Molrt de temps vaig caminar tot sol

 Camí

Molt de temps vaig caminar tot sol,
malgrat els qui m’acompanyàvan.

No me n’adonava.
No sabia pas, fins a quin punt érem a compartir, ni qué.

Quan tornava del treball
pel carrer, remorós de gent i de coses.

Vaig caminar molt de temps, tot sol
sota el calor ardent de l’estiu,
al fons de les valls,
vora les ribes del rius,
sobre el ventre de les muntanyes
i amb els peus nus damunt l’arena,
davant la immensitat del mar.

Vaig passar per roques i camins pedregosos,
pel fang, l’asfalt i la neu.

I no em vaig aturar a collir les flors
que creixien a la vora del camí.

Feia marxa amb tots els altres:
deu, vint, cent, mil,
avançant cap a un terme desconegut
sense repòs,
amb el mateix pas,
amb un sol moviment, tots junts.

I cadascú anava sol, sense saber-ho.

Avui m’he aturat.

He sentit dins meu un gran trasbals,
com si alguna cosa hagués mort
o alguna cosa morta hagués revifat.

Ha estat en veure’t.

Fa mesos que et coneixia,
però avui t’he trobat.

Ja no ets la flor que alegra la ruta,
ni la branca que em defensa del sol,
ni l’oreig que m’amanyaga.

Ara sé que ets el terme
cap on jo caminava sense saber-ho.

T’he trobat a la vora del camí,
passat el pont de pedra.

I ara ja no caminaré mai més sol.

Els altres continuen la ruta
vers un destí que encara ignoren;
però també arribarà el seu dia.

Perquè l’amor transforma,
enforteix
i fa possible l’impossible.

Petita espurna humana,
capaç de canviar-nos
com la pluja forta renova
l’aigua quieta dels bassals.

I ara voldria ser jo per a tu
la branca contra el sol,
l’oreig quan estiguis cansada,
el lloc on reposin els teus ulls.

Tu, esperança de la meva vida.

Xatumandingu, 1972

Origens

 Orígens

Qui érem llavors, per ventura,
abans de ser qui som?

Terra humida, pols, inici de la vida,
fang entre les mans del temps, micròbis,
sense formes definides encara,
però plenes de promeses no complertes,

i en la tossuda porfia d’atrapar-les.

Algú, o alguna cosa certa i evolutiva—
ens va anar pastant, lentament,
amb records que no seran ja,mai nostres
i silencis antics de l’univers...
que no sabem què ens depara.

Cada ferida, cada empenta fracassada,
un dit que ens marca el que sembla el millor camí;
cada bes i abraçada, cada gest i paraula, cada intenció,
contra les llances i les espases, les maleídes armes.

I així, d’aquesta pobra, senzilla manera,
entre cops sagnants i la bona entesa,
amb seny del bo, hem anat prenent formes.

Però quan plou per dins, el progrès fracassa,
i tot es desdibuixa,rovella i pateix,
tornem, llavors  al fang, a recomençar,

quan podríem , veritablement, ser

pols d’estrelles i llum universal, sense ombres.

xatumandingu.   2804026.

Orígens

Qui érem llavors, per ventura
abans de ser qui som?

Terra humida, pols, inici de la vida
fang entre les mans del temps,
sense formes definides encara,
però plenes de promeses, no complertes,

i en la porfia d'atrapar.les

Algú, o alguna cosa certa i evolutiva—
que ens va anar passant, lentament,
amb records que no seran mai nostres
i silencis antics del univers.., no sabem que ens depara.

Cada ferida, cada empenta fracassada,
un dit que ens marca el que sembla el millor camí;
cada bes i abraçada, cada gest i paràula,
contra les llances i les espases.

I així, d'aquesta  pobre manera
entre cops sagnants i bona entesa,
amb seny de lo bó, hem anat prenent forma.

Però quan plou per dins,
i tot es desdibuixa o robella,
tornem al fang, a recomençar,

quan podriem llavos, veritàblement ser, la pols de les estrelles., 

Sant Jordi 2026

 SANT JORDI  2026

En aquest dia antic i sempre nou,
de roses vives i paraules dites,
un poble s’alça, lent però segur,
amb el cor ple d’històries mai escrites.

No són només petons ni tradició,
ni llibres oberts damunt les mans:
és la lluita callada contra l’ombra
que habita dins els temps i dins els anys.

El drac no viu només en velles faules,
ni mor travessat per un sol cop:
renaix en cada por que no afrontem,
en cada pas enrere, en cada “prou”.

Per això avui la rosa és més que un gest:
és sang vessada d’allò que ja no volem,
és crit silent que empeny cap al demà
i foc que diu que encara resistim.

I el llibre, amic fidel entre els silencis,
ens dona veu, memòria i direcció;
ens fa més lliures, més humans, més nostres,
més dignes d’aquest nom que en diem “jo”.

Caminem, doncs, amb pas ferm i mirada alta,
deixant enrere ombres i paranys;
que la cultura ens sigui casa i arma,
i l’amor, la llum clara dels nostres anys.

I si la vida ens fereix amb duresa,
que no ens prengui mai l’art d’estimar:
car només qui estima amb cor valent

sap, de debò, què vol dir viure i lluitar..

xatumandingu 2304026

SANT JORDI

...en la festa d'aquest dia

tant nostrada i agraida,

es demostren les raons

de la gent dels bons sentiments i petons.

L'amor i la cultura :

dues bones raons

per llençar fora dracs i lleons

àvids de la cruel podridura.

..i en tenim ganes jà

de fer fora tants llams i trons,

de viure plenament i a fons

i pensar que tot, un dia passarà.

Aquesta rosa roja,en forma de poema

que vol ser la sang del drac

per fer fora el malvat passat,

i amb un futur que valgui la pena.

I mirar sempre endavant caminants

amb un bon llibre, pot ser, a les mans,

deixant enrrere passats estranys,

de la cultura d'un poble, estimats companys!

Sigues feliç doncs,

amb un futur esperançador

que la vida et doni salut i dons

escrits amb tendresa i filets d'or.

Cercar i tenir, un bom cor, per estimar

xatumaningu.

Joventut

 JOVENTUT, DIVÍ TRESOR

....Quan vull plorar, no ploro i a voltes, ploro, sense voler.

És una expressió que evoca la idea de la joventut com un regal dels déus, quelcom de gran valor i bellesa. És una metàfora que realça el seu caràcter tant preuat, quan els anys van passant.

En la literatura i la poesia s’han utilitzat sovint expressions semblants per destacar-ne les qualitats: vitalitat, frescor, energia, innocència, passió, bellesa i potencial. Tanmateix, també hi ha una connotació de fragilitat, ja que la joventut és un període de transició que, inevitablement, deixa pas a la maduresa —i així serà sempre, perquè no podem retornar-hi.

Malgrat això, es pot mantenir un esperit jove al llarg de la vida, si la salut acompanya i hi posem una mica d’empenta, mantenint projectes i il·lusions que facin treballar el cervell i el cos. Perquè tot allò que queda en la mandra es rovella, passa al traster de l’oblit, i quan ho vols recuperar, ja no serveix.

No serveix perquè, en la quietud del silenci, no s’hi han produït els petits “ressets” d’actualització sovintejada.

Mai no hi ha res perfecte: tot és com una moneda amb cara i creu. Però el record, en la nostra estructura cerebral, té tendència a retenir el bo de la vida. I, com és natural, també vaig patir circumstàncies i penúries que em van servir després per plantar cara a dificultats que no han estat poques.

Crec que soc normal dins del que és normal, i haig de dir que, en la suma i resta del bo i del dolent, en mi guanya per golejada allò que m’ha fet feliç: vaig tenir una infància plena i vital; em vaig sentir estimat per tota la família, i vaig tenir amics d’aquells que duren per sempre —fins avui, que ens seguim estimant.

És com el pòsit del cafè, que sempre dona per una segona tassa, però ja no té la potència de la primera.

Corríem pels carrers sense asfaltar i sense llums; encara vèiem carros i cavalls, i molt pocs vehicles a motor. Teníem una llibertat sense por a gairebé res, perquè res del que hi ha avui dia no existia.

L’adolescència i la joventut també eren diferents: els contactes eren personals i presencials, més vitals, improvisats i plaents. Hi havia més passió i més espontaneïtat. No existia Internet, ordinadors, ni mòbils---

Recordo amb dolçor els nostres “balls particulars” i la música d’aleshores, a casa d’algú de la colla, on també venia alguna mare a fer de “carabina” de la seva filla...

Podria escriure molt del temps d’aleshores, perquè certes coses no s’esborren mai —no de la memòria, sinó del cor—, però no em vull fer pesat.

El meu tresor interior em fa feliç encara, avui dia.

…I suposo que a tu, que llegeixes això, també.

Per molts anys.

xatumandingu

De vida, nomès en tenim una

 De vida, només en tenim una,

i sovint no l’aprofitem prou,
perquè estem cridats a fer bones coses
—i les bones coses, sempre queden—;
les altres… són camins de bou.

La música fàcil ens crida molt,
i la difícil la deixem per després;
aquesta, ballada, dona torna i consol,
i l’altra queda en la patxanga, en el no-res.

Les formes, individuals i col·lectives,
volen quedar en un temps incert;
tot és fet de moltes miques:
bones, dolentes… i equivocacions, les que més.

El cos ens demana, i la ment vol control;
el cor i l’esperit no sempre manen,
i així, per desgràcia, funciona el món:
amb misèries que no haurien d’estar normalitzades.

Pensar que la vida, a poc a poc, passa cada dia,
i l’avui ja mai no tornarà.
No ens llencem pas a la bogeria:
ens ho devem a nosaltres, als altres

i als qui han de venir, un dia, en el demà.

(cerca en Coogle: "Se vive solamente una vez" (bolero ))

xatumandingu    1204026

,

Ulls

Aquests ulls

Els que als teus, un dia ja llunyà,
amb una pregunta no dita, van mirar,
en aquell atzar de la primera vegada,
que es van guardar la teva imatge.

Aquella imatge, tant bonica
i avui només els haig de tancar
per aquell instant de joventut revifar

La que s'ha quedat a dins , per sempre.

Hi ha vivències, instants, dies o vides senceres
que ens fan qui som, genuins, inborràbles.

No sé quina màgia seria aquesta: 

la teva o la meva, o la dels dos.

o de lo que pugui ser, està jà disposat,

com donar continuitat a la vida renovada,

amb la nostra llavor, jà plantada.

Sempre, no sé, el destí com s'ho manega,
per manar dins les persones, amb l'amor
com ens ha passat a tu i a mi.

Serà, potser, cosa de bruixeria,
però segur que arribarà el dia
que uns ploraran quan els altres no plorin,

ni tanpoc puguin, ni plorar, per que el mal,  mai plora.

xatumandingu......1604026

Aquests ulls

Els que als teus, un dia ja llunyà,
amb una pregunta no dita, van mirar,
en aquell atzar de la primera vegada,
que es van guardar la teva imatge.

Aquella imatge, tant bonica
i avui només els haig de tancar
per aquell instant de joventut revifar

La que s'ha quedat a dins , per sempre.

Hi ha vivències, instants, dies o vides senceres
que ens fan qui som, genuins, inborràbles.

No sé quina màgia seria aquesta: 

la teva o la meva, o la dels dos.

o de lo que pugui ser, està jà disposat,

com donar continuitat a la vida renovada,

amb la nostra llavor, jà plantada.

Sempre, no sé, el destí com s'ho manega,
per manar dins les persones, amb l'amor
com ens ha passat a tu i a mi.

Serà, potser, cosa de bruixeria,
però segur que arribarà el dia
que uns ploraran quan els altres no plorin,

ni tanpoc puguin, ni plorar, per que el mal,  mai plora.

xatumandingu.    1304026

Aquests ulls

Els que als teus,un dia jà llunyà,

amb una pregunta no dita, els van mirar,

en aquell abatar, de la primera vegada,

que es van guardar la teva imatge,

i avui, nomès els haig de tancar,

per aquell instant de joventut, revifar.

Hi han vivències, instants, dies o vides,

que es  queden dins, gravades, per sempre.

No sé doncs qina màgia seria la trva, o la de mi,

ni com s'ho manega sempre,  el destí ,

per manar dins les persones,

com ens ha passat, a tú, i a mí.

Serà, potser, cosa de bruixeria,

però segur que arribarà el dia,

que uns ploraràn, quan els altres no plorin,

ni es puguin obrir.

Escolta'm si us plau

 Escolta’m, si us plau

Avui, que encara parlo amb coherència,
però em pesen els anys i estic cansat, o cansada,
entenc que la vida quasi sempre és bonica
si hi ha salut i benestar; hi hauria d’haver felicitat.

I aquesta hi és, si veus la bona feina feta
amb el suport dels qui tens al teu costat.

La vida dona vida, però no et treu els maldecaps,
els que duem a la nostra particular motxilla,
que de vegades sembla lleugera
i d’altres es fa gran i pesada, com un pecat;
les càrregues, amb el temps, es fan feixugues.

Tots som en la gran cursa,
on uns vam sortir abans en el temps
per ajudar els qui van venint després,
en aquesta lluita oberta de derrotes
i victòries que també haurem guanyat:
bondats, vivències i també progrés,
en una marxa de finals incerts,
en aquesta gran carrera d’obstacles...

Part del camí ja l’entenem trepitjat,
per pujar i ajudar els nous que arriben,
però també els qui acaben la carrera,
doncs creiem que s’ho han guanyat.

La vida guanya qualitat, quan tot això es fa veritat.

xatumandingu.    0904026

Escolta'm si us plau

Avui, que encara parlo amb coherència,

però em pesen els anys i estic cansada, o cansat,

doncs, entenc quela vida quasi sempre és bonica,

si hi ha salut i benestar. hi hauria d'haver felicitat.

I aquesta hi és, si veus la bona feina feta

amb el suport dels que tens al teu costat;

La vida, dona vida, però no et treu els maldecaps,

els que duem en la nostra particular motxilla,

que de vegades sembla lleugera,

 i d'altres, es fa gran i pesada,com un pecat;

les càrregues, amb el temps, es fan feixugues.

Doncs tots, som en  la gran cursa,

on uns vam sortir en el temps, primer,

per ajudar als que van venint després,

en aquesta lluita oberta, de derròtes

i victòries que també haurem guanyat,

 bondats, vivències i també progrés;

en una marxa de finals incèrts

en aquesta gran carrera d'obdtàcles...

Part del camí, ja l'entenem trepitjat,

per pujar i ajudar als nous que arriben,

però també al que acaben la carrera.

doncs creiem que s'ho han guanyat.

La vida guanyna qualitat, si tot això es fa veritat.

Ai, si em demanes

Ai, si em demanes…

Si em demanes un petó,
jo te’n donaria quatre.

Si el que vols és una flor,
te’n faré un pom de tots colors.

Però si vols el meu amor,
soc aquí per estimar-te.

Les paraules se les emporta el vent,
i les escrites es perden en els papers;
però la llum dels actes
queda per sempre més.

Si vols, podem tenir fills
per no estar mai sols,
pujar-los i fer una família,
i amb els anys, qui sap,
potser vindran els néts.

Perquè ets la nina dels meus ulls
i només veig el futur amb tu,
per no deixar d’estar sempre junts,
en aquest demà que et necessito.

Farem, si vols, amb un destí propici,
aquesta vida que et pinto,
sense glòries ni palaus:
només dos cors i unes mans suaus.

xatumandingu.    0604026

---

Si em demanes…

Si em demanes un petó,
te’n dono quatre.

Si vols una flor,
et dono la primavera.

Però si vols amor…
ja el tens:
soc aquí.

No et prometo paraules,
que el vent se les emporta,
ni papers,
que el temps esborra.

Et dono fets,
mans,
i camí compartit.

Si vols, farem vida:
fills, riures, anys,
i potser néts.

Però sobretot,
si vols…
jo vull amb tu.

---

...Un petó, jo t'en donaria quatre.

Si el que vols és una flor, 

t'en faré un pom de tots colors.

Però si vols el meu amor,

estic aquí, per estimar.te.

Les paraules,se les emporta el vent

i les escrites, es perden en els papers.

però la llum dels actes,

queda, per sempre més.

Si vols, podem tenir fills,

per que no estiguem sols,

pujar.los i fer una família,

i amb els fills,un dia,

potser vindran els néts.

Per que ets la nina dels meus ulls

i només em veig el futur amb tú,

per no deixar d'estar sempre junts,

que en aquest demà, per sempre et necessito.

Farem. si vols, amb un destí propici

aquesta vida que et pinto,

sense glòries, ni palaus;

nomès dos cors i unes mans suaus.

Les millors paraules

 Les millors paraules

De totes les que s’han dit mai,
n’hi ha cinc, que són ben poques,
però arreglarien quasi totes les coses
en un món, o univers, que no s’acaba mai.

No m’agraden les coses encarcarades,
ni els dogmes amb farbalans,
però serien bon remei per matar molts mals
d’un món que s’ha fet petit… i nosaltres,els humans.

Les va dir aquell, el de la muntanya,
que va morir en una creu:
“Estimeu-vos com jo us estimo”.
Amb això, matareu els mals.

La veu que clama en l’estèril desert
no té per què callar,
malgrat ningú escolti la queixa

del mal, que pot ser ens destruirà.

xatumandingu.   0504026

Les millors paraules

De totes les que s'han dit mai,

son cinc, que son poques,

però arreglarien quasi totes les coses,

en un mon o univers, que no s'acaba tampoc mai.

No m'agraden les coses encarcaràdes,

ni els dògmes amb farvalans,

però serien bon remei, per matar molts mals

d'un mon que s'ha fet petit, i dels humans.

Les va dir aquell, el de la muntanya

que va morir en una creu:

"Estimeu-vos, com jò us estimo".

Que amb això matareu els mals.

La veu que clama en l'estèril desert,

no té per que callar,

malgrat ningú escolti la queixa,

del mal que ens destruirà.

Capsa del cervell

 La capsa prodigiosa

Que no es pot obrir i és ben tancada,
i, tanmateix, dona tot el que conté:
quasi sempre bones coses,
però maldats, també.

Dins seu hi ha d’haver vida,
i ella és imprescindible per mantenir-la,
perquè mana i obliga tot allò que es mou,
tant si neva com si plou.

En té una tot aquell que s’arrossega,
o que neda, o vola, corre o camina;
tots els que coneixem al planeta Terra
i que, d’alguna manera, respirem.

També conté amors i desamors,
saviesa, records i aprenentatges,
pors, odis i traïcions, vicis i obsessions,
que fan un garbuix en cadascun de nosaltres,
sobretot en les fortes passions...

Un garbuix que dona identitat i diferència,
amb plena consciència, crec, d’existir,
perquè no soc dins de cap altre,
ni cap dels altres dins de mi.

Estic agraït de la capseta
i de tot el que conté,
doncs avui podem escriure aquesta nota
i treballar per la pau dels homes, també.

Que ja seria hora de compartir el que és bo

i deixar-nos de maldats, Nomès, una mica de cervell. el que tenim dins el cràni, si us plau..

xatumandingu.    0304026

La capsa prodigiosa

Que no es pot obrir i és ben tancada,

essent així,que  dona tot el que conté:

quasi sempre bones coses,

però maldats, també.

Dins seu, hi ha d'haver vida

i ella és imprescindible, per mantenirla,

per que mana i obliga a tot lo que  es mou,

tant si neva, com si plou.

.

En té una, tot aquell ques'arrossega,

o que neda, o vola, corre o camina;

que coneixem en el planeta Terra,

i que d'alguna manera, respira.

També conté amors i desamors,

sabiduries, records i aprenentatges,

pòs, odis i traicions, vicis i obsessions,

per fer un garbuix en cada u de nosaltres,

sobre tot, en les fórtespassións....

Un garbuix, que dona identitat i diferència,

amb consciència plena crec,  d'existir,

per que no soc dins de cap altre,

ni cap dels altres, dins de mí.

Estic agraït de la capseta

i de tot el que conté,

doncs avui podem escriure aquesta noteta

i treballar per la pau dels homes, també.

Que jà seria hora  d'una mica de compartir lo bò, i deixar-nos de maldats.