Rita

Paraules, Rita.

Les que es van dir, i les que no,

les del pensament, que no van ser dites

i els actes bons que queden en la raó.

Avui, és jà tard per tot, només queda el dolor.

El dolor profund de la teva absència

de tot hom que va conpartir la teva existència

i els que per tu sentim aquesta tristor,

tristor terrenal, temporal i consequència del amor.

Tots, deixarem la matèria un dia,

que és un camí envoltat d'espines i de flors

i serem com tú avui, sense akternativa

part de l'Univers, que és lo més grandiós que hi ha.

De tú, ens queda l'enyorança,

el record i les llavors que vas plantar.

Nosaltres, de la vida, encara la dansa

segons els sorolls que cada u pot escoltar,

del riu que a tots ens arrossega, fins a mar,..

El demà, mimgu sap com serà

de tot el que existeix, o existirà.

Només, pot ser sabem el present,

o algunes de les coses que jà van passar.

Cada qual en treu la seva lliçò particular.

Intentar un propòsit per ser una mica millors,

com tu, ¨La bruixa bona".

xatumandingu. 1808026

;+La nostra nau sideral

 ;+La nostra nau sideral.

Que viatja per l'infinit, en el desconegut,

i ni sabem el destí, que mai s'atura.

És com una petita perla blava

i nosaltres, més petits encara.

Viatgem amb tot el que ens fa falta,

el que ens dona vida i ens prtmet el progrés.

Viatgem amb tot el passat i el present, que va malament.

per qui s'entesta

Foc

 Foc

Hi ha quatre elements de poder absolut.

Som, la terra, l'aigua, el foc i l'aire;

tots quatre, poden ser ben fotuts.

l'altre poder, és la inbecilitat humana.

La que creu que tot ho domina,

la que es creu,  tot hora omnipotent

llepant-se les sevesferodes,

com aquell gos tant valent.

Aquests dies de focs inabastàbles,

molts encèsos expressament,

duen la ruina i la mort de molta gent

i destrucciò del nostre medi ambient.

El cànvi climàtic, jà és immegàble

per culpa dels qui no tenen seny:

que la guerra es la que més contamina

i s'en fà silènci, expressament.

Que farem la mort del poll

estirant ben bé la pota,

per culpa dejs que tenen suro, més amunt del coll., 

I, si volem, en el futur persistir,, con la granota

amb tot el que ens permet la vida,

cal pensar en global, doncs no  estem sols.

De moment, no tenim més d'un planeta

sense recànvi, i per tots. És el que dona l'aixeta.

xatimandingu    0208026

Pere Quart

 Pere Quart

Camí....

Quina cosa més curta de dir;

i quina cosa mes llarga de seguir.

...Un camí.

Em elVallès, la meva terra,

tres turons fan una serra,

quatre pins, un bosc espès,

cinc quarteres, massa terra.

...Com el Vallès no hi ha res.

Cada poble fà sa guerra

i cada casa, ses costums

unes tenen la llum encesa

i d'altres fan fum.

Joan Olivé.

No odiar

 No odiar.....

Mai res, ni a ningú,

fes-ho per mi i també per tú,

per els que avui estimes

 i els qui encara no conèixes,

que també hem d'estimar sempre,

doncs, l'avui és el qui ens contempla...

Per que la vida és un regal

,que no podem malbaratar:

Ni rencors, ni emveges, ni odis i mai mal,

per que, estem fets per estimar,

sense deixar mai de recordar, 

de lo bó i lo dolent, dela vida, que vam passar.

en repetir éxits encertats

i no caure altra volta, en els equivocats.

Malgrat, hi ha qui no aprèn la lliçó;

i aquells, que volen una humanitat desgraciada,

sense la pau, segur, ni el perdó,

a camvi del progrès i la justícia desitjades,

Però, tampoc hem d'oblidar cap cosa;

ni petita ni gran, ni bona ni dolenta,

que les últimes, repetiran

i les bones, duen la seva empenta.

No odiar, no ha de ser oblidar,

que la memòria, pot ser part del remei,

per saber, o intuir el no equivocar,

de les pedres del mal camí,

quines son les que hem d'apartar, tréure o desviar.

Que com son pedres sense vida ni consciènxia,

sense sàber el mal que fan. 

Ni el bé que poden fer, si les mou la inteligencia,

i el bé, per construir, deixades a consciència..

xatumandingu.    2407026

 

Cumple 50 Dullce

 Cumple 50 Dullce

Qui ho havia de dir,

d'aquella mirada sincera

i un somriure  bonic,

sortiria un amor, una vida sencera

una família i uns fills tant eixerits,

Aquella hora, va marcae  un destí,

des del llavors, sortosament dels que avui som aqui,

amb alegria per tots,de cor i esperit;

això,  és el que volia resumir.

Ets seny, fortalesa i voluntat;

amor, treball i compartir.

en aquests teus cinquanta, acabats de complir,

volem acompanyar-te en aquest esdevenir.

Esdevenir de vida plena,

amb tots els que t'acompanyem  en el teu camñi.

Et desitgem tot lo millor del mon  i per molts anys 

,amb els que t'estimem de veritat. 

Estiguem on estiguem  ahir, avuim demà i demà passat.

xatumandingi.

Inteligència artificial

 Inrteligència artificial

De fet,, aquesta denominació moderna, podria ser aplicable a qualsevol manera de preservar tot el coneixement humà en qualsevol forma que en doni garantia: Un llibre és, o pot ser stambé aquesta matèixa inteligència, en suport de paper. 

El saber, és un concepte abstracte, un concepte no té masa física, però es pot guardar de mil maneres, signes i llenguatges diferents, a un nivell infinit. Avui, la tecnologia permet que aquest saber estigui a l'abast i disponibilitat de tothom que vulgui.

"El progrés no consisteix només a construir màquines més intel·ligents, sinó a fer que les persones puguin viure amb més dignitat, més coneixement i més oportunitats en tots els aspectes, aspirant a un mon millor. I ja que hi som, se m'acut una continuació:  "Quan el coneixement es comparteix, no és divideix: " Es Multiplica i enriqueix...

Les coses no son nni bones ni dolentes, per que una pedra pot matar i un verí en mans sàbies, pot salvar vides.  Tot, o quasi totes les coses es poden fer servir per construír, crèixer i fer el bé. o per destruir la humanitat;  La opció i la responsabilitat son unicament nostres. Per ser potser més eespecífic, dels qui tenen el poder.

Si hi posem seny, el progrés evoluciona exponencialment i viurem un futur esperançador. Les altres opcions no oferèixen garantia. El futur és incert, però en gran part depen dels nostres actes, amb influéncia global.

xatumandingu.    1607026

Soledat

 Soledat

La d'una societat, que es diu moderna, però amb mancances.

Un dia, un bon amic em va dir:

La soledat desitjada és estupenda,

per que no depens de ningú

i fas el que et sembla.

Un altra amic. desprès em va comentar:

La soledat imposada és nefasta,

per que no ets importamt per ningú,

o estem en una vida buida i escassa.

Escassa en el materialisme, tant comú.

el mon que vivim ja té aquestes coses.

Envoltats de molta gent, però els dos, diuem estan sols

en un mon que separa les persones

i quedem alguns sovint, com els mussols

Pugui ser que el primer, amb el temps 

vulgui èsser estimat  de quins l'envoltin,

u segurament seguirà sol  segons quins siguin.

Es nota el pessic del egoïsme en els dos,

i l'equilibri social, aquí es despémja

doncs es troba a faltar un compartir,

per¡o que si es bó, tot s'arregla,

a tot el mon, i a tú i a mi, per etjemple.

Conpartir i no tant competir

de tot el que es pigui, en la vida,

que lo primer ens acosta

i lo segon, mes aviat ens allunya, o separa

Depenem sempre els uns dels altres,

que no som pas autossuficients.

Entre tots hem arribat al nostre present,

malgrat  el pés dels que ho enténen malament.

Estarem sans o malalts, algun dia,

çcompartint pena o alegria,

i serà cosa cercada, conseqüència, o obligada.

Desitjant que sigui la millor cosa,

rebeu de moment, el meu bon dia.

xatumamdingu.    1107026

En l'amor

 En l'amor

Pot ser en això, estic equivocat¡, 

en honor a la veritat, tant cercada

L'honor és fill del primer sentiment;

que de vegades, també s'eqivòca.

fent una passa,unaltra, o l'aturada.

Si els sentiments, s'equivoquen, 

nosaltres també ens equivoquem,

per això, cal filar  bé i prim,

per no renuar la filada,

no sigui que liem la troca o la fusada.

Saber equilibrar el que es tè, o que manca

doncs sempre ens manca mol i molt,

sovintejant, la culpa és dels altres

i la nostra, és absent, o de vacances.

El malparit destí, ensla juga moltes vegades

En la sort, en bona hora, o toquen espasses,

doncs ella, porta sempre les cartes marcades.

Nosaltres, només tennim les repartides, 

que son les que son, com la vida.

.

Malgrat, en ella trobarem  frlicitat i bellesa,

amor tant desitjat, dolor i tristesa.

De l'amor al odi, només hi ha una ratlla;

compte de no traspassar-la, ni trepitxar-la.

Que tingueu bones cartes, bons companys i bona taula.

SORT, AMOR I SALUT, AMICS.

xatumandingu   0707026

El plameta ens està avisant

 El plameta ens està avisant

I no ho diu amb cap paraula

si no en l'idioma de la natura,

que la natura, per la vida treballa,

però l'ambició tot ho espatlla.

Vivim tots en aquesta petita peixera blava

que ens ho dona tot, també la vida i el que volem;

ens dona l'aire que avui respirem:

també, l'aire dels que estimem o estimarem,

si respectem la Terra, que no en tenim cap d'altra.

Ningú embruta el plat on menja

i  alguns ho estan embrutant tot,

sabent que la humanitat, de pocs fils penja,

i pper cobdícia, s'ho carregaràn tot.

No tenim recanvi ni altrtnativa

si seguim entestats en els mals valors.

En patirem molts de terribles dolors,

per al final, fer desaparéixer la vida.

Compartim un miràcle molt escàs en l'Univers,

en un planeta grnerador de l'existència conscient

i del per qué son, van ser, i pot ser unfutur del món divers,

Que es diu inteligència, memòria i el bé de tota la gent.

Mentre, vivim esperançats  en el seny, que  jà manca.

xatumandingu.   0407026

El molí de la ment

EL MOLÍ DE LA MENT

Aquest molí és de pedra gran
i gira sempre, com tots els molins fan,
girant i girant, mol el bo i també el dolent.

Del gra en farà bona farina,
i, segons el que hi posis, ho pot tornar maldat.
Perquè si hi vols moldre palla i la vols fina,
només servirà per cremar, és ben veritat.

El cervell governa el nostre existir
segons el que li donem a moldre;
i mai no ens podrem enriquir
fent trampa al nostre millor amic.

Perquè hi molem la consciència i la voluntat,
també els sentiments i els pensaments,
la història dels anys i dels dies ja passats,

per obtenir benestar i oferir-lo als qui estimem.

En la sort immensa d'existir,
cuidem aquest seny i aquesta rauxa,
perquè res millor podria sostenir
la intel·ligència i el molí que l'acompanya.

De vegades, i ben sovint, crec que estic equivocat;
però el meu molí interior m'assenyala
allò que podria ser una bona i fina mòlta, i prou.

Tanmateix, els humans
anem massa sovint darrere la gran i pèrfida onada...

...la gran onada que ens arrossega
cap als forats de nosaltres mateixos.

Xatumandingu
28-06-2026

 El molí de la ment

Aquest molí, és de pedra gran

i gira sempre, com tots els molins fan,

girant  i girant, mol lo bó i també lo dolemt.

Del  grà, en farà bona farina

i segons el que hi posis ho pot tornar maldat,

per que si hi vols moldre palla, i la vols fina,

nomès servirà  per cremar, és laveritat.

Altrament, li en podriem dir:

La màquina de pensar i sentir,

qe bé, molts no la fan servir.

Odria ser que jo tampoc; ho havia de dir....

doncs sovint el garbuix també nana.

El cervell goberna el nostre existir

Segons el que l'hi donem a moldre

i mai, no ens podrem emriquir,

fent trampa al més i millor amic nostre,

que el tenim dalt del cap, al sostre..,

Per que molem la consciència i les voluntats.

també els semtimemts i els pensaments,

sovintejant, també rèben les llibertats

i un futur millor, tant desittjat.

La nostra història, dels ans i dies va passant,

per obteni  el benestar i oferir-lo als que estimem de veritat.

En aquesta,  la sort inmensa de l'existir, 

tots nosaltres, cuidem aquest seny i aquesta rauxa,

per que rés millor, se m'acut que podria dir ,

de la inteligència  i del molí que la aguanta.

No pas de la artificial, tant en boga,

si no de la real, la de ser persona.

De vegades i sovint, ,crec que estic equivocat,

però  el meu molí interior em senyala

el que podria ser una bona i fina  mòlta.

Doncs els humans,  anem a la nostra gran bola,

encertant-la de vegades, totta sola..

.....;La bola que ens arrossega cap a molts forats.

No als dels canons ni de les guerres,

si no a la responsable llibertat.

xatumandingu.    2806026

Més enllà de l'espiral

 Més enllà de l'espiral i les edtrelles

En l'univers, no és casualitat que la imatge de l'espiral aparegui constantment a la natura: a les galàxies, als cargols marins i terrestres, als huracans, a l'ADN i fins i tot en el creixement de moltes plantes. És una forma que sembla unir el finit i l'infinit, el visible i el misteri. Suggerix una continuïtat evolutiva sense fi o un retorn al punt d'origen de gran part de la realitat constatable i del que no ed coneix encara.                                               

Cal afegir que, en moltíssims processos naturals, hi apareix també la Proporció Àurea, que ja té la seva pròpia màgia:

φ = 1,6180339887...

En el rerefons d'aquesta reflexió apareix allò intangible: la intel·ligència, l'esperit, l'evolució de les espècies i el progrés humà en tots els seus àmbits, fins al moment actual i wel seu futur possible.

Pel que fa al món del desconegut, parcial o total, les hipòtesis, les creences, les espiritualitats, les aparicions, la possibilitat de vida extraterrestre al nostre planeta, els fenòmens paranormals i tantes altres qüestions que la ciència estudia des de l'antiguitat, però que encara no ha resolt —o potser ha interpretat erròniament—, podrien formar part d'un tram d'aquesta espiral al qual encara no hem arribat, o al qual potser no arribarem mai, perquè l'infinit no sembla assumible en la seva totalitat. Donada la frequència i la intensitat dels fenòmens inexplicables, per força no es podem drixar de banda. Això no vol dir que allò que ens sembla immaterial no pugui tenir una base argumentable i convincent. Alguns conceptes, com l'amor universal entès com una força evolutiva, en podrien ser un exemple relatiu:

Davant d'aquestes reflexions, i malgrat el comportament destructiu d'alguns elements desequilibrats de la matèria i també d'alguns cervells humans que només saben destruir i matar, hem de promoure l'amor universal, el seu fill anomenat Respecte, la seva filla, dita Generositat i tots els altres germans: el Seny, l'Hunor, la Compassió i la Saviesa.

Que l'evolució ens proporcioni les claus de la futura  humanitat, que va intrinsecamen lligada  al de la nostra petita perla blava, que ens sustenta-.

xatumandingu.    1806026

La ceguesa

 

LA CEGUESA

La ceguesa sempre ve vestida de negre,

car és el color que més li escau.

Va des de la boira que cada dia s'espesseix

fins a la negació de la presència visual,

en obrir en despertar cada dia, els meus ulls,

aquells que es neguen a veure només una mica millor.

Els colors s'esvaeixen

i la llum també enlluerna, cada dia a pitjor.

Els rostres, a poc a poc, desapareixen,

i les formes també s'esborren.

La foscor que es viu

ensenya el valor de les mancances.

És una realitat estranya,

que remou moltes coses

i demana fortalesa en la resignació.

Cal aprendre a conviure amb aquest nou pes

que carregues ja per sempre.

Farem el que podrem,

mentre puguem...

xatumandingu       0706026

La ceguesa

La ceguera sempre vé vestida de negre,

doncs és el color que més li agrada.

Va des de la boira que cada dia espessa

a la negació de la visual presència.

en ogrir els meus ulls, 

els que es neguen a veure...

Els colors s'esvaèixen

i la llum, també  enlluerna.

Els rostres, mica en mica, desapareixen

les formes, també s'esborren

i la foscor que es viu, aprém .deles mancànces.

És una realitat extranya, 

que mou moltes coses

i cal fortalesa en la ressigmació.

Cal aprende a viure amb aquest nou meló

que carregues jà per sempre..

Farem el que podrem, mentre poguen....

EL NOM NO FA LA COSA

 EL NOM NO FA LA COSA

Per que les coses son primer que el nom

i el nom només  és informació.

Ser, sentir, pensar i fer, mouen el món

i el saber pot dir que si, o dir que no,

però imprescindible, sempre és la acciò

i la cosa de la qual es parla o es fa..

Fer bo o dolent. o no fer, però cal saber-ne

que les coses poden ser bones, neutres, o dolentes

si parlèssim ara dels fets humans

i dels critèris,cultures i raons que hi han,

o s'han seguit des que vam aprendre a lluitar..

Lluitar, per fugir de la falsedat enganyosa

per refiar-nos per fi, els uns dels altres,

en un mon que ha de seguir avançant,

i dels que duran els nostres gens de vida futura

la vida i la llavor de fruits incert,

segons el que volgiem plantar: ambició o qualitat, :

per fer un mon millor, o acabar-lo d'espatllar.

xatumandingu.  1106026

LA VERITAT I LA MENTIDA

 LA VERITAT I LA MENTIDA

La veritat, sempre vè despullada

i tota ella com és, sense artificis.

És nua, neta, i honrada,

però sovint mou odis i prejudicis.

Precisa d'un ajudant, que es diu seny,

per que la llèngua no té hòssos,

però els trenca de molt gròssos,

en aquells que la veritat empeny. i no els agrada

La weritat, ha de ser respectuosa,

si no, es torma grollera i mal parlada

i si és aixi, mala cosa, o equivocada

doncs d'aquesta manera comença la guerra.

Per contra, es vesteixla mentida

sovint amb grans fastuositats

o desgràcies ben fingides que fan mal

per tapar i enmudir la vera realitat.

De colors, sempre en va plena,

de formes  i intencions, també.

Hi ha qui d'això en fa cadena de maldat

i fer-ne profit del gran capsell. de la hunanitat

Embolica que fa fort,

que darrera s'omple la pica

amb presses, o de mica en mica.

La questió és: fer-se amb el tresor. tant codiciat.

xatumandingu.    1206026

XIUXIUEJANT

 XIUXIUEJANT    

Si, xiuxiuejan-te a cau d'orella.

Lentament i molt fluixet;

dir-te que t'estimo, tot el que sé,

de les vides: la teva i la meva, si tu vols.

Deixa'm que et digui amor:

que estimar no és una festa desfrenada

ni tant sols una nit de sexe extraordinària.

És la carícia perdurable, que es queda,

i que lliga l'ànima enamorada.

Si, profunda i sincera,

que no vol presses ni artificis;

i que sigui de vida entera.

Per que l'estimar no ha de fer soroll

ni s'sesventa per tot arreu.

Son el teu cor i el meu, que s'acaronen

bategant junts, com un de sol.

Dir-te que:

No t'estimo per que et necessito,

si no que et necessito per que t'estimo.

Amb això que et dic, n'hi ha prou

i et dic per tú, la meva dèria que em mou,

doncs si no hi ets, no tinc consol.

xatumandingu.    2605026

Petjada

 La Petjada Genuïna

Primer de tot, voldria situar alguns conceptes per ajudar a entendre allò que voldria explicar.

Es fa molt difícil assimilar una idea com aquesta: el nostre Sol i els seus planetes triguen aproximadament uns dos-cents vint-i-cinc milions d’anys a completar una volta sencera al voltant de la galàxia. Quan va començar aquesta última volta, el nostre planeta Terra no era més que una roca incandescent.

En un univers possiblement infinit, amb trilions de planetes, distàncies inimaginables i un temps que sembla no tenir límits, en aquest petit astre va ser possible el miracle de generar vida i evolució, fins al punt d’arribar als actuals éssers humans.

Nosaltres gairebé no hi érem abans-d’ahir i, tanmateix, sovint ens sembla que tot ha nascut fa molt poc. Però ens precedeix l’eternitat i, potser, també ella ens espera quan deixem d’existir aqui, si és que hi ha una consciència immaterial i eterna.

És aquí on neix, per a mi, el concepte de la nostra petjada: genuïna, profunda i duradora; individual i col·lectiva; genètica i, també ho desitjo, espiritual. Ja posats a desitjar, que sigui persistent, profitosa i progressiva.

És tan gran el miracle d’existir i tan immens allò que encara desconeixem, que val la pena no deixar escapar aquesta oportunitat tan meravellosa i única que tenim.

Deixem-nos ja de trifurques, maldats i guerres. Els humans som part d’una mateixa història, igual que tota la vida que ens acompanya i que ens acompanyarà, si hi posem seny i sentit comú.   .....pugui ser també amor?.

Si no és així, la foscor absoluta és sempre darrere la porta.La Petjada Genuïna

xatumandingu.    0305026

Primer de tot, voldria situar uns conceptes,per ajudar-me a entendre, el que voldria explicar:

per que es fa molt dificil d'assimilar el que voldria dir: Com que el nostre sol i els seus planetes triguen a donar una volta complerta a la galàxia, mínimament uns dos cents vint i cinc mil.lions d'anys. Quan va començar aquesta última, el nostre planetaTerra nomès era una roca incandescen.

En un univers infinit, amb trillons de planetes les distàncies i el temps també infinit, en el nostre petit astre va ser capaç de generar la vida i l'evolució d'on vam sortir els actuals èssers human; Nosaltresno hi herem fins avans d'air i ens sembla que tot va nèixer  fa molt poc, però ens precedeix l'eternitat, i aquesta també ens espera, quan deixem d'existir, si no hi ha una consciència inmaterial eterna.

És aqui, on comença per mi el concepte de la nostra petjada, genuina, profunda i duradora, individual i col.ectiva, genètica i també desitjo que espiritual, posats a desitjar, persistent, progressiva.  És tan gran el mieacle d'existir i el que encara desconeixem, que val la pena no deixar passar aquesta opoetunitat tant meravellosa i única.

Deixem-nos estar jà de trifurques, maldats i guerres on totsels humans que som i la vida que ens acopanya i acompanyarà si hi posem seny i sentit comú;  si no, la foscor absoluta és darrera la porta, sempre.....

Molrt de temps vaig caminar tot sol

 Camí

Molt de temps vaig caminar tot sol,
malgrat els qui m’acompanyàvan.

No me n’adonava.
No sabia pas, fins a quin punt érem a compartir, ni qué.

Quan tornava del treball
pel carrer, remorós de gent i de coses.

Vaig caminar molt de temps, tot sol
sota el calor ardent de l’estiu,
al fons de les valls,
vora les ribes del rius,
sobre el ventre de les muntanyes
i amb els peus nus damunt l’arena,
davant la immensitat del mar.

Vaig passar per roques i camins pedregosos,
pel fang, l’asfalt i la neu.

I no em vaig aturar a collir les flors
que creixien a la vora del camí.

Feia marxa amb tots els altres:
deu, vint, cent, mil,
avançant cap a un terme desconegut
sense repòs,
amb el mateix pas,
amb un sol moviment, tots junts.

I cadascú anava sol, sense saber-ho.

Avui m’he aturat.

He sentit dins meu un gran trasbals,
com si alguna cosa hagués mort
o alguna cosa morta hagués revifat.

Ha estat en veure’t.

Fa mesos que et coneixia,
però avui t’he trobat.

Ja no ets la flor que alegra la ruta,
ni la branca que em defensa del sol,
ni l’oreig que m’amanyaga.

Ara sé que ets el terme
cap on jo caminava sense saber-ho.

T’he trobat a la vora del camí,
passat el pont de pedra.

I ara ja no caminaré mai més sol.

Els altres continuen la ruta
vers un destí que encara ignoren;
però també arribarà el seu dia.

Perquè l’amor transforma,
enforteix
i fa possible l’impossible.

Petita espurna humana,
capaç de canviar-nos
com la pluja forta renova
l’aigua quieta dels bassals.

I ara voldria ser jo per a tu
la branca contra el sol,
l’oreig quan estiguis cansada,
el lloc on reposin els teus ulls.

Tu, esperança de la meva vida.

Xatumandingu, 1972

Origens

 Orígens

Qui érem llavors, per ventura,
abans de ser qui som?

Terra humida, pols, inici de la vida,
fang entre les mans del temps, micròbis,
sense formes definides encara,
però plenes de promeses no complertes,

i en la tossuda porfia d’atrapar-les.

Algú, o alguna cosa certa i evolutiva—
ens va anar pastant, lentament,
amb records que no seran ja,mai nostres
i silencis antics de l’univers...
que no sabem què ens depara.

Cada ferida, cada empenta fracassada,
un dit que ens marca el que sembla el millor camí;
cada bes i abraçada, cada gest i paraula, cada intenció,
contra les llances i les espases, les maleídes armes.

I així, d’aquesta pobra, senzilla manera,
entre cops sagnants i la bona entesa,
amb seny del bo, hem anat prenent formes.

Però quan plou per dins, el progrès fracassa,
i tot es desdibuixa,rovella i pateix,
tornem, llavors  al fang, a recomençar,

quan podríem , veritablement, ser

pols d’estrelles i llum universal, sense ombres.

xatumandingu.   2804026.

Orígens

Qui érem llavors, per ventura
abans de ser qui som?

Terra humida, pols, inici de la vida
fang entre les mans del temps,
sense formes definides encara,
però plenes de promeses, no complertes,

i en la porfia d'atrapar.les

Algú, o alguna cosa certa i evolutiva—
que ens va anar passant, lentament,
amb records que no seran mai nostres
i silencis antics del univers.., no sabem que ens depara.

Cada ferida, cada empenta fracassada,
un dit que ens marca el que sembla el millor camí;
cada bes i abraçada, cada gest i paràula,
contra les llances i les espases.

I així, d'aquesta  pobre manera
entre cops sagnants i bona entesa,
amb seny de lo bó, hem anat prenent forma.

Però quan plou per dins,
i tot es desdibuixa o robella,
tornem al fang, a recomençar,

quan podriem llavos, veritàblement ser, la pols de les estrelles., 

Sant Jordi 2026

 SANT JORDI  2026

En aquest dia antic i sempre nou,
de roses vives i paraules dites,
un poble s’alça, lent però segur,
amb el cor ple d’històries mai escrites.

No són només petons ni tradició,
ni llibres oberts damunt les mans:
és la lluita callada contra l’ombra
que habita dins els temps i dins els anys.

El drac no viu només en velles faules,
ni mor travessat per un sol cop:
renaix en cada por que no afrontem,
en cada pas enrere, en cada “prou”.

Per això avui la rosa és més que un gest:
és sang vessada d’allò que ja no volem,
és crit silent que empeny cap al demà
i foc que diu que encara resistim.

I el llibre, amic fidel entre els silencis,
ens dona veu, memòria i direcció;
ens fa més lliures, més humans, més nostres,
més dignes d’aquest nom que en diem “jo”.

Caminem, doncs, amb pas ferm i mirada alta,
deixant enrere ombres i paranys;
que la cultura ens sigui casa i arma,
i l’amor, la llum clara dels nostres anys.

I si la vida ens fereix amb duresa,
que no ens prengui mai l’art d’estimar:
car només qui estima amb cor valent

sap, de debò, què vol dir viure i lluitar..

xatumandingu 2304026

SANT JORDI

...en la festa d'aquest dia

tant nostrada i agraida,

es demostren les raons

de la gent dels bons sentiments i petons.

L'amor i la cultura :

dues bones raons

per llençar fora dracs i lleons

àvids de la cruel podridura.

..i en tenim ganes jà

de fer fora tants llams i trons,

de viure plenament i a fons

i pensar que tot, un dia passarà.

Aquesta rosa roja,en forma de poema

que vol ser la sang del drac

per fer fora el malvat passat,

i amb un futur que valgui la pena.

I mirar sempre endavant caminants

amb un bon llibre, pot ser, a les mans,

deixant enrrere passats estranys,

de la cultura d'un poble, estimats companys!

Sigues feliç doncs,

amb un futur esperançador

que la vida et doni salut i dons

escrits amb tendresa i filets d'or.

Cercar i tenir, un bom cor, per estimar

xatumaningu.

Joventut

 JOVENTUT, DIVÍ TRESOR

....Quan vull plorar, no ploro i a voltes, ploro, sense voler.

És una expressió que evoca la idea de la joventut com un regal dels déus, quelcom de gran valor i bellesa. És una metàfora que realça el seu caràcter tant preuat, quan els anys van passant.

En la literatura i la poesia s’han utilitzat sovint expressions semblants per destacar-ne les qualitats: vitalitat, frescor, energia, innocència, passió, bellesa i potencial. Tanmateix, també hi ha una connotació de fragilitat, ja que la joventut és un període de transició que, inevitablement, deixa pas a la maduresa —i així serà sempre, perquè no podem retornar-hi.

Malgrat això, es pot mantenir un esperit jove al llarg de la vida, si la salut acompanya i hi posem una mica d’empenta, mantenint projectes i il·lusions que facin treballar el cervell i el cos. Perquè tot allò que queda en la mandra es rovella, passa al traster de l’oblit, i quan ho vols recuperar, ja no serveix.

No serveix perquè, en la quietud del silenci, no s’hi han produït els petits “ressets” d’actualització sovintejada.

Mai no hi ha res perfecte: tot és com una moneda amb cara i creu. Però el record, en la nostra estructura cerebral, té tendència a retenir el bo de la vida. I, com és natural, també vaig patir circumstàncies i penúries que em van servir després per plantar cara a dificultats que no han estat poques.

Crec que soc normal dins del que és normal, i haig de dir que, en la suma i resta del bo i del dolent, en mi guanya per golejada allò que m’ha fet feliç: vaig tenir una infància plena i vital; em vaig sentir estimat per tota la família, i vaig tenir amics d’aquells que duren per sempre —fins avui, que ens seguim estimant.

És com el pòsit del cafè, que sempre dona per una segona tassa, però ja no té la potència de la primera.

Corríem pels carrers sense asfaltar i sense llums; encara vèiem carros i cavalls, i molt pocs vehicles a motor. Teníem una llibertat sense por a gairebé res, perquè res del que hi ha avui dia no existia.

L’adolescència i la joventut també eren diferents: els contactes eren personals i presencials, més vitals, improvisats i plaents. Hi havia més passió i més espontaneïtat. No existia Internet, ordinadors, ni mòbils---

Recordo amb dolçor els nostres “balls particulars” i la música d’aleshores, a casa d’algú de la colla, on també venia alguna mare a fer de “carabina” de la seva filla...

Podria escriure molt del temps d’aleshores, perquè certes coses no s’esborren mai —no de la memòria, sinó del cor—, però no em vull fer pesat.

El meu tresor interior em fa feliç encara, avui dia.

…I suposo que a tu, que llegeixes això, també.

Per molts anys.

xatumandingu

De vida, nomès en tenim una

 De vida, només en tenim una,

i sovint no l’aprofitem prou,
perquè estem cridats a fer bones coses
—i les bones coses, sempre queden—;
les altres… són camins de bou.

La música fàcil ens crida molt,
i la difícil la deixem per després;
aquesta, ballada, dona torna i consol,
i l’altra queda en la patxanga, en el no-res.

Les formes, individuals i col·lectives,
volen quedar en un temps incert;
tot és fet de moltes miques:
bones, dolentes… i equivocacions, les que més.

El cos ens demana, i la ment vol control;
el cor i l’esperit no sempre manen,
i així, per desgràcia, funciona el món:
amb misèries que no haurien d’estar normalitzades.

Pensar que la vida, a poc a poc, passa cada dia,
i l’avui ja mai no tornarà.
No ens llencem pas a la bogeria:
ens ho devem a nosaltres, als altres

i als qui han de venir, un dia, en el demà.

(cerca en Coogle: "Se vive solamente una vez" (bolero ))

xatumandingu    1204026

,

Ulls

Aquests ulls

Els que als teus, un dia ja llunyà,
amb una pregunta no dita, van mirar,
en aquell atzar de la primera vegada,
que es van guardar la teva imatge.

Aquella imatge, tant bonica
i avui només els haig de tancar
per aquell instant de joventut revifar

La que s'ha quedat a dins , per sempre.

Hi ha vivències, instants, dies o vides senceres
que ens fan qui som, genuins, inborràbles.

No sé quina màgia seria aquesta: 

la teva o la meva, o la dels dos.

o de lo que pugui ser, està jà disposat,

com donar continuitat a la vida renovada,

amb la nostra llavor, jà plantada.

Sempre, no sé, el destí com s'ho manega,
per manar dins les persones, amb l'amor
com ens ha passat a tu i a mi.

Serà, potser, cosa de bruixeria,
però segur que arribarà el dia
que uns ploraran quan els altres no plorin,

ni tanpoc puguin, ni plorar, per que el mal,  mai plora.

xatumandingu......1604026

Aquests ulls

Els que als teus, un dia ja llunyà,
amb una pregunta no dita, van mirar,
en aquell atzar de la primera vegada,
que es van guardar la teva imatge.

Aquella imatge, tant bonica
i avui només els haig de tancar
per aquell instant de joventut revifar

La que s'ha quedat a dins , per sempre.

Hi ha vivències, instants, dies o vides senceres
que ens fan qui som, genuins, inborràbles.

No sé quina màgia seria aquesta: 

la teva o la meva, o la dels dos.

o de lo que pugui ser, està jà disposat,

com donar continuitat a la vida renovada,

amb la nostra llavor, jà plantada.

Sempre, no sé, el destí com s'ho manega,
per manar dins les persones, amb l'amor
com ens ha passat a tu i a mi.

Serà, potser, cosa de bruixeria,
però segur que arribarà el dia
que uns ploraran quan els altres no plorin,

ni tanpoc puguin, ni plorar, per que el mal,  mai plora.

xatumandingu.    1304026

Aquests ulls

Els que als teus,un dia jà llunyà,

amb una pregunta no dita, els van mirar,

en aquell abatar, de la primera vegada,

que es van guardar la teva imatge,

i avui, nomès els haig de tancar,

per aquell instant de joventut, revifar.

Hi han vivències, instants, dies o vides,

que es  queden dins, gravades, per sempre.

No sé doncs qina màgia seria la trva, o la de mi,

ni com s'ho manega sempre,  el destí ,

per manar dins les persones,

com ens ha passat, a tú, i a mí.

Serà, potser, cosa de bruixeria,

però segur que arribarà el dia,

que uns ploraràn, quan els altres no plorin,

ni es puguin obrir.

Escolta'm si us plau

 Escolta’m, si us plau

Avui, que encara parlo amb coherència,
però em pesen els anys i estic cansat, o cansada,
entenc que la vida quasi sempre és bonica
si hi ha salut i benestar; hi hauria d’haver felicitat.

I aquesta hi és, si veus la bona feina feta
amb el suport dels qui tens al teu costat.

La vida dona vida, però no et treu els maldecaps,
els que duem a la nostra particular motxilla,
que de vegades sembla lleugera
i d’altres es fa gran i pesada, com un pecat;
les càrregues, amb el temps, es fan feixugues.

Tots som en la gran cursa,
on uns vam sortir abans en el temps
per ajudar els qui van venint després,
en aquesta lluita oberta de derrotes
i victòries que també haurem guanyat:
bondats, vivències i també progrés,
en una marxa de finals incerts,
en aquesta gran carrera d’obstacles...

Part del camí ja l’entenem trepitjat,
per pujar i ajudar els nous que arriben,
però també els qui acaben la carrera,
doncs creiem que s’ho han guanyat.

La vida guanya qualitat, quan tot això es fa veritat.

xatumandingu.    0904026

Escolta'm si us plau

Avui, que encara parlo amb coherència,

però em pesen els anys i estic cansada, o cansat,

doncs, entenc quela vida quasi sempre és bonica,

si hi ha salut i benestar. hi hauria d'haver felicitat.

I aquesta hi és, si veus la bona feina feta

amb el suport dels que tens al teu costat;

La vida, dona vida, però no et treu els maldecaps,

els que duem en la nostra particular motxilla,

que de vegades sembla lleugera,

 i d'altres, es fa gran i pesada,com un pecat;

les càrregues, amb el temps, es fan feixugues.

Doncs tots, som en  la gran cursa,

on uns vam sortir en el temps, primer,

per ajudar als que van venint després,

en aquesta lluita oberta, de derròtes

i victòries que també haurem guanyat,

 bondats, vivències i també progrés;

en una marxa de finals incèrts

en aquesta gran carrera d'obdtàcles...

Part del camí, ja l'entenem trepitjat,

per pujar i ajudar als nous que arriben,

però també al que acaben la carrera.

doncs creiem que s'ho han guanyat.

La vida guanyna qualitat, si tot això es fa veritat.

Ai, si em demanes

Ai, si em demanes…

Si em demanes un petó,
jo te’n donaria quatre.

Si el que vols és una flor,
te’n faré un pom de tots colors.

Però si vols el meu amor,
soc aquí per estimar-te.

Les paraules se les emporta el vent,
i les escrites es perden en els papers;
però la llum dels actes
queda per sempre més.

Si vols, podem tenir fills
per no estar mai sols,
pujar-los i fer una família,
i amb els anys, qui sap,
potser vindran els néts.

Perquè ets la nina dels meus ulls
i només veig el futur amb tu,
per no deixar d’estar sempre junts,
en aquest demà que et necessito.

Farem, si vols, amb un destí propici,
aquesta vida que et pinto,
sense glòries ni palaus:
només dos cors i unes mans suaus.

xatumandingu.    0604026

---

Si em demanes…

Si em demanes un petó,
te’n dono quatre.

Si vols una flor,
et dono la primavera.

Però si vols amor…
ja el tens:
soc aquí.

No et prometo paraules,
que el vent se les emporta,
ni papers,
que el temps esborra.

Et dono fets,
mans,
i camí compartit.

Si vols, farem vida:
fills, riures, anys,
i potser néts.

Però sobretot,
si vols…
jo vull amb tu.

---

...Un petó, jo t'en donaria quatre.

Si el que vols és una flor, 

t'en faré un pom de tots colors.

Però si vols el meu amor,

estic aquí, per estimar.te.

Les paraules,se les emporta el vent

i les escrites, es perden en els papers.

però la llum dels actes,

queda, per sempre més.

Si vols, podem tenir fills,

per que no estiguem sols,

pujar.los i fer una família,

i amb els fills,un dia,

potser vindran els néts.

Per que ets la nina dels meus ulls

i només em veig el futur amb tú,

per no deixar d'estar sempre junts,

que en aquest demà, per sempre et necessito.

Farem. si vols, amb un destí propici

aquesta vida que et pinto,

sense glòries, ni palaus;

nomès dos cors i unes mans suaus.

Les millors paraules

 Les millors paraules

De totes les que s’han dit mai,
n’hi ha cinc, que són ben poques,
però arreglarien quasi totes les coses
en un món, o univers, que no s’acaba mai.

No m’agraden les coses encarcarades,
ni els dogmes amb farbalans,
però serien bon remei per matar molts mals
d’un món que s’ha fet petit… i nosaltres,els humans.

Les va dir aquell, el de la muntanya,
que va morir en una creu:
“Estimeu-vos com jo us estimo”.
Amb això, matareu els mals.

La veu que clama en l’estèril desert
no té per què callar,
malgrat ningú escolti la queixa

del mal, que pot ser ens destruirà.

xatumandingu.   0504026

Les millors paraules

De totes les que s'han dit mai,

son cinc, que son poques,

però arreglarien quasi totes les coses,

en un mon o univers, que no s'acaba tampoc mai.

No m'agraden les coses encarcaràdes,

ni els dògmes amb farvalans,

però serien bon remei, per matar molts mals

d'un mon que s'ha fet petit, i dels humans.

Les va dir aquell, el de la muntanya

que va morir en una creu:

"Estimeu-vos, com jò us estimo".

Que amb això matareu els mals.

La veu que clama en l'estèril desert,

no té per que callar,

malgrat ningú escolti la queixa,

del mal que ens destruirà.

Capsa del cervell

 La capsa prodigiosa

Que no es pot obrir i és ben tancada,
i, tanmateix, dona tot el que conté:
quasi sempre bones coses,
però maldats, també.

Dins seu hi ha d’haver vida,
i ella és imprescindible per mantenir-la,
perquè mana i obliga tot allò que es mou,
tant si neva com si plou.

En té una tot aquell que s’arrossega,
o que neda, o vola, corre o camina;
tots els que coneixem al planeta Terra
i que, d’alguna manera, respirem.

També conté amors i desamors,
saviesa, records i aprenentatges,
pors, odis i traïcions, vicis i obsessions,
que fan un garbuix en cadascun de nosaltres,
sobretot en les fortes passions...

Un garbuix que dona identitat i diferència,
amb plena consciència, crec, d’existir,
perquè no soc dins de cap altre,
ni cap dels altres dins de mi.

Estic agraït de la capseta
i de tot el que conté,
doncs avui podem escriure aquesta nota
i treballar per la pau dels homes, també.

Que ja seria hora de compartir el que és bo

i deixar-nos de maldats, Nomès, una mica de cervell. el que tenim dins el cràni, si us plau..

xatumandingu.    0304026

La capsa prodigiosa

Que no es pot obrir i és ben tancada,

essent així,que  dona tot el que conté:

quasi sempre bones coses,

però maldats, també.

Dins seu, hi ha d'haver vida

i ella és imprescindible, per mantenirla,

per que mana i obliga a tot lo que  es mou,

tant si neva, com si plou.

.

En té una, tot aquell ques'arrossega,

o que neda, o vola, corre o camina;

que coneixem en el planeta Terra,

i que d'alguna manera, respira.

També conté amors i desamors,

sabiduries, records i aprenentatges,

pòs, odis i traicions, vicis i obsessions,

per fer un garbuix en cada u de nosaltres,

sobre tot, en les fórtespassións....

Un garbuix, que dona identitat i diferència,

amb consciència plena crec,  d'existir,

per que no soc dins de cap altre,

ni cap dels altres, dins de mí.

Estic agraït de la capseta

i de tot el que conté,

doncs avui podem escriure aquesta noteta

i treballar per la pau dels homes, també.

Que jà seria hora  d'una mica de compartir lo bò, i deixar-nos de maldats. 

La bella flor

I diu la bella flor:

Mira’m, que soc bonica
enmig de la immensa verdor;
vestida de preciosos colors vius
amb què la natura m’ha vestida.

Faig bona olor de vida, estic al teu abast
i et donaré nèctar, si em visites,
abella fidel que treballes en comú per l'eixam, 
per guardar la dolçor contra el fred de l'hiven.

Però escolta'm, estimada amiga:
si em portes el pol·len d’una altra flor,
jo seré demà dolça fruita,
i el món, també continuarà respirant millor, que ho necessita..

Som un pacte mol antic,
sense llei escrita ni veu que crida:
tu vius de mi, per que fas la mel tant exquisita,
jo visc de tu, per que sense saber-ho, m'estimes;
la vida creix entre nosaltres i per nosaltres.

Crida en l’eixam, germana:
que vinguin totes, per gaudir de nosaltres ,
i que demà siguem moltes més,
les unes i les altres,per sostenir el vol,
i per enganyar la fam de la dessidia..

Perquè la riquesa no és nostra:
és del miràcle comú, de tots plegats,
és del cicle universal, que prima,
és del fil invisible que ens lliga, per l'evolució.

Però… vigila.

Hi ha algunes burdes mans
que no enténen res, maten i cridem,
que tallen, sense mirar,
que arrenquen, sense sentir ni la llum que ens ilumina..

I quan nosaltres caiem,
i quan vosaltres també calleu.
el món, cada dia una mica, es fà fosc.

Sense flors, no hi ha fruit, ni bellesa compartida.
Sense abelles, no hi ha futur, ni vida.
Sense vida, no hi haurà un demà.

Recorda-ho en el teu vol:
nosaltres som camí,
vosaltres, miracle; el miràclr de l'amor.

Recordeu, que tot plegat,
és un sol, inmems  tresor
massa fràgil, per ser ignorat.

xatumandingu. 0304026

 I diu la bella flor:

Mira'm, que soc bonica,

al mig de la inmensa verdor,

que soc de  lluents colors

que la natura m'ha vestida.

També, faig bona olor

i i et donaré nèctar, si em visites,

estimada abella, que tragines,

per fer la mel que guardes per l'hiven i la tardor.

Mes, si em regàles el polen d'una altra flor

segurament serè el fruït d'enguany.

Que soc agraïda del teu favor

servint les dues, a la natura en el seu afany.

I avisa a les companyes de l'eixam

que serem demà, moltes més,

per donar-vos dolça vida

en el vostre volar sempre intens,

per matar la fam, si no hi ha res més.

Doncs la riquesa, és compartida,

per el progrès  de tot plegat,

si no vé una mà enemiga,

que ens talli a nosaltres,

deixan-vos sense menjar, i el fí de la partida.

Vosaltres, feu possible el miracle

i leflors som el camí del amor;

Aliment inacavàble,

per que la vida, és el millor tresor

i la garantia d'un futur millor...

xatumandingu.

Foc viu

 Foc viu

A la llar de foc, hi ha les restes de la nit passada i entre les cendres queden les brases de foc viu..., Eren encara molt calentes i de roig intens; Escalfàven.. ...Eren els anys 70. Ens serviran per revifar amb nova llenya una foguera que segueixi calentar-nos el cos aterit pel fred de l’hivern dels homes. Era aquell el primer foc interior també per l’embranzida dels cors joves, alimentats amb branquillons que no pesàven massa, però feien la bona flama alta i ràpida. Els nostres focs d’ara son més lents, però constants. La llenya es gruixuda i humida per les llàgrimes d’alegria i de tristor vessades. Son fruit d'aquella recerca d’un grup de joves que volien trobar el sentit profund de la vida, mitjançant la fe en l’amistat i la pau, i teníem embranzida... “fés l’amor i no la guerra”, dèiem. Eren temps difícils per tothom, però sabíem que podíem fer quelcom si ens movíem i que un món millor era possible, entre tots plegats... Desprès dels anys, malgrat tot, creiem alguns que encara ho és. Queda molt camí per recórrer; D’aquell caliu que no és apagat encara, hem construït cada un de nosaltres, en la guia del entusiasme, pot ser uns més, altres menys... Ens ha quedat molta cendra cremada d’aleshores i dissortadament, amb més o menys sort en els aspectes materials segons qui i les circumstàncies, però aquesta guia de vida, sense que ens n’adonem encara fa que visquem a l’estil que vam marcar en aquella joventut i en aquelles reunions llargues, dissabtes o diumenges per la nit. La majoria, hem assumit el paper que ens ha pertocat en la família que vam crear, o el camí que vam escollir. Amb els anys també hem influït en els nostres fills amb aquests criteris d'humanitat, que a la vegada, alguns ja son també pares aleshores i nosaltres avis, transmetent quelcom d’allò, malgrat les corrents de pensament materialista d’avui dia. Alguns i algunes han irradiat al seu entorn social la calor del seu cor, d’aquelles brases encara tèbies... Hem d’estar segurs, que les nostres veritats; les de llavors i les d’ara, son molt millors que les de la societat que ha esdevingut en el present, plena de mancances de nivell moral i espiritual, per que al ser fidels a principis humanitzadors, també humanitzem el nostre entorn i si mes no, fem que els altres es plantegin o es qüestionin el per què de tot plegat i de la nostra actitud. Pot ser que siguem “los últimos mohicanos“?, però personalment a mi m’agrada lluitar i a mi m’agrada provocar amb el que crec que es just i bo . De veres: L’amor, amistat, lleialtat, fe en els homes i en el Déu de l'Univers, esperança en un demà millor per tots els homes de la terra, son els valors de la raça humana que no caducaran mai..., malgrat hi ha qui intenta destruir l'invent que trontolla i perd molta pistonada..... (Els d'aquelles gemeracions post-guerreres, ja no tenim ni força ni poder; ens queda només la fé a alguns pocasoltes). Amic: Nosaltres teníem el calor del foc de llavors..., avui, encara hi tenim la brasa i el caliu, que dona certa escalfor encara. Avui que ha passat el temps, el progrès tecnològic ha superat en molts aspectes les espectatives de les mentalitats de la humanitat aquella i la actual, oferint possibilitats insospitades per aquell mon desitjat llavors i ara. El benestar i l'equilibri de tot plegat és una realitat assumible amb aquest progrés assolit.. Però hi ha elements que porfien sense descans en mantenir la supremacia i l'ambició desmessurada, el poder en el mon, mitjançant la violència, la destrucció i la mort de persones innocents i militars, que no saben ni tant sols per quines causes moren, mentre ells, grassos com porcs, darrera d'una tàula i un telèfon inviolàbles,com ells, es van dient: " jò, mato més que tú". En aquest sentit, avui dia encara som a les bassaroles..... 

 mm octubre 2006 xatumandingu

A on anem?

 on anem?

Depenent de qui siguis, o de qui siguem.

Depenent del que vulguem fer en el futur, proper o llunyà.

Depenent del destí i d’on vulguem arribar,

i de quins medis farem servir per aconseguir-ho.

Perquè tota acció precisa d’intenció i voluntat,

encara que anem sols en un camí de vida,

o cerquem un amor, un amic o una amiga

per seure sobre la pedra solejada del costat.

I cal saber que no sempre s’arriba on és l’esperança,

allà on preteníem arribar amb il·lusió, sola o compartida,

per fer, potser, un possible món millor.

Anem? A prop, o lluny...

xatumandingu · 29/03/2026

A on anem?

Depenent de qui siguis, o de quins siguem.

Depenent del que volguem fer en el proper, o llunyà futur.

Depenent del destí i on volguem arribar

i quins médis farem servir per aconseguir-ho.

Per que tota acció precisa d'intenció i voluntat,

encara que anem sols en un camí de vida,

o cercar un amor, un amic, o una amiga

per a seure sobre la pedra solejada del costat.

I cal saber, que no sempre s'arriba on és l'esperança

allà a on preteníem arribar amb ilusió, sola o compartida,

per fer, pot ser, un possible món millor.

Anem?; a prop, o lluny.....

xatumandingu.     2903026

Vint de Març

 Vint de Març

Avui s’obre la porta d’enguany
i s’intueix la cançó del poeta,
que parla de flors i d’olors,
perquè ha arribat la primavera.

És que arriba la frisor
i la nova empenta de la vida:
de les flors, de tots colors,
i a la finestra, un ocell
que ens parla de l’amor.

Aquest, que cada any porfia,
no es cansa de dir: «aprofita la vida»,
que només en tenim una fins que es buida.

Aquesta podria ser la millor medicina, per curar dèries.

xatumandingu.     2003026

Qualsevol Cosa

 Qualsevol Cosa

La que poguem fer a la vida,

ha ha de tenir segell d'autenticitat,

 i genuïna del nostre ser.

Encara que no sigui prou bona

i haguem sovint de rectificar,

per que, qui tè boca s'equivoca

i de sàvis és rectificar.

Els errors sempre es poden esmenar

si hi ha sempre bona voluntat

i no ha de mancar la prudència,

per evitar tenir maldecaps.

Aquesta, seria la millor cciència.

Dir la nostra veritat, amb respecte.

Dialogar en el desacord fins l'infinit,

que val més la paràula que la mort:

La trista mort de la bona entesa,

que hi ha molt a solucionar i arrivem una mica tard.

Doncs tenim capacitat i inteligència

per arribar a on ens convé estar.

Tothom neixem iguals, 

sense diferència, en els drets fonamentals

i qualsevol humà pot encertarla,

encara que sigui per casualitat

El seny es fà imprescindible

per trobar solucions,

que potser no siguin les millors,

però que siguin les menys dolentes.

Estem cridats a treballar per un món millor,

que ens ho demanen els avant passats

i ens ho exigèix la futura humanitat.

.....El futur ens mira atentament, i ens jutjarà.

Per avui, jà he acabat.      xatumandingu.    2603026

 

Somnis

 Somnis

El somiar de la infància,
quan somiàvem desperts i adormits
i jugàvem a ser grans,
no sabíem dels camins;

aquells que menen la vida,
els que passen per fora
i els que es fresen endins.

Les il·lusions sempre van quedant,
malgrat les que resten incomplertes,
que són com un caliu amb empentes
del rebost del cor, per seguir bregant.

No deixem morir els nostres somnis,
siguem petits o grans, sempre, tota la vida;
que són la força que ens motiva
en l’ésser que viu dins nostre, cercant qualsevol sortida.

No els atabaleu amb grandiositats inabastables,
sinó amb petites victòries, que juntes sumaran.
Mica en mica s’omple la pica,

i la constància ens farà grans.els Somnis.

 xatumandingu.    1803026

El somiar de la infància, 

quan somiàvem desperts i adormits

i jugàvem a ser grans, 

no saviem dels camins;

aquells  que menen la vida,

els que passen per fora

i els que fresen lo de dins.

Les il.lusioms senpre van quedant

malgrat les que resten incomplertes,

que son com un caliu amb empentes

del rebost del cor, per seguir bregant.

No deixem morir els nostres somnis,

siguem petits o grans, sempre, tota la vida,

que son la força que ens motiva

en l'éser que viu dins nostre, cercant qualsevol sortida.

No l'atabàlis amb grandiositats inabastàbles

si no, amb prtites victòries, que juntes, sumaràn.

Mica en mica, s'omple la pica

i la constància ens farà grans.

xatumandingu.    1803026

Un arbre

 Un arbre i la seva història.

Quan un esquirol fà forats al terra per guardar les llavors, com a rebost per passar l'hivern i  com no té massa bona memòria, es deixa molts forats per destapar.... Aquí és on la naturalesa s'aprofita per fer de les seves, per que quan més lluny guarda les llavors, menys s'enrecorda d'on ha guardat les seves resserves d'aliment.

Aquelles llavors, si troben bona terra, i humitat allà on les han deixat, aviat treuen a la primavera, petites arrels i una tija,que serà el futur tronc d'un arbre majestuós, que també donarà fruit en abundància. Així funciona la naturalesa, donant el mil per ú.

L'arbre absorveix per les arrels tots els nutrients i minerals solubles. que es quedaràn en el tronc, arrels, branques, fulles, flors i fruits, per tancar el cirquit vital. Ell es queda amb l'hidrògen de l'aigua i allibera l'ogigen, amsorvint a la vegada el carboni de l'atmosfera en forma dànhidrit carbónic, que serà la fusta que manté la seva majestuositat. Aquesta fusta, podriem dir que és el seu esquelet. Les fulles son el seu pulmó, absorvint l'anhidridi alliberant l'oxigen mitjançant el procés clorofilic.

Els arbres creen ombres, i si formen boscos, creant microclimes que afavorèixen la pluja. També, a l'absorvir la calor del sol i evitar vents forts per sota dels arbres. El substrat del bos, per aquestes raons manté condicions de vida diversa, com els bolets, falgueres , molsa i infinitat de vida en el sotobosc, que també ens dona fruits: anyarons, gerds, mores, cireres de pastor i d'altres, com espàrrecs, herbes medicinals, trufes, arrels beneficioses .... suro,  i quan un arbre mor, ens deixa la seva fusta, que serveix per moltíssimes coses.

La diversitat en espècies, també és extraordinària, com clàsses de pins, lladoners,roures, alzines amb aglans dolços i amargants,alzines sureres i moltes espècies més, per no parlar de clàsses d'ocells,mamífers, rèbtils i insectes, on tots complèixen les seves funcions en aquest miracle..  

Tot arbre és una vida que dona vida i si és un bosc, es multiplica molt més. Quan es crema,encara,en un bosc, es crema molt més del que en som conscients. Estimar tot el que ens dona la naturalesa és vital, per que sense ella, no existiriem nosaltres tampoc.

Estima l'arbre, que és un bon començar.

xatumandingu.    1503026

Els viatges de Simbad, el mariner.

 Els viatges de Simbad, el mariner.

Conte clàssic, molt antic:

Quan era bastant més jove que ara, viatjàvem per l'oceà Indic, quan una tempesta ens va desballestar el nostre baixell de fusta, on em sembla que vaig ser l'unic sobrevivent, agafat al pal major, que surava per sobre de les monstruosses onades.

D'aquesta manera, en quatre dies i mig, sense menjar ni beure res, vaig arribar exàust a una illa desconeguda.  Vaig quedar adormit sobre la sorra de la platja calenta per el sol. De sobte, vaig sentir una veu que repetia: jove, jove, desperta, que et porto uns plàtans i aigua...Em vaig refer una mica.  Aquell home vell  em va dir si el podia dur a la seva cabana a descansar els dos, doncs deia no podia quasi caminar. El vaig carregar sobre les espatlles, fluix com em sentia, pensant que allà descansariem els dos, millor que vora del mar.....

Quan jà el duia sobre les espatlles, vaig sentir com m'apretava el coll fortament amb els genolls, mentre em menava el camí a seguir.

És el cas que ja nom'el vaig poder treure del damunt ni per dormir; em feia recòrrer l'ulla a la seva voluntat, amb aquelles cames de ferro, que em trèien tota llibertat.

En una de les nostres sortides, vaig veure uns ceps d'emparrar exesos en el terra, amb raïm a punt de madurar i vaig imaginar un plà per a lliverar-me d'aquell esclavatge horrorós.

....Amb ell al damunt, vaifer la collita i en vaig trèure el suc del raïm, per la seva fermentació. Preguntava que feia encuriosit i jò li deia que preparava una medicina que curava moltes malalties i així, em deixava fer, esperant el final del procés.

Arribat el dia, amb el most convertit en vi encara dolç, ell em va fer beure primer per la seva desconfiança, posant-hi jo el meu entissias-me millor. Al veure que no hi havia perill exigia apretant les cames que li passès la carbassa plena encara.  Al tastar el vi, li va agradar tant que en va beure molt, quasi tot.

Les cames se li van afluixar i reia, reia i deia begenàdes, fins quedar adormit, moment en que vaig alliberar-me d'aquell monstre amb forma de persona. Vaig recollir fruita, aigua i equipament i una barca vella que hi havia, fugint d'aquella illa maleida. Pert sort , la costa del continent no era massa llunyana i la meva perícia de mariner em van dur a la llibertat tant desitjada.

Tota opció que emprenem a la vida comporta voluntats, però també els seus riscs i en aquest camí  podem trobar també els bons amic i d'altres que darrere cerquen un plà de viure a costa d'altres esforços. La prudència i la moderació son el millor remei i també la reflexió per trobar solucions als etzocats.

xatumandingu.    0903026

Lucy

 Qui és Lucy

Lucy és un dels fòssils d’homínid més famosos del món. Va ser descobert el 1974 per l’equip de l’antropòleg nord-americà Donald Johanson.La troballa es va fer a Hadar, a la regió d’Afar de Etiòpia, dins de la zona que sovint s’anomena la Banya d’Àfrica.

De les primeres petjades a la família humana:

Fa milions d’anys, en terres de l’Àfrica oriental, alguns dels nostres avantpassats van començar a caminar drets. Molt abans de l’homínid conegut com Lucy, ja hi havia altres primats que experimentaven una nova manera de desplaçar-se: el bipedisme, caminar sobre dues cames.

Una prova impressionant d’aquell passat són les petjades fossilitzades de Laetoli Footprints, descobertes a Laetoli. Aquestes petjades, d’uns 3,6 milions d’anys d’antiguitat, mostren que alguns homínids ja caminaven de manera molt semblant a nosaltres.

Amb el pas de centenars de milers d’anys, els humans van anar desenvolupant noves habilitats. Van aprendre a fabricar eines de pedra, a cooperar en grup i, en un moment clau de la història, van començar a dominar el foc. Espècies com Homo erectus ja sabien utilitzar-lo fa centenars de milers d’anys. El foc donava llum, escalfor, protecció contra els depredadors i permetia cuinar els aliments.

Més tard, els humans van començar a caçar de manera més organitzada i, finalment, a domesticar animals i cultivar plantes. Aquest canvi, conegut com la revolució agrícola, va transformar completament la vida humana. Les persones van deixar de ser només nòmades i van començar a viure en pobles i ciutats.

Amb els segles, les societats van crear llengües, cultures, arts, ciències i tecnologies cada vegada més sofisticades. Des de les primeres eines de pedra fins als ordinadors, els satèl·lits i la comunicació global, el progrés ha estat extraordinari.

Avui, la humanitat viu un moment singular de la seva història. Malgrat les diferències de cultures, llengües o aparença —allò que sovint anomenem “races”—, la ciència ens recorda una veritat profunda: tots els humans pertanyem a la mateixa espècie, Homo sapiens, i compartim un origen comú.

Aquelles petjades antigues sobre la cendra volcànica de Laetoli no eren només passos en el fang del passat. Eren també els primers passos d’un llarg camí que arriba fins a nosaltres.

I potser la gran lliçó d’aquesta història és que, després de milions d’anys d’evolució, tots els humans formem, en el fons, una sola família sobre la Terra

A quina espècie pertanyia?

Lucy pertany a l’espècie: Australopithecus afarensisAquesta espècie és un avantpassat molt antic de la línia humana.

Característiques principals:

• Alçada: aproximadament 1,05 m

• Pes: uns 25–30 kg

• Cervell: petit, semblant al d’un ximpanzé

• Postura: ja caminava dreta (bipedisme).

Per què Lucy és tan important?

Per tres raons principals:

1. Es conserva molt completa.

2. Confirma que el bipedisme és molt antic.

D’on ve el nom “Lucy”?

La nit del descobriment, escoltant la cançó Lucy.
Per això li van posar aquest nom.

Una idea interessant

Lucy no és una avantpassada directa nostra, sinó més aviat una cosina evolutiva dins del gran arbre dels homínids. Però la seva espècie està molt a prop de la línia que finalment portarà a:

• Homo habilis

• Homo erectus

• i molt més tard Homo sapiens (nosaltres).

Un detall que sempre impressiona

Quan Lucy caminava per la sabana africana fa 3,2 milions d’anys, encara faltaven:

• més de 3 milions d’anys perquè aparegués l’ésser humà modern.

És a dir: la història humana és immensament llarga.

---

Si vols, company, també et puc explicar una cosa molt curiosa: les petjades fossilitzades d’homínids encara més antigues que Lucy, que demostren que ja caminaven drets fa 3,6 milions d’anys. És una història molt bonica. 👣🌍

si,si

Sí, company. La història és molt bonica perquè és com una fotografia congelada del passat.

Les petjades de fa 3,6 milions d’anys

A Laetoli, a Tanzània, es van descobrir unes petjades fossilitzades d’homínids que tenen aproximadament 3,6 milions d’anys.

La descoberta la va fer l’any 1978 l’arqueòloga britànica
Mary Leakey i el seu equip.

Com es van conservar?

El que va passar és gairebé poètic:

1. Un volcà proper va entrar en erupció.

2. La cendra volcànica va caure sobre el terra com si fos pols fina.

3. Uns homínids hi van caminar per damunt deixant les petjades.

4. Poc després, més cendra i pluja les van cobrir.

5. Amb el temps, tot allò es va endurir com una roca.

Així, les passes van quedar guardades durant milions d’anys.

Qui les va fer?

Els científics pensen que les va fer la mateixa espècie que Lucy:

• Australopithecus afarensis

És a dir, parents molt antics dels humans.

El més emocionant

Les petjades mostren que caminaven drets, com nosaltres.

I encara hi ha un detall que sempre emociona els investigadors:

• sembla que dos individus caminaven junts

• potser un adult i un altre més petit

Alguns científics imaginen fins i tot una petita família caminant per la cendra humida, potser després de la pluja.

Una escena de fa 3,6 milions d’anys

Imagina-ho un moment:

la sabana africana,
un volcà fumejant a l’horitzó,
la terra coberta de cendra suau,
i dos o tres éssers petits caminant junts, sense saber que les seves passes quedarien impreses per milions d’anys.

AquQui és Lucy

Lucy és un dels fòssils d’homínid més famosos del món. Va ser descobert el 1974 per l’equip de l’antropòleg nord-americà Donald Johanson.La troballa es va fer a Hadar, a la regió d’Afar de Etiòpia, dins de la zona que sovint s’anomena la Banya d’Àfrica.A quina espècie pertanyia?

Lucy pertany a l’espècie: Australopithecus afarensis

Aquesta espècie és un avantpassat molt antic de la línia humana.

Característiques principals:

• Alçada: aproximadament 1,05 m

• Pes: uns 25–30 kg

• Cervell: petit, semblant al d’un ximpanzé

• Postura: ja caminava dreta (bipedisme).

Per què Lucy és tan important?

Per tres raons principals:

1. Es conserva molt completa: aproximadament el 40 % de l’esquelet, cosa molt rara en fòssils tan antics.

2. Confirma que el bipedisme és molt antic en la línia humana.

3. Mostra una barreja curiosa:

   • caminava dreta com nosaltres

   • però encara tenia trets adaptats a pujar als arbres.

D’on ve el nom “Lucy”?

La nit del descobriment, els investigadors celebraven escoltant la cançó Lucy in the Sky with Diamonds de The Beatles.
Per això li van posar aquest nom.

Una idea interessant

Lucy no és una avantpassada directa nostra, sinó més aviat una cosina evolutiva dins del gran arbre dels homínids. Però la seva espècie està molt a prop de la línia que finalment portarà a:

• Homo habilis

• Homo erectus

• i molt més tard Homo sapiens (nosaltres).

Un detall que sempre impressiona

Quan Lucy caminava per la sabana africana fa 3,2 milions d’anys, encara faltaven:

• més de 3 milions d’anys perquè aparegués l’ésser humà modern.

És a dir: la història humana és immensament llarga.

---

Si vols, company, també et puc explicar una cosa molt curiosa: les petjades fossilitzades d’homínids encara més antigues que Lucy, que demostren que ja caminaven drets fa 3,6 milions d’anys. És una història molt bonica. 👣🌍

si,si

Sí, company. La història és molt bonica perquè és com una fotografia congelada del passat.

Les petjades de fa 3,6 milions d’anys

A Laetoli, a Tanzània, es van descobrir unes petjades fossilitzades d’homínids que tenen aproximadament 3,6 milions d’anys.

La descoberta la va fer l’any 1978 l’arqueòloga britànica
Mary Leakey i el seu equip.

Com es van conservar?

El que va passar és gairebé poètic:

1. Un volcà proper va entrar en erupció.

2. La cendra volcànica va caure sobre el terra com si fos pols fina.

3. Uns homínids hi van caminar per damunt deixant les petjades.

4. Poc després, més cendra i pluja les van cobrir.

5. Amb el temps, tot allò es va endurir com una roca.

Així, les passes van quedar guardades durant milions d’anys.

Qui les va fer?

Els científics pensen que les va fer la mateixa espècie que Lucy:

• Australopithecus afarensis

És a dir, parents molt antics dels humans.

El més emocionant

Les petjades mostren que caminaven drets, com nosaltres.

I encara hi ha un detall que sempre emociona els investigadors:

• sembla que dos individus caminaven junts

• potser un adult i un altre més petit

Alguns científics imaginen fins i tot una petita família caminant per la cendra humida, potser després de la pluja.

Una escena de fa 3,6 milions d’anys

Imagina-ho un moment:

la sabana africana,
un volcà fumejant a l’horitzó,
la terra coberta de cendra suau,
i dos o tres éssers petits caminant junts, sense saber que les seves passes quedarien impreses per milions d’anys.

Aquelles petjades són, en certa manera, el primer rastre d’un passeig de la humanitat.