAS.
I QUINAS CARA MES FEYAS
ANAVAN AL CAP DEL DOL
I ANAVAN AB DESCONSOL
CUATRE E3SCURA CHIMANEAS.
DESPUÉS, UN CARRO DE FERRO
QUE DONAVA MOLTS TROTOLLS,
TOT PLÉ DE CHINCHES I POLLS...
QUE’ERA’L FINAL DEL ENTERRO.
CUAN VAN ACAVÀ’L CAMÍ
QUE ERA DAL DE UNA MUNTANYA,
QUINA COSA MES ESTRANYA,
LO QUE ALLÍ VA SUCHSUHÍ!!.
SE VA POSÁ A PLUVISCÁ,
COMENSÀ’L MON A FÉ BRAMS,
PLUJA, PEDRA, TRONS I LAMS,
ALLÓ FEYA ESPARVERÁ.
NINGÚ SE ESTAVA SEGÚ,
TOTHOM TEMÍA LA MORT;
SE SEN UN TRÓ MOLT REFORT...,
YA NO’S VA VEURE NINGÚ...
DONS VAYÁM QUI ESPLICARÀ
LO QUE ALLÍ VA SUCHSUHÍ?,
SI TOTHOM SE VA MORÍ,
VOSTÉS DEURAN PREGUNTÀ.
SOLS Ú SAP AQUEST PAPÉ
LAS ASANYAS, TAL COM SON.
QUE HA VINGUT DEL ALTRE MON,
DE QUIN MODU, NO Ú SÉ..
QUI VULGUI PASSÀ UN BON RATO
I OLVIDAR MALS PENSAMENTS,
QUE ESQUITXI CINC CENTIMENS
QUE’M SEMBLA QUE ES PROU BARATO.
RONDALLES ANTIGUES DE CATALUNYA DEL 1800
EL XATU MANDINGU.
NOMÉS TU I JO
NOMÉS TU I JO
M’encantaria cridar-te,
altra volta d'aquell moment
en el nostre bosc encantat.
Que t’estimo, dir-te
doncs de tu enamorat,
el meu insomni és continu,
avui des del temps, ha quedat..,
que sempre el tinc a la ment.
Mirar els teus ulls sincers
i entre la verdor, tant nus
fondre aquests sentiments,
estimant-nos com ningú.
En la llum tènue de la tardor.
recordar per sempre aquells moments
en xocolates d’infinita dolçor
i que perduraran en el temps,
paladejant de tu cada racó,
i cada dissortat moment;
.....Només tu i jo.
xatumandingu
divendres, 20 de juny del 2008
UN ANTIC I NOU CONCEPTE
UN NOU CONCEPTE PER A LA GENT D’ARA..., PERO QUE VÈ DE MOLT ANTIC
En la pròpia evolució de la creació, Deu ja va posar dins els animals, especialment als de sang calenta, sentiments, més que pensaments , no obstant tenia reservada per a l’ésser humà la facultat de la consciència plena dels seus actes i la de raonar qüestions d’índole superior.
Es a dir, que molts animals, demostren la seva capacitat de defensar la seva comunitat, la seva parella i , com no, als seus fills, fins hi tot defensen a espècies diferents a la seva..., si no hi ha necessitats de subsistència de l’espècie.
Es tracta de l’instint, amor o lleialtat? ;
Certs animals defensen fins donar la vida per les persones que els tenen, bé o malament?
Hi ha gossos i gats que s’entenen bè?
Es massa antic el concepte d’amor, o millor dit, lleialtat, fruit del primer?
Ens movem en un mon contrari i on nosaltres participem de forma activa i conscient contra aquests conceptes tant bàsics?
O preferim vestir-nos d’hipocresia i buscar en el maremàgnum del mon anti-natura en que vivim, el lloc per lluir-nos com un gall d’indi?
Diem que no som conscients del mal que fem a vegades? ...”perdona, no m’he n’he adonat”.
No aprofundim en les possibles conseqüències dels nostres actes, bons i dolents?
Si has contestat que si amic a aquestes preguntes, es que estàs situat davant el precipici i el pitjor de tot es que n’ets plenament conscient.
Es una llàstima veure persones que van començar la lluita de la veritat i que el brogit d’aquesta espiral materialista els duu a caure en la sima de la buidor.
Desprès de l’amor, la virtut més important, per que n’és conseqüència directa, ve la lleialtat, que avui dia es veu denotada per la falsedat de les paraules i els escrits, que amaguen darrera seu interessos de diversa índole, o simplement eines d’afalagament fals.
Les persones, podem no estimar, fins hi tot podem ser lleials amb l’enemic, cas de tenir-ne . És preferible tenir un enemic lleial, que tenir un amic deslleial, per que aquest últim et trairà tard o d’hora.
Hem de fugir de l’enemistat i dels odis, es clar. En tot cas, caldria dir ( qui no els te? ) contrincants, competidors o no afins en idees i actes, hem de lluitar per que aquest mon sigui una mica millor quan els hereus de la terra recullin el nostre llegat. I pot ser que el concepte de lleialtat dut a la pràctica, sigui la porta d’entrada a l’edifici de la justícia i la pau entre els homes, tant anhelada.
El xatu mandingu. 2008
TESTAMENT D'UNA PUÇA
EL TESTAMENT D’UNA PUÇA
EXPLICAT AMB GRANS GATADAS
COM HO VEURÀ LO QUE HO LLEGEIXI
A UNA CIUTAT MOLT GRANDIOSA
UN GRAN CAS VA SUCSEHÍ,
PER QUE ALLÍ SI VA MORÍ
LA PUSSA MÉS HORROROSA.
POT SER N’HAN SENTIT PARLÀ
DE SOS FETS I SAS ASANYAS,
PERQUÈ AMB SAS MALAS ENTRANYAS
A MITG MON VA ENDERROTÀ.
LI VAN TROBÀ ‘L TESTAMENT,
QUE CRECH ‘L VA ESCRIURE ELLA
DINTRE’L FORAT D’UNA ORELLA
I’L LLEIGÍ MOLTA GENT.
I COM ERA COSA DESENTA
TOTÓM LO VOLGUÉ LLEIGÍ
I PER PODERLO ADQUIRÍ
LO VAN DUR A LA IMPRENTA.
PASSAVA D’UN MIILIÓ
LOS EXEMPLARS QUE’S VAN FER
I AQUEST ROMANSO O PAPER
ÉS UNA COPIA D’ALLÓ.
COM QUE JA VEURÀN VOSTÉS
QUE AIXÓ DEU SER VERITAT
O SI NO, EN AQUELLA CIUTAT
NO S’HAURIA PAS IMPRÉS.
JA SABEM QUE EN AQUEST MON
ENTRE ENTRADES I SORTIDES
QUASI QUE TOT SON MENTIDES...
PERÓ AIXÒ, NO QUE NO HO SON.
PER QUE’L QUE VA LLEIXÍ ALLÓ
PODIA SER “BUÑOLERO”,
PERO NO N'ES DE ENBUSTERO,
DE D'AIXÓ JA US EN RESPONCH JO.
DONCS COM ANAVA DIENT
PER QUE CUASI RES NO EY DIT,
EN AQUELL FAMÓS ESCRIT
HI DEIA TOT AIXÓ:
MON TESTAMENT
JA SE QUE EY FET MOLT DE MAL
PER QUE CAP PUSSA FA BÉ,
PERO CUAN ME MORIRÉ
ME HAN DE FÉ UN GRAN FUNERAL.
CANTAREUME “’L GORI GORI”
AIXÓ SI, BEN ENTONAT:
SI ALGÚ DE MI ESTÀ CREMAT
TAMPOCH NO CALDRÀ QUE PLORI.
DEIXO JO PRIMÉ QUE TOT
HAN AQUELL QUE EY FET GRATÀ MÉS
LO MÉS PETIT INTERÉS:
LI DEIXO ‘LS CUARTOS PER DOT.
LAS PELAS LAS VULL DEIXÀ,
SENSE CONTÀ LAS AGAFAS
ALS QUE SIGUIN MES ESTAFAS
I AIXÍS NO HAURAN D’ESTAFÀ.
LAS MONEDAS DE VINT RALS
SON DUROS I ‘LS DEIXARÉ
EN AQUELL QUE NO PAGA RÉ,
QUE ME AGRADAN HOMES FORMALS.
I TOT LO DEMÉS DE PLATA
O DEIXO, SENSE INTERÉS,
HAN AQUELL QUE S’ ENS MES NI MÉS
HAN MOLTS QUE ESTAN BONS LOS MATA.
ARA TINCH QUE DEIXÀ L’OR I NO YA QUI SEL MEREIXI...
PERO ES PRECÍS QUE JO ‘L DEIXI
ANTES NO’M VINGA LA MORT.
LAS DOBLETAS DE CINCH DUROS
LA MAITAT SON PELS GURRERUS
I L’ALTRA PE’LS EMBUSTEROS
QUE AIXÍ SORTIRAN D’APUROS.
LAS DOBLES DE CUATRE, SON
PELS MES DROPUS I DULENTS
I SI ACÀS NO ESTAN CONTENTS
QUE’S VAIGIN A L’ALTRE MON.
ALS QUE VAN VESTITS DE DRAPS
QUE CUASI ENSENYAN LA SEBA,
“COM AIXÍ ES VOLUNTAT SEVA”
LOS DEIXO ‘LS MEUS MALTS DE CAPS.
AL QUE ‘S LLEVA DEMATÍ
PERA GUANYARSE LA VIDA,
HAN AQUELL POBRE AL DONO A DIDA
O HAN AQUELL DEIXO EL DORMÍ.
AL QUE SEMPRA SURT I ENTRA
QUE MORTIFICA LA GENT
I QUE AY ESTÁ CONTENT, LI DEIXO UN BON MAL DE VENTRE.
AL QUE’M FARÁ L’TAUD LO DONO TOT LO QUE’M SOBRE
PERO, SI PER CAS ES POBRE, LO DEIXO A UN GEPERUT.
AL QUE PER MÍ TOQUI A MORTS
QUE DEURÀ SÉ ‘L CAMPANÉ, HAN AQUELL LI DEIXO TAMBÉ
TOTAS LAS VINYAS I ORTS.
ALS FOSSÉS LOS VULL DEIXÀ
TOT LO QUE COSTA UNA GUERRA
I SENT MIL JORNALS DE TERRA
PER CUAN ME ÀGIN D’ENTERRÀ.
AL QUE TROBIN QUE’S MÉS XATO
“AIXÒ U DEIXO ENCARREGAT”
NI QUE TINGA’L NAS XAFAT
LI HAN DE DÀ ‘L MEU RETRATO.
AL QUE NO’S VULGA CASÀ
I VULGA FORMÀ MARANYAS,
LI DEIXO TOTAS LAS BANYAS
DELS REMATS DE MON BASTIÀ.
I A LA NOIA MÉS FELÍS
DEL DIA QUE FASSI BODAT,
LI DEIXO TOTAS LAS MODAS
DE PORTARU TOT POSTÍS.
AN AQUELL QUE NO SIGUI BORT
SI PER CAS ES JUGADÓ
I ‘L TREBALLÀ LI FA PÓ,
LI DEIXO LA MEVA SORT.
ALS QUE VAN PER TOT ARREU
I QUE SEMPRE ESTÁN CRIDANT
I UN EMPLEO VAN BUSCANT,
LOS DEIXO LA MEVA VEU.
YA’S PODREU ACONTENTÀ
CANTEUME “ ‘L KIRIE LEYSON”
PER QUE JO MEN VAY DEL MÓN
I’ M TOT LO TINCH DE DEIXÀ JÀ.
AQUI TENIU L’ULTIM VOT
AVUI OS DEIXO EN NOM DE DEU
I COM QUE NO YÀ ARA RES MEU
OS U TINCH DE DEIXÀ TOT.
EXPIRÀ.
RONDALLA CATALANA DEL SEGLE XVIII
EL XATU MANDINGU
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
