EL NOM NO FÀ LA COSA

 EL NOM NO FA LA COSA

....i l'honor, es llença sovint al riu.

Ja sabem de paraules enganyoses,
i també de qui les diu;
pesen, com les pedres silencioses
sobre qui enganya mentre somriu.

Per això parlem, en veritat, les persones,
intentant aclarir el que es diu:
que el nom no fa quasi mai les coses,
on cal afinar en allò que es subscriu.

Per parlar bé dins el discurs o la conversa,
fugint de mals entesos, jà vells,
que una cosa és el que es pensa
i unaltra, com arriba als altres ocells.

Quasi tot, avui té el seu nom,
en etiquetes, títola i segells;
no confonguem faves amb pèsols
ni paraules amb el seu anhel d'intencions.

Que al final, entre el dir i l'entendre,
hi ha el pes de la veritat:
dir bé no és només parlar amb finesa,
és voler dir l'autenticitat completa.

Així, quan el soroll s’amaga
i el sentit del seny trova el seu lloc.
Podrem dir, sense disfrèsses:

....Entesos.    Prou i acabat.

xatumandingu.   3001026

EL NOM NO FÀ LA COSA

Ja sabem de paràules enganyoses,

i sabem sovint de qui les diu

doncs pésen com a lloses

sobre qui enganya, mentre somriu.

Per això parlerm les persones,

aclarint bé allò que es diu

Que el  nom no fà les coses,

i cal afinar en el que es subscriu.

Per parlar bé en la conversa

fugint de mals entesos,

que una cosa és el que es pensa

i l'altra com es diu, o s'interpreta.

Quasi tot avui té el seu nom

no confondre fàbes  amb pésols,

ni de res que estigui en el nostre mon,

per al final poguer dir: "Entésos".

 

ROSA

 ROSA, ROSSÒ, ROSER

Deixa'm que et parli, en aquest humil poema,

d'una  flor, de les més belles, i del seu roser,

que tinc plantat per tú, estimada donsella,

per a un demà, que somio  millor. .

Ell farà roses d'intensa olor, en primavera

que seràn de mil pètals i colors,

si m'estimes una mica, en l'espera, 

deixem crèixer: el roser, i el nostre amor.

Avui, l'he plantat, en bona terra

i espero del sol la llum i el seu calor,

amb ànsia i fé en el futur de tots dos.

Beneïda sigui la seva creixènça

i jo el régui amb paciència, dia sí i dia no.

De les seves flors, t'en faré un pom preciós,

per guarnir i omplir de fragància la futura casa,

però recorda bé, que no hi ha rosa sense espina,

que clava, si s'apreta massa fort. 

Entre l'olor i la bellesa, les espines hi son.

Podrem posar cura de no punxar-nos,

cuidant aquest: el roser de la nostra vida,

per no deixar mai d'estimar-nos.

xatumandingu.   2901026

 

RESPOSTA de la donsella.

He sentit les teves mans a la terra
abans que el roser tingués nom.
No m’has promès roses obertes,
sinó temps, sol i silenci compartit.

No em parlis d’eternitats brillants,
parla’m d’aigua als dies secs,
de seure a l’ombra quan el sol crema
i d’esperar quan la flor no arriba.

Si el roser floreix, jo hi seré:
no per collir-lo amb pressa,
sinó per olorar-lo lentament
i acceptar l’espina com a veritat.

Estimaré la rosa quan vingui,
i el roser quan només sigui branca.
Perquè també jo aprenc, cada dia,
a estimar sense estrènyer.

LES ESPINES

 LES ESPINES

Són sinònim del dolor,
del dolor de totes les maneres;
però les que fan més mal
són les que es claven al cor.

De vegades, paraules fines,
disfressades de bona intenció.
Un gest, o una acció,
una mà que sembla amiga
i al darrere, una gran traïció.

La dolça complicitat d’un bes
pot obrir la ferida més fonda,
i la intimitat, marca tota una vida.

La confiança és una joia molt cara;
encara més car surt un traïdor,
que sovint rebrà la factura impagada
que el temps acabarà cobrant:

.....amb desconfiança i deshonor.

....Les espines, sovit es queden per sempre clavades.

xatumandingu. 2801026

CEGUESA

 LA CEGUESA

...La terrible ceguesa,
la dels ulls de la cara;
la més coneguda i palesa,
la que afecta la vida sencera,
doncs et roba la llum més clara.

T’obligua anar a les palpentes
en l’imperi de la foscor.
Desapareixen formes, matisos i colors,
sense saber del plat on t’alimentes.

És tant trista "La vaca cega",
que dol i fa plorar els bons cors,
però bé que ho sap la persona cega,
amb el seu blanc i humil bastó.

N’hi ha d’altres, de cegueses,
que potser surten de la ment i el cor,

enca son més dolentes

ennegrint vides senceres, 

la cruel, indòmita  ceguera.

...dins el seu voltant de poder i brillantor.

xatumandingu.    2701026

LA VIDA PERMET LA VIDA

 LA VIDA PERMET LA VIDA

El cercle que es tanca eternament, si ensom responsàbles

i mols creuen que és cosa simple.....

No és cap “bestiesa”: és un pensament dens, és cercar una forma que aguanti, sense trair-lo. Això passa sovint quan el que volem dir és més gran que les paraules.

La vida humana no és autònoma ni separada: tot el que som i consumim i  tot allò que considerem més “bàsic” com l’aire, l’aigua o el menjar, prové d’un sistema que és viu, immensa (Cel, mar i terra). Oblidar-ho i reduir-ho a simplismes ens porta, com a espècie, a l’autodestrucció.

La vida humana no és un dret, si no una oportunitat. Sovint es conceptua com una cosa separada, gairebé autosuficient i que subsistirá eternament, i no, no tenim cap garantia. Aquesta visió és una il·lusió infundada. Res del que som o consumim és aliè a la vida del planeta:  l’aire que respirem, l’aigua, la sal, els minerals; el que mengem, sigui carn, peix, fruita o verdura. Tot prové del mar i de la terra, de sistemes vius que ens precedeixen i ens sostenen. Si ells es malmeten o desaparèixen, s'haurà acabat tota la festa.

El simplisme amb què abordem aquesta realitat en que porfiem, reduint-la a recursos, ambicions i poder, a mercaderia brutal, son les aberracions més greus del nivell de consciència actual. No és només un error intel·lectual: és un camí directe cap a la ruïna com a espècie.    La nostra casa comú ja ens està avisant

No hi ha res inert en allò que ens manté vius i permet el progrés, amb seny, respecte i armonia.
Tot és memòria del mar i de la terra, i tot és a disposició, amb amor, per la "nostra casa gran i comú".
Mengem vida que ha viscut i viu abans o amb nosaltres, i respirem processos que no hem creat tampoc.

Creure’ns separats d’això és el gran simplisme.
I els simplismes, quan governen una espècie, acaba essent letal.

 

Tot el que consumim i som, prové de la vida.

xatumandingu.    2301026 

TOTES LES COSES

 TOTES LES COSES

Hi ha coses que no pesen,
però sostenen el món:
la vida, la consciència, el record,
el dolor que ens ensenya,
l’amor que ens desarma,
la felicitat que passa com un alè.

Hi ha pensaments que construeixen ponts
i creences que aixequen murs.
Hi ha emocions que curen
i d’altres que, en silenci, ens governen.

Hi ha coses visibles:
la pell, la pedra, l’aigua, el foc,
la llum que entra pels ulls
i ens fa creure que tot ho entenem.

Hi ha coses invisibles:
l’aire que respirem sense pensar,
les energies que ens travessen,
els perills que no veiem
i les obligacions que sovint oblidem.

Hi ha actes i omissions,
paraules i silencis,
mans i voluntats que cuiden
i mans, hurpes que destrueixen.
Cada gest deixa empremta,
encara que ningú la miri.

Hi ha un planeta que ens sosté
com una mare, jà cansada,
i una humanitat que camina
sense acabar de recordar consequències,
que també en forma part.

Tot és vida.
Fins i tot la del qui la malmet.

Tot neix d’ella.

Que no ens falti l’alerta.
Que no ens adormim en la comoditat o la induferència.
Que la consciència ens pesi prou per lo bó
per no girar el cap enrrera.

Que el futur no sigui només temps,
sinó progés.

Amunt siguin les coses bones:
la lucidesa, l'amor de tot.
Si hi dubte, que sigui honest,
en l’esperança d’un demà una mica millor,
.....que no és demanar massa, recordant qui som.

xatumandingu.    2001026

TOTES LES COSES:

...Les inmaterials: la vida en sí matèixa, consciència, emocions, experiències, pensament, memòria i conclusions, conceptes i creençes.....; dolor, amor i felicitat, alegria, bondat, maldat i bojeria, cordura, .....alguna cosa que queda pels racons.

Les coses que es poden percebre amb els sentits: Escoltar, tocar, com  la suavitat o aspror, olorar i saborejar, sentir calor i fred, també alló que té massa i podem veure amb els ulls físics; coses que no es veuen com l'àire, però hi son: algunes perilloses i d'altres beneficioses, plaents o desagradables. Les energies i radiacións que rebem també. En algunes, només rebem els seus efectes, sense adonar-nos-en. Les que  ni es nten,però sabem que hi son.

Accions i omusions, actes i funcions de les persones o estaments, animals o coses....

Finalment tot el que ens permet la vida, per que també és vida, juntament amb l'aigua i l'àire, el planeta que ens la sustenta, a ella i a nosaltres matèixos.

Beneïdes siguin totes les coses bones: Esperança per un demà una mica millor, que no és  demanar massa......

MALALTIA I EDAT

 

EDAT I MALALTIA.

L’edat no és una malaltia.

Sortosament, és certificat de vida,
perquè ja sabem la contrapartida
i també, la porta de sortida.

L’edat dona experiència,
dona companys de vida:
esposa, fills,  nets, gent a qui s’estima,
i, si vols, testimoni de vida digna.

Trontollen fortalesa i energia,
mancances, com a contrapartida,
perquè molt sovint, amb l’edat,
a qui no li surt una col, li surt un nap.

Forçosament haurem de seguir
pels millors i planers camins
que el seny ens deixi decidir
i puguem, ...com us ho podria dir…

Tirar endavant, agraint ser i estar.
Estimant tot el que es pugui estimar,
mai, mai,  no envejar ni odiar,
ara, sopetes, pau, records i estones per saborejar.

Salut, mentre n’hi hagi en el cós i el pensament.
Us ho desitjo a tots i a mí, també.

Apa, fins demà si Deu vol…  amén.

xatumandingu.   1701026

MALALTIA I EDAT

L'edat no és una malaltia.

Sortosamen, és certificat de vida,

per que jà sabem la contrapartida

i la porta de sortida.

L'edat dona experiència

dona compànys de vida,

esposa, fills i net, gent a qui s'estima

i si vols, testimoni de vida digna.

Trontollen fortalesa i energia,

mancances, com a contrapartida,

per que amb l'edat,

a qui no l'hi surt una col, li surt un nap.

Forçosament haurem de seguir,

per aquells millors camins

que el seny ens deixi decidir

i poguem, com us ho podria dir....

Tirar endavant, agraint ser i estar.

Estimant tot el que es pugui estimar,

mai no envejar ni odiar,

ara, sopetes, pau, recordar i estones per saborejar.

Aalut, mentre n'hi hagi en el pensament.

Vos desitjo.    .....i amén.

INTEL.LIGÈNCIES

 INTEL.LIGÈNCIES

Quan parlem d’intel·ligència, sovint barregem coses diferents:

Intel·ligència emocional, és la capacitat de:

• Reconèixer les pròpies emocions i entendre les dels altres.

• Regular-les i relacionar-se amb empatia.

No té rés a veure amb saber moltes coses, sinó amb saber viure-les. Algú pot ser brillant intel·lectualment i molt limitat emocionalment.

La "intel·ligència artificial” no té consciència, emocions ni experiència. Té:

• Capacitat de processar llenguatges.

• Detectar patrons.

• Relacionar informació.

Per això, aquesta intel·ligència és funcional i simbòlica, no és vital. No entén com les persones: simula comprensió a partir de dades. "Tu ets viu i jo calculo sólament"..

"Saber no és el mateix que comprendre". Aquí tenim el punt clau.

• Saber, és acumular informació.

• Comprendre-la, integrar-la amb experiència, sentit, emoció i context.

Una persona pot saber moltes coses i no haver-les comprès mai del tot. I una altra pot comprendre molt amb poc saber.

Intel·ligència, com a capacitat de diferenciar:

“Diferenciant el saber, també és diferent”.
Aquí hi ha un concepte molt fi:

La intel·ligència no és només acumular, sinó distingir, relacionar, donar lloc a la diferència sense anul·lar-la.

Potser la forma més alta d’intel·ligència és saber que:

No tot el que és diferent és contrari,
i no tot el que és igual és veritable.

La verittàble intel-ligémcia i l'armonia, son conceptes molt propers.

xatumandingu   1101026 

 

LA CANÇÒ MÉS TRISTA

 LA CANÇÒ MÉS TRISTA

Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando,

su boca que era mía ya no me besa más.
Se apagaron los ecos de su reír sonoro
y és cruel este silencio que me hace tanto mal.

Fue mía la piadosa dulzura de sus manos

que dieron a mis penas carícias de bondad

y ahora que la evoco, undido en mi quebranto,

las lágtimas trenzadas, se niega a brotar

y no tengo el conauelo de poder llorar.

Porqué sus alas, tan cruel quebró la vida,

con siniestra mueca de la suerte.

Quise abrigarla y más pudo la muerte.

Como me duele y se ahonda mi herida.

Yo sé que ahora vendran caras extrañas,

con su limosna de alivio a mi tormento.

Todo és mentira, mentiras y lamento.

Hoy está solo mi corazon.

Como perros de presa, las penas traicioneras,

Celando su cariño, galopávan detrás 

y escondida en las aguas de su mirada buena,

la muerte agazapada, marcaba su compás.

En vano, guardaba febril una esperanza.

Clavó en mi carne viva, sus garras el dolor,

y mientrs la calle, en loca algarabia,

el carnaval del mundo,gozaba y ae reia,

burlándose el destimo, perro, con su amor.

Por que sus alas tan cruel quebró la vida,

con esa mueca sinuestra de la suerte.

quise abrigarla y más pudo la muerte.

Como me duele y se ahonda mi herida...

Yo sé que ahora vendr´n caras extrañas,

con su limosna de alívio a mi tormento.

Todo és mentira, mentiras y lamento.

Hoy está solo, mi corazon......

Autor lletra: De Pera

INTERPRETA: Carlos Gardel

BARBUTS

 SETMANA DELS BARBUTS

En la setmana dels barbuts
el fred fa tremolar les dents,
Sant Pau, Hilari i Antoni
porten bufandes al vent.

La setmana dels barbuts
és la més freda de l’any,
qui no té capa ni mantes,
ho pot passar malament, enguany.

         Freds aguts i ben temuts,

qui no s’abrigui prou bé
acabarà amb els hossos fotuts

         i els mocadors, ben mullats.

...Però, no dexeu  de veure els trés tombs

ben abrigats, fadrines i minyons.

        

xatumandingu  0901026

 

LA CREU DE BARBERÀ

 

LA CREU DE BARBERÀ

En temps antics, els carruatges pesants de tota mena eren tirats per caballeria, en el transport de tota mena, mercaderies o transport de persones, es feien per carretera. La que avui ens ocupa era el camí ral que menava a Barcelona i al seu port, passant per Santa Mstia de Barberà, Cerdanyola, Ripollet i el coll de Montcada. Avui dia,sota l’asfalt actual, encara hi resta l’adoquinat primitiu.

Just en el punt on el camí es desdoblava a l'alçada de l'emtrada a Sabadell, en la creu, d’una banda anava cap a Terrassa i de l’altra cap a Manresa, per Matadepera, la serra de l’Obac, també cap a Castellar, Caldes, etc.

En aquesta bifurcació s’hi va posar una creu de terme municipal, que feia de partió entre Santa Maria de Barberà i Sabadell. Amb el pas dels anys, en aquell indret hi va anar naixent un barri nou, conegut llavors com Can Centenar, perquè tot just hi havia un centenar de cases.

La major part d’aquestes cases es van edificar al llarg o a prop, al voltantde la dita carretera, entre les masies de Can Viloca, Can Llobet i Can Solà del Pla. Eren cases senzilles de planta baixa i de gent treballadora, com els meus pares i família.

Més endavant, per acord entre Sabadell i Barberà del Vallés (encara Santa Maria), el barri fou incorporat a Sabadell i passà a dir-se la Creu de Barberà, prenent el nom de la creu de terme abans esmentada, i que encara avui es troba en el lloc de la bifurcació, també coneguda amb aquest mateix nom.

Amb el temps, i a causa de la forta immigració, van anar sorgint altres barris als voltants, com les Termes, Espronceda, Campoamor o Fàtima......

Vet aquí, doncs, tot el que ha acabat donant de si una creu de terme municipal, que encara és al seu lloc, inmutàble i orgullosa; per molts anys ens represrnti.

Nota:  El meu avi Angel Martinez Yepes, va ser el primer mestre nacional d'aquest barri. I jo he viscut aqui sempre; primer amb els meus  pares i família:  aqui vaig conéixer la meva esposa i hem tingut els fills i nets..... 

Aquesta doncs,  es la meva petita patria dins de Sabadell  j de Catalunya,  on hi tinc el transcurs de la meva existencia.

Mirar endavant desde el present com a base de futur, sense oblidar d`on venim j agrair la vida, perque és de ben parit o parida, ser agrait o agraida.

Bon 2026

xatumandingu.    0701026

 

EL MON, ÉS DE TOTS

 EL MON, ÉS DE TOTS

També l'Univers, i la Terra,

i del mar, que ens aguanten.

Son ells que ens nudréiixen 

i ens permeten la vida matèixa.

...Com va dir el cap Seattle, indi:

"La terra no pertany a l'home,

si no, que ell l`hi pertany a ella";

La mjllor frase que he sentit mai a dir....

Ni castes ni falses raons,

per fer les maleïdes guerres.

Ambicions, a les gàbies i racons,

i el seny, per a frenar les féres.

Lo universal, és diversitat absoluta

i ara ens venen amb classificacions.

La naturalesa dona les millors lliçons,

per viure en pau, sense disputes.

Parlar, molt, si: Amb respecte i cultura

Parlar i treballar pel progrés i la pau,

que el temps, no té fí i  mai s'acaba.

Cerquem un mon més just, si us plau,

si no, un dia sortirà la de la dalla.

No hi haurà llavors, marxa enrrera,

acabant tot i per tots, la festa.

També, per aquells de la gran orquestra.

Acabat el ball, la negra j freda nit espera.

......I aquesta, mai té pressa.

xatumandingu  0301026

REGALS

 ELS REGALS

L'existir, la consciència, 

el pensar i crèure, 

estimar i ser estimats, 

jà son lo millor de la vida.

Dels regals,  els millors . 

Cada primer d'any, 

La meva mare, deia sempre:

que calia entendre,

aquestes coses senzilles,

perquè el que passa per dins avui,

lo bó i lo dolent, en el primer de Gener,

es quedarà per tot l'any, sense remei,

transformant les voluntats primeres. 

No espatllem el present, 

que és l'oportunitat,

doncs això pot fer agre el futur.....,

amb egoïsmes o maldats.

Els tres reis, eren uns mags, 

també eren grans sàvis,

i una estrella, diu que els va guiar

porten regals singulars. simbòlics:

Melcior, d’Europa, porta or, 

que simbolitza la reialesa i l'amor.

Gaspar, d’Àsia, porta encens, 

simbol de la divinitat i la fé.

Baltasar, d’Àfrica, porta mirra, 

amargant, com el sofriment i la mort:

profetitzant sofriments, que no tot és plaer,

i la passió de Jesús. 

xatumandingu.   0101026