Joventut

 JOVENTUT, DIVÍ TRESOR

....Quan vull plorar, no ploro i a voltes, ploro, sense voler.

És una expressió que evoca la idea de la joventut com un regal dels déus, quelcom de gran valor i bellesa. És una metàfora que realça el seu caràcter tant preuat, quan els anys van passant.

En la literatura i la poesia s’han utilitzat sovint expressions semblants per destacar-ne les qualitats: vitalitat, frescor, energia, innocència, passió, bellesa i potencial. Tanmateix, també hi ha una connotació de fragilitat, ja que la joventut és un període de transició que, inevitablement, deixa pas a la maduresa —i així serà sempre, perquè no podem retornar-hi.

Malgrat això, es pot mantenir un esperit jove al llarg de la vida, si la salut acompanya i hi posem una mica d’empenta, mantenint projectes i il·lusions que facin treballar el cervell i el cos. Perquè tot allò que queda en la mandra es rovella, passa al traster de l’oblit, i quan ho vols recuperar, ja no serveix.

No serveix perquè, en la quietud del silenci, no s’hi han produït els petits “ressets” d’actualització sovintejada.

Mai no hi ha res perfecte: tot és com una moneda amb cara i creu. Però el record, en la nostra estructura cerebral, té tendència a retenir el bo de la vida. I, com és natural, també vaig patir circumstàncies i penúries que em van servir després per plantar cara a dificultats que no han estat poques.

Crec que soc normal dins del que és normal, i haig de dir que, en la suma i resta del bo i del dolent, en mi guanya per golejada allò que m’ha fet feliç: vaig tenir una infància plena i vital; em vaig sentir estimat per tota la família, i vaig tenir amics d’aquells que duren per sempre —fins avui, que ens seguim estimant.

És com el pòsit del cafè, que sempre dona per una segona tassa, però ja no té la potència de la primera.

Corríem pels carrers sense asfaltar i sense llums; encara vèiem carros i cavalls, i molt pocs vehicles a motor. Teníem una llibertat sense por a gairebé res, perquè res del que hi ha avui dia no existia.

L’adolescència i la joventut també eren diferents: els contactes eren personals i presencials, més vitals, improvisats i plaents. Hi havia més passió i més espontaneïtat. No existia Internet, ordinadors, ni mòbils---

Recordo amb dolçor els nostres “balls particulars” i la música d’aleshores, a casa d’algú de la colla, on també venia alguna mare a fer de “carabina” de la seva filla...

Podria escriure molt del temps d’aleshores, perquè certes coses no s’esborren mai —no de la memòria, sinó del cor—, però no em vull fer pesat.

El meu tresor interior em fa feliç encara, avui dia.

…I suposo que a tu, que llegeixes això, també.

Per molts anys.

xatumandingu