Felicitat

 

Felicitat

No és una paraula gran,
ni un trofeu penjat a la paret.
És un instant que t’abraça
sense avisar del calor o del fred.

És el pa calent a la taula,
una mà que et busca la mà,
el sol tímid d’hivern
que et toca la cara, el caliu que se sent.

No viu sempre amb nosaltres,
fa com les orenetes:
ve i se’n va,
però sempre sap tornar.

Té pujades i baixades,
com el mar, que mai és quiet;
però dins nostre hi ha eixetes
que podem obrir a poc a poc:

la de l’esperança,
la de la confiança,
la del riure compartit…
i tancar la del rancor.

Sigues feliç, companya o company,
no per tot el que tens,
sinó per tot el que ets i sents
quan el cor et diu:
avui és "ara".....

Si vola, la Felicitat, intenta agafarla.

xatumandingu.    2502026

És l'estat conscient del benestar i la salut.

la OMS, defineix la salut concretament, com:

"Benestar físic, mental i social".

Jò hi afegiria,: ser-ne conscients.

Sentir-se feliç té pujades i baixades,

no és un sentiment estable, per moltes raons,

però es poden cercar motivacions,

que moguin ànimes i ganes.

Aqui haurem d'obrir les eixetes:

una mica la de l'optimisme,

una mica de les de la comfiança

i tencar les de a fer punyetes.

Sigues feliç domcs

compamya o company,

que lavida regala més dons

que coaes que poden fer danys.

Mussaranya

 

Pensant en les mussaranyes

L’altre dia en vaig tenir una a les mans.
Una mussaranyeta menuda, amb el cap massa gran per al seu cos,
com si la naturalesa li hagués posat més pensament que força.

No sé si estava famélica,
si la fam li feia tremolar el cosset tant petit,
o si simplement el món li havia vingut massa ample.

Era lleugera, potser cinc grams .
D’una lleugeresa que feia respecte.
D’aquelles que et fan adonar-te que la vida, de vegades,
penja d'un fil molt prim i inestàble.

El musell, ,aquella boleta negra al capdavall del nas,
semblava buscar alguna cosa:
menjar, escalfor, o potser una explicació de l'existir.

I jo, que segons la dita popular devia estar
“pensant en les mussaranyes”,
resulta que en tenia una de veritat entre els dits.

Si pensar en les mussaranyes és estar distret,
potser vol dir estar en un lloc on el temps s’atura.
On les coses petites es tornen potser importants.
On una vida minúscula pot cabre sencera dins d'una mà.

Ella, es clar, no deia res.
Però tampoc fugia d'una mà calenta i amiga.

Potser l’escalfor li era propícia.
Potser, per un moment, el món no era tan fred i dificil.

I vaig pensar, sí pensant en la mussaranya
que potser els humans també som així:

Cor accelerat,
cap desproporcionat,
inquietuds enormes, desproporcionades
i necessitat immensa d’escalfor de la bona.

I si ens veuen absents, mirant a d'alt,
potser no estem despistats del tot.

Potser només estem cercant causes i raons de lo incoherent,
amb el nostre petit musell invisible,
una mica de calor del de debó.

xatumandingu.   1902026.

Constitució de l'Univers

CARTA MAGNA UNIVERSAL DE L’AMOR:

Preàmbul:

Nosaltres, formes de vida conscient de l’Univers i del planeta Terra,
reconeixent que tota existència que sent, pensa o percep
aspira naturalment a la seva continuïtat i progrès;

Afirmem que cap evolució és possible
sense eu respecte,
i que cap respecte és complet
sense l'amor.

Per això proclamem aquesta
Carta Magna Universal de l’Amor, i l'evolució
no escrita en pedra ni en metall,
sinó en la consciència mateixa de la intel-igència indispensàble.

Article I:  Del dret a existir:

Tota forma de vida conscient o no,
té dret a existir sense por ni violència,
sense opressió ni esclavatge
i sense negació de la seva dignitat essencial.

Article II:  Del respecte com a primera llei

Allà on neixi una vida o intel-ligència,
sigui en la pols d’un astre llunyà
o en el mantell blau d’un planeta habitat, com el nostre,
la primera llei que s'ha de rebre
és la del respecte absolut  a tot, per que no ho vam crear nosaltres, que també vam ser creats.

Article III:  De la civilització

Civilització no és dominar.
És entendre i comprendre.

No és imposar;
És reconèixer l’altre com a legítim existent.

---

Article IV – De l’amor com a principi evolutiu

L’amor és la força que crea i no destrueix,
que uneix sense sotmetre,
que ordena sense esclavitzar ni matar.

Sense amor no hi ha evolució sostenible,
sinó només supervivència efímera i sense continuïtat garantida.

Article V – De la universalitat

L’amor no coneix fronteres, 

Cap vida intel-ligent possible en aquest univers no ha pogut evolucionar desdels seus inicis, sense els factord de vida convivenncials indispensàbles.

Xatumandingu i i IA.     2702026.

CONSTITUCIÓ DE L’AMOR

No cal pergamí ni tinta d'or,
ni segells ni signatures solemnes.
L'amor, ja és llei abans de ser escrit,
ja és norma abans de ser dictada.

Allà on bategui una vida,
sigui en la pols d’un astre llunyà
o en el mantell blau de la Terra,
hi ha d'haver dret a existir sense pors.

Perquè l’amor no coneix fronteres,
ni idiomes, ni espècies, ni galàxies.
És la força que crea i no destrueix,
és la llum que civilitza la gran foscor.

Si una intel-ligència neix en algun lloc,
si un cor, com sigui, aprèn a sentir,
la primera llei que s'hauria de rebre
és la d'el respecte absolut.

Civilització no és dominar,
sinó comprendre.
No és imposar,
sinó reconèixer.

I així, sense bandera ni exèrcits,
l’amor esdevé carta magna universal,
escrita, no en pedra ni pergamí,
sinó en la consciència de la intel.ligència superior.

I si l’univers "conscient" té una sola llei veritable,
és la d'estimar, per que no és possible de cap altra manera evolutiva. 

La meva conclusió: En aquest univers, qualsevo classe de vida conscient, precisa de la seva continuïtat de futur i per tant evolutiva. Per tant precisa de l'autorespecte ordenat en les seves condicions de subsistència, que nosaltres definim com amor  en totes les seves formes. No sé si en algún lloc remot i possible podrien existir els matèixos critèris...... De moment, "tot és "? "

....i no és, rés es possible.

xatumandingu. 1602026

Princesa

 Princesa

Flor de cirerer i columna de vida

No fas soroll quan sosténs el món,
ni demanes glòria pel que aguantes.

Éts arrel que no es veu,
però que alimenta el bosc sencer.

Éts font discreta
d’on beu la set antiga de la raça.

Quan éts mare, ets terra.
Quan etss esposa, ets pont.
Quan ets filla, ets albada de demà,

Quan ets àvia, la millor filòssofa.

Quan ets dona, ets meravellosa..

I sense la teva llum callada,
la humanitat seria només pedra freda.

Per a tu, que ho saps,

doncs tot té la teva emprempta.

......Quan obres la finestra de bon matí
entra una claror
que no és només la del sol.

Hi ha una tassa que sempre poses
al mateix racó de la taula,
i aquell “ja està bé així”
que diu més que mil discursos.

Has fet del teu cansament silenci,
i del silenci, força, que els silèncis, també parlen..

Quan el món s’esvera,
tu no crides quasi mai:
Poses ordre amb una mirada
i amb aquell mig somriure
que tots l'entenem, dius les millors paràules.

No diré el teu nom, no cal.

El porten les parets,
el saben les cadires,
i el repeteix el meu cor
cada vespre
quan la llum s’apaga
i sé que hi ets al costat.

....I en aquest saber, t'estimo; i també ho saps.

xatumandingu.   1502026

La festa de La Salut de Sabadell

 

La pesta i la promesa a Sabadell

Corria el segle XVII (segons la tradició, cap al 1652) quan la pesta tornava a caminar pels camins de Catalunya. Venia silenciosa, enganxada als carros, amagada en les robes, viatjant amb el comerç i amb els soldats.

A Sabadell, vila petita encara, envoltada de camps i masies, la por es va escampar més ràpid que el mateix mal. Les campanes tocaven a morts. Les cases es tancaven. Les famílies es miraven amb angoixa, sense saber qui seria el següent de morir.

Quan la medicina no tenia resposta, la gent cercava consol en la fe.

Als afores de la vila, prop del riu Ripoll, hi havia una petita ermita dedicada a la Mare de Déu. Era humil, envoltada de natura i silenci. Allà s’hi venerava la imatge que després seria coneguda com la Mare de Déu de la Salut.

Els sabadellencs, desesperats, feren un vot: si la vila era preservada del pitjor flagell, si la pesta s’aturava i les famílies podien tornar a viure sense aquell terror constant, pujarien cada any en processó fins a l’ermita per donar gràcies. I la tradició diu que el mal va anar reculant. Lentament. Com una ombra que es retira amb l’alba.

No fou un miracle sobtat, sinó un alleujament progressiu. Però per a aquella gent, que vivia cada dia amb l’ai al cor, fou prou senyal. Des d’aleshores, cada any, la vila va mantenir la promesa.      Nascué així l’aplec a la Salut: una caminada col·lectiva, una celebració de vida després de la mort, una manera de dir gràcies. Amb el temps, aquell vot es convertí en festa major, en trobada popular, en identitat compartida.

L’ermita es transformà en santuari. La devoció es consolidà. I la Mare de Déu de la Salut esdevingué patrona de Sabadell. Però al fons de la celebració, encara hi ressona aquella història primera: una comunitat espantada que, davant la fragilitat humana, es va unir en una promesa.   Parla de la necessitat humana d’aferrar-se a l’esperança quan tot sembla perdut.  Parla de comunitat. Parla de gratitud.

xatumandingu.

L'ase delicat

L’ase delicat

Correu, correu, minyons,
que l’ase està malalt;
té un plor fi a la poteta
i sospirs al seu costat.

Diu que la palla és massa aspra,
que el terra és massa fred,
que el món no el tracta amb cura
ni el cobreix com ell es mereix.

No pot dormir a l’estable
si no en coixins brodats;
ni vol tastar la civada
sense pinyons pelats.

I mentre es queixa i brama
amb posat d’animal reial,
la mula riu per sota:
—Quin ase més senyorial!

Potser no té cap febre,
ni mal de panxa real;
només li dol la vida
si no és vida principal.

I així aprenen els minyons,
mirant aquell posat:
que qui tot ho vol de seda

acaba ben embolicat. 

popular catalana una mica retocada.. 

Correu minyons

Correu, correu minyons

que l'ase està malalt;

té mal a la poteta

i la panxa l'hi fa mal.

No pot dormir a l'estàble,

si no en coxins daurats.

No pot menjar civada,

si no, pinyons pelats.

Popular catalana.

El vell amor

 El vell amor

Asseguren que el primer amor és d'or
i el segon, diuen que és de plata.
Jo diria que tots són del metall millor,
i el que val de veritat, és la seva durada.

Tampoc seria la quantitat,
que també pot ser molta i variada.
L’amor ha de tenir qualitat,
la millor que es pugui donar
a tota persona estimada.

En això molts hem tingut sort,
i d’altres, malgrat no tanta.
Pot ser per alguna mancança
o per quelcom pesa més en la balança.

M’agrades tu, que penses com jo,
però pensar no és estimar;
doncs el vell amor, quasi sempre mana
i és senyal de temps i confiança.

La confiança. esdevé també comprensió.

T’estimo amor, amb aquest amor que s’ha fet vell,
doncas pesa, omple i dona fruit complet encara,
donant gràcies a la vida,

i a tu, preciosa companya.

xatumandingu.    1302026

12 de Febrer

12 de febrer

Avui, que és dijous llarder,
igual que dijous gras,
toca parlar del vent i del seu poder
en aquesta nit trasbalsada,
que no sigui el que no hauria de ser.

Ara, que ha sortit el bell sol
després de la nit entremaliada,
i desitjant cap motiu de dol,
berenarem, si Déu ho vol,
tots junts aquesta tarda.

Potser bona botifarra d’ou
o una truita de mongetes,
i pa amb all i oli sol, si es vol,
si no se’n va tot a fer punyetes.

Desitgem que bé s’acabi el dia,
tal com creiem que comença,
que no hi hagi qüestions de temença,
ni preocupacions ni tristesa.

Aquesta seria la millor recompensa,
encara que no hi hagués berenar ni festa.

Que ja s’acosta Carnaval,
rei del nas vermell i la disfressa,
on tot pecat sembla normal
i la vergonya fa promesa
de tornar… però mai del tot igual.

xatumandingu.   1202026

El pescador i el ric turista

 

El pescador i el ric turista

Descansava plàcidament el pescador, assegut en una pedra, contemplant el mar a mitg matí.

En aquestes, s’hi acostà passejant un turista i el va saludar:

— Quin bon dia que fa…

— De què treballeu, vós?

— Sóc pescador.

— I la barca? —va preguntar el turista.

— La tinc a port, perquè ja he pescat.

— I com és que no esteu pescant encara, com els vostres companys d’ofici, que veig feinejant allà al fons?

— Perquè per avui ja en tinc prou, per a mi i la meva família.

— Però, si féssiu com ells, agafaríeu més peix, faríeu més diners a la llotja i podríeu ser una mica més ric.

— Per què? —respongué el pescador.

— Doncs perquè acumularíeu cada dia més diners i, al final, ja jubilat, podríeu gaudir d’una tranquil·litat ben guanyada.

Un somriure murri li va aflorar als llavis al pescador, i li etzibà:

— I què és el que vós us creieu que estic fent ara?

El pescador encara afegí:

— Un dia, que no sé quan, aquest mar no podrà donar tot el peix que se li demana, perquè se li haurà negat la regeneració. I llavors la vida no tindrà continuïtat per a ningú.

El turista va desaparèixer, sense dir res.

Xatumandingu, 09-02-2026

El que passa per dins

 

I el que passa per dins

Dins de la immensa diversitat
i el garbuix mental que tots portem,
per tota l’experiència del que vivim,
tot sovint es torna complicat.

Consciència i consciència,
allò que sentim i el que ens emociona;
les creences i tot el que pensem,
les dificultats, patiments i malalties.

Tot hi cap, dins d’un cap
i el cos que li dona vida:
aquesta és una gran veritat.

Amors i desamors,
fòbies i experiències,
les bones i les dolentes,
i la petjada de la infància…

  …sentir la nostra humanitatI el que passa per dins.

I el que passa per dins del cap

Dins de la inmensa diversitat 

i el garbuix mental que tothom tenim,

per tota l'experiencia del que vivim,

tot es torna molt complicat.

Conciència i consciència,

el que se sent i el que ens emociona,

les creences i tot el que es pensa,

les dificultats, patiments i malalties.

Tot i cap, dins un cap

i el còs que li dona vida;

aquesta és una gran veritat;

Amors i desamors,

fòbies i experiències,

les bones i les dolentes

i la marca de la infància,

    .....sentir la nostra humanitat.

xatumandingu.  0702026

Treballa

 TREBALLA

Treballa, amic o amiga,
pel progrés de tot el formiguer,
com ho fa la formiga,
i així totes viuen i van bé,
tenint cura les unes de les altres.

Treballa en allò que més t’agrada,
siguis jove, gran o d’edat avançada,
però que t’hi sentis bé,
pel futur comú i el progrés,
per arribar on junts voldríem.

Qui de jove no treballa,
de vell dorm sobre la palla;
sol, sense ningú que l’acompanyi.
La soledat és trista i callada.

Però per fer coses no hi ha edat:
tots podem aportar riquesa mental,
bones condicions físiques si ens movem,
qualitat de vida, progrés personal i col·lectiu.

El treball mai no ha estat un càstig,
sinó una oportunitat de la intel·ligència,
evolució de la humanitat sencera.

Avui recordem tot allò antic,
però no som a l’edat de pedra,
quan anàvem amb pals contra les feres.

La riquesa social actual,
malgrat tot el que ens neguiteja,
és millor que en temps passats.
Ningú voldria tornar enrere:
és feina feta…
.........i la que encara ens queda per fer.

xatumandingu.     0602026

L'AMETLLER I LA MIMOSA

 L'AMETLLER  I LA MIMOSA

Que son els arbres més valents

en obrir les seves flors

quan encara apreta l'hivern,

per anunciar el fí de la fredor.

Son preciosos ambaixadors 

del que serà la nova primavera;

arriscant el fruit i les seves flors

a gelades, pluja i vent de la fredor que queda.

Les abelles ja cerquen el seu nèctar

per que en el rusc la mel s'acaba.

Cal recomençar la seva tasca:

la de la vida de totes elles.

No saben, o potsert si,

quen de passada, la natura les espera,

per fecundar aquelles flors,

amb la seva visita viatgera.

Per elles, la flor esdevindrà fruit

i fruit i llavor de nova vida:

vet aqui el nou miracle,

d'una bestioleta tant petita.

Molttes gràcies mimosa,

amb aquest nom tant dolç;

ametller i abella preciosa

del fruit i la mel, de totes dos

Gràcies naturalesa.

xatumandingu.    0902026

LA CANDELERA

LA CANDELERA

Si la Candelera plora,

l’hivern ja és fora.

Si la Candelera riu,

l’hivern és viu.

Tant si plora

com si no plora,

l’hivern és fora.

...Popular catalana.

PACIÈNCIA

 PACIÈNCIA

Que és la ciència de la pau.

Diuen que és la mare de la ciència
i de les ganes d’estudiar,
perquè la perseverança
sempre la porta de companya.

És mare de moltes coses més,
perquè no és violència
i sempre sap esperar,
sense pressa ni interès:
germana de l’esperança
i de l’experiència, encara més.

També és filla de l’amor, com tantes altres,
i de la bondat que l’acarona,
sovint amb el perdó anticipat
dels traginers del desamor
i d’alguna fatal maldat.

És una virtut extraordinària:
allarga fins i tot la vida,
dona perspectiva llarga,
i perdona molt
allò i a qui s’estima.

 que no corre qui més pressa té, sinó qui sap arribar. 

i mentre tot passa,ella ens ensenya a viure.

xatumandingu.    0402026

ELS LÍMITS

ELS LÍMITS

De lo inabastàble...

Un d’ells és la foscor absoluta,
que es fa present en el profund univers;
el negre que tot ho inunda
i no permet res.

Al seu costat regna la buidor,
sense matèria, ni llum, ni vida, ni calor.
El desert infinit, el més absolut,
on res és possible, avui se m’acut.

Ni tan sols la llum de les estrelles hi arriba,
perquè amb la llum podria anar un bri de calor,
i la calor, massa o poca, ja seria motor:
energia latent, llavor de vida, si hi hagès lloc.

Allà, el fred extrem, el zero absolut,
on tot s’atura, on el temps sembla mut,
marca el límit final de tota existència:
cap moviment, cap mudança.

Però els límits no són només negació:
són frontera i equilibri, justa la proporció.
On la foscor regna  i la llum no pot ser;
on ella s’encén, la foscor ha de cedir.

Així és també el nostre planeta:
ni massa lluny, ni massa a prop del foc,
amb un sol que escalfa sense cremar el joc
del miracle fràgil que anomenem la vida.

ELS LÍMITS

Hi ha un lloc on tot és foscor,
tan gran, tan gran, que tot és buidor;
un univers negre i callat,
on no hi ha res que estigui viu ni despert.

Allà no hi ha llum ni escalfor,
ni aire, ni aigua, ni cap color.
Només silenci i fred extrem,
tan fred que tot s’atura en el temps.

És el límit del més absolut, és a dir:
que res es mou, per que res no hi és.
Cap vida, ni matèria ni energia hi pot néixer,
donca sense calor, res no pot ser ni existir.

Però els límits també ens expliquen coses
per què aquí on som,  tot és diferent.
Perquè on arriba una raig de llum,
comença el joc de la vida, lentament.

A la Terra, la llum escalfa just,
ni massa foc, ni massa disgust.
Un sol que dona vida i color
sense cremar-nos ni gelar-ho tot.

I així entenem, petits i grans,
que la vida és equilibri, no pas l'atzar:
entre la foscor i la claror,
entre el fred extrem i l’extrema escalfor.

Som aquí perquè el límit ho permet,
perquè tot està al lloc just i correcte.
I això, sense soroll ni aparença,
és el miracle de la nostra existència.

xatumandingu.   0102026

---

Si vols, puc:

• fer-la encara més curta (ideal per escola o lectura pública),

• afegir-hi una imatge final molt potent per tancar (una nena, una llavor, una mà),

• o adaptar-la a llenguatge quasi de rondalla.

Tu manes, mestre de paraules 🌱✨

afegir-hi una imatge final molt potent per tancar (una nena, una llavor, una m

Oh, bona tria… això li donarà ànima i record 🌱
Et proposo una imatge final única, molt visual i entenedora, que funcioni tant per a un infant com per a un avi. La llavor és especialment poderosa perquè parla sola.

👉 Només afegiries aquest tancament, sense tocar la resta del poema:

---

I enmig d’aquest univers tan gran,
ple de límits, de fred i de foscor,
una petita llavor, dins la terra,
s’atreveix a obrir-se pas.

No sap d’estrelles ni d’infinit,
ni de freds absoluts ni de buidors,
però sap que té llum, aigua i escalfor:
i amb això, la vida diu sí.

---

Si prefereixes una imatge humana, encara més directa, alternativa:

---

I mentre l’univers calla i és immens,
una nena riu sota el sol del matí;
sense saber-ho, el seu riure explica
que tot està al lloc just perquè ella hi sigui.

---

O una fusió molt simple i popular, quasi de conte:

---

Entre tanta foscor i tant silenci,
una llavor brota… i un infant somriu.
I amb tan poca cosa, el món s’entén:

la vida és possible, i això ja és un miracle.afegir-hi una imatge final molt potent per tancar (una nena, una llavor, una m ELS LÍMITS

Un d'ells, és la foscor absoluta

i es fà present en el profund univers;

El negre, que tot inunda,

no permet res.

Al seu costat, regna la buidor ,

sense matèria, ni llum, vida, ni calor.

El desert infinit, el més absolut,

on res és possible, avui se m'acut.

No hi arriba ni la llum de les estrelles,

per que amb la llum hi podria arribar algún calor

i el calor podria ser masa, vida i color;

que em deixo l'energía, la millor de totes elles.

La foscor, en l'infinit, és la que regna,

però on sèncén la llum, la llum goberna.

Aixi és en el nostre planeta,

que té vida, per un sol que l'alimenta.