QUE BONIC ÉS COMUNIOCAR-SE I AMPLIAR ELS HORITZONS

 QUE BONIC ÉS PARLAR, QUE BONIC ÉS ESCOLTAR.

QUE BONIC ÉS ENTENDRE.

No vaig a dir que sigui res de l'altre mon però...

De vegades, tenim que hi veiem, però no mirem. De vegades sentim, però no escoltem.

Moltes vegades no ens adonem de qui o que ens diu coses, i per tant no les entenem, ni podem respondre-hi ni establir cap conversa interior o exterior. És un tren en via morta. Entenem un determinat idioma humà, sigui el que sigui, escrit o parlat, però no hem refereixo a lo tant bàsic, però  la majoria ens instal·lem en la comoditat del mínim esforç possible...

La ment és com un múscul, cal exercitar-la i també creix; cal fer-la treballar. No cal patir per la seva saturació; doncs té una elasticitat extraordinària: Quan més, més. Per això us voldria  parlar d'intentar comprendre tots els llenguatges, tots els signes, senyals, gestos, sensacions, missatges i sentiments que ens arriben, de les persones estimades, també els de  les que no ho son tant, els de la societat que hem construït, els de la naturalesa, les senyals de l'univers, les  del "tot" si fos possible, cada ú al seu nivell.....  Intentar comprendre els missatges que ens arriben també des de l'interior del nostre ser  i respondre, respondre-hi,  sí!;    establir una conversa interior o exterior per enriquir als altres  i enriquir-nos nosaltres mateixos.   Aquesta és la veritable riquesa; la riquesa essencial de cada ser, i compartida en l'àmbit comú.

No necessàriament aquesta actitud ha de contenir únicament paraules, que també.

Desterrar els odis irracionals, que fan molt de mal i que fan encara més mal a l'emissor que al receptor. 

 .....La conversa universal pot contenir imatges, experiències, records, sensacions, sentiments..., opinions en base de sinceritat,  però sí també moltes ganes de fer-ho bé i ganes d'entendre el que fem, el com i el per que som aquí, el que ens és present avui, i en aquest racó de l'Univers.

Sabem del cert que No arribarem mai a assolir totes les respostes, però no paris de preguntar, cercar, observar,  per que gracies a aquest sentit intrèpid, hem assolit el progrés, el descobriment de lo bo i lo dolent, la ciència i el benestar humà actual.     Li faràs un gran favor  a la NOSTRA intel·ligència global i a la teva en particular.

Llàstima que molts dirigents de tota mena, encara estan en l'edat de pedra....

xatumandingu.

LA NEGRA NIT

 LA NEGRA NIT

Recordo bé que duia ulleres

de cul de got, en deien a casa 

per poder veure del cole,  la pissarra

i els companys de mi en feien mofa  

com si fos una cosa rara.

Un dia qualsevol que era

abans d'anar-nos al llit

 la nit era tancada,

 la lluna tampoc brillava.

Només la llum del carrer il.luminava

 davant de casa meva,

Em diu mon pare: mira-ho  be

mira fill, la llum d'aquella estrella,

aquella, la del nord que pugui ser.

Quin goig en veure-la, quina meravella 

i el cel lluent, de la nit aquella; 

és el meu record i de ningú més.  

Avui ja gran, quan en faig memòria

del que va passar fa tants anys,

veig que m'han canviat la història:

la negror hi és, però els estels hi son estranys.

Aquella màgia ja no hi es.

la brillantor dels estels, com es movien

i alguna llum, que pel cel també corria..

per a un nen de sis anys, o una mica més.

És meu, torno a dir; el record, i  de ningú més.

Que avui aquelles llums son apagades, 

de tot allò, que ja no hi ha res de res,

miro amunt, i aquell cel es tapa 

els ulls també han perdut la brillantor 

aquest cel negre, ja no té cap taca....

i aquell nen de la historia, era jo, era jo.

....el que ara et parla i no hi veu.

xatumandingu.

  

UN POM DE FLORS, Sí.

 UN POM DE FLORS,  ...SÍ !.

....per totes aquelles dones que en la cadena de la vida

 han fet possible avui la meva existència, 

...i la de totes les altres persones, totes les del mon, 

 i que en el remuntar dels temps  enrere, 

 segur que van venir de la nit de tots els temps

i que van ser una multitud, que faig avui present.

A elles, infinites gràcies per fer possible la vida, 

en  el miracle del nostre  existir. 

Especialment per a totes les que he conegut

 i estimat en aquest meu temps d'estada :

La meva iaia Conxa, la iaia Rita, 

la Inma que em va parir i per poc s'hi deixa la vida....

i a la meva esposa que ha continuat la saga,

 barrejant la seva sang amb la meva, 

la meva estimada Maruja,

doncs compartim molt més que una vida,  

donant llum als meus fills dels quals n'estic tant orgullós:

La meva Gemma, el meu Abel i el meu Gerard. 

Absolutament a totes, les que recordo i a les que no, 

de línia directa o no, com la meva estimada Dulce,

i les que avui son contemporànies, o no 

i les dues que avui son les mares dels meus nets:

Mariona, Adrià, Miquel i Biel 

que en aquest present estimo tant.

Sempre s'ha cregut que als homes no ens van les flors, 

però és mentida ; la flor representa la pura bellesa,

 homenatge humil de la naturalesa,

 per que son després, el fruit i la llavor de nova vida. 

I, parlant de llavor, també les gràcies infinites

 absolutament  a tots aquells homes,

 els quals viuen en mi, ara també en els meus descendents:

 l'ADN que fa que siguem qui som:

 El meu avi Mariano, l'Àngel el mestre,

 i el meu pare Joan, tant i tant enyorat , 

que va lluitar com calia, 

per tirar endavant una família (la nostra).

Accepteu-me tots, els éssers estimats,  

accepta'm Miquel de la Gemma també,

aquest senzill homenatge i les infinites gràcies, 

que hem fan ser conscient d'aquest miracle:

el més gran de tots : LA VIDA, LA EXISTÉNCIA .

Gràcies, de tot cor, Gràcies.

xatumandingu.

DIRAN QUE ESTEM BOJOS

 DIRÀN QUE ESTEM BOJOS.

Haurem d'apendre a cops de bastó com els ases, per que no escoltem la història del que jà hem fet, les derrotes que hem patit , ni l'ordre natural de les coses que ens avisa ; la lògica,  el sentit i el bé comu i la continuitat del planeta i de nosaltres com a espécie. Els que donem la veu d'alarma hem passsat, passem i passarem per tocats del bolet. 

Fracasarem a ulls vista, per que l'autobús de la humanitat el volen conduir aquells àvids de poder, però que ni tant sols saben conduir-lo ni frenar-lo a temps, quanb la cosa ja no tingui aturador....; ho hem vist amb resultats esgarrifosos (genocidis,  guerres mundials, fam, misèria, sobreexplotació... ),  i ho seguim veient en tots els nivells de l'ordre mundial imposat per la força avans i  avui dia.

La globalització contemplava la universalització de la economia i la millora de les condicions de vida de tot el planeta, però ahhh! sorpresa ; va i hi ha ara qui ho veu com la oportunitat d'enriquir-se encara més....

Jersús i tots aquells ( la llisa és inmensa ), que van lluitar fins l'extenuació per un equilibri d'amor, justícia i pau completes , habilment han estat manipulats els seus missatges per assolir el poder total.

No podem ni és desitjable, PER PURA I ELEMENTAL LLÒGICA , canviar per la força del poder,  les coses que per ordre natural son el que son: Els que volen exprimir el sistema de forma total fracassaràn, per que estan estirant tant la corda, que al final petarà i ells seràn els primers en descobrir-ho. Segur que tots aniem segles enrrera de cop i volta, però ells finiran segur, per que d'on no hi ha rés, res no s'en pot treure....

El canvi climàtic avisa fà anys....

Ells, ens diuen que els que anem a treballar amb el cotxe en tenim la culpa?.  -Es veu clarament que les guerres, els avions de luxe, els que manen que no produeixen res ni fan el que caldria i el gran capital no contaminen gens.....?

No fotem, que ja no traguem.

Imbécils que son  

xatumandingu.

EL TRULL DE LAVIDA poesia

 EL TRULL de la vida

Quan mires la vida sencera,

la que han vist els teus ulls;

els somnis i alguna quimera

que esdevenen al dia d'avui,

amb penes i sovint tristesa,

glòria i alegries, de cada trull.

Cada trull, que gira i gira;

a cada volta un record,

en alguna, també tremolors,

molent els anys de la vida,

els somnis i els nostres tresors.

Sí, aquells de les cançons plenes.

Aquelles que duiem al cor:

Les que deien: tinc sang a les venes

i vint anys de lluenta  jovenor.

Cabell al clatell caient per l'esquena,

canviant trist plom per la lluentor de l'or,

esdevenim ara gent burgesa,

materialista i amb molta buidor.

Enyoro el llavors que clamàvem

corrent  pels carrers, prohibit;

per la gent que llavors manava

tant de dia com de nit.

Ara, la farina ja és molta;

...poques voltes queden per omplir la sacada

deixant gra i feina no feta encara,

que en una vida no tot pot encabir.

Però, no en  sento de racança;

sento que soc  massa petit

per a una feina tant grassa,

tanta lluita i tant de patir.

Asseu-te doncs, que la vida passa

i la força marxa, deixant pas al neguit

de veure que el mon menja, desgasta

els valors que calia seguir.

Espera company un segur miracle,

Espera el relleu que ens ha de venir.

Creu que algú mourà aquest sonmiatge,

Creu en el futur, malgrat les forces que ens han fugit.

Creu que la vida és un espill, un miratge

Però creu fermament que el sistema ha de finir

xatumandingu.

LA IMATGE DE LA VERGE DEL VINYET

 LA HISTÒRIA D'UNA IMATGE A SITGES...

Quan la meva germana i jo erem petits i no existia encatra la televisió, sobre tot  el meu pare, i la nostra mare, ens explicaven moltes històries i vivències. Aquesta costum l'he intentat seguir amb els meus fills i pel que es veu segueixo fent-ho ara que ja s'han fet grans i ara en recordo una que pot ser us agradarà.....

És el cas que un avant passat nostre era un gran restaurador d'antiguetats, hebanista i comerciant de manera que restaurava i venia el que tenia en el taller  ; el negoci funcionava i feia bastans diners.

Li van fer a mans una imatge molt bonica de fusta policromada, però bastant gran i per aquesta raó ningú se la volia quedar. La va tenir bastants anys al taller, tants que fins hi tot li parlava ell a la imatge. 

Va començar per quan obria el negoci a primera hora del mati i veure-la allà palplantada amb el nen Jesús als brassos, li etzibava un sonor "bon dia". 

Com era bastant malparlat, va arribar un dia que en tprnar duna feina, només entrar li va dir mostrant-li un paper:   mira "morros de cony", he comprat un bitllet de loteria i si em toca, et farè una hermita al puig del Garraf !.

....Doncs, li va tocar la rifa i ell va acomplir la promesa.

La petita església és sortint de Sitges pel Garraf cap a Barcelona, un camí ara asfaltat que sur en direcció a la muntanya.

Tal qual explicat per Joan A. Martinez Bassa.

xatumandingu.

CARME GALVEZ 11062022

 TANT A PROP CARME I TANT LLUNY QUE ENS PENSEM QUE ESTEM .

L.ENTRADA  ÉS INMENSA, 

EN EL DESCONEGUT, ON JA  RES  NO COMENÇA

I EN EL  LLOC  ON TOTS HI CABREM .

A LA FI DEL NOSTRE TEMPS HI ANIREM

SENS  CAP DUBTE, NI RAÓ, NI LLUITA,  NI CAP PROTESTA.

...Si,  i aquí quedem ara,  mentre tant dolor,  els que hem sabut de tu, de la teva llavor plantada en el temps que has compartit amb tots nosaltres fins avui Carme.

 Has deixat el teu llegat tant important  en les teves filles i en els que hem compartit aquesta teva i nostra  existència. 

Pot ser que els humans no en sabem de  dir-nos les coses importants, essencials de veritat, ni esbrinar el sentit profund de la nostra vida fins que no arriba l'hora dels adeus definitius, ni tant sols sabem si aquesta mena de pregària, per tú i cap a tú t'arribarà en la dimensió on tu ja ets ara.

Perdona, perdona-n's per que som poca cosa en tot això de la mort i del amor,  doncs  som maldestres i no n'aprenem mai de les qüestions fonamentals.

I si et fós possible des d'on siguis, de poder guiar-nos, juntament amb els que ja van van partir primer que tú, com el teu marit António,  i els pares  i als que recordem amb amor i enyorança, mostrar-nos aquí,  un millor camí aquí on restem, diríem els que som vius.

Bon viatge estimada Carme.  Mai t'oblidarem. 

ELS TRÂNGULS

 ELS TRANGULS

Avui, que estic en hores baixes i el garbuix dels sentiments, els pensaments, els conceptes i les emocions lluiten entre si, el seny hi ha de posar l'equilibri tant imprescindible.

El gran mercat de la vida ofereix moments de tot i, de vegades has de comprar obligatòriament allò QUE NO T.AGRADA ; doncs  si s.ha de fer, ho has de fer, per què demà el monstre haurà crescut encara més i no el podràs vèncer.

Afrontar el que ens arriba és una petita victòria que et dona força per quan el monstre contraataqui, que ho farà segur.

Existeixen de veritat, tenen noms i encara que no els veiem amb els ulls físics hi son, múltiples i diversos.

Una  cullerada d'esperança en el demà quan torni a sortir el sol i estimar aquesta aventura de la vida, que si és plena, és que ha de tenir de tot.

Els límits, els poses tu.

Xatumandingu.