SEMPRE SERÉ TEU

...JO, SEMPRE SERÉ TEU AMOR MEU,
NO TINC CAP ALTRE DÈRIA
NI TINC CAP MES ANHEL
I NO VEIG CAP MES CEL,
QUE NO SIGUI EL TEU,
AMOR MEU.

AQUELL QUE EM VAS DONAR,
QUE PER UN MOMENT POSSEÏA;
I ARA QUE M'HAS DEIXAT,
TOT EL QUE TINC HO DARIA
PER ESTAR AL TEU COSTAT,
ALTRA COP, AMOR MEU.

EL MEU CERVELL, DE NIT ET SOMIA;
EM MANQUEN ELS TEUS PETONS.
EM MANCA LA TEVA VEU
EM MANCA EL TEU COS, TANT DESITJAT
PER AQUEST SERVIDOR TEU.

...I NO VULL QUE SIGUIS LLUNY DE MI.
LA DISTÀNCIA EM FA MAL, M'OBLIGA,
EM FA PATIR SENSE TU, CADA DIA,
FINS QUE TORNIS AL MEU COSTAT.

PER QUE JO, SEMPRE SERÉ TEU,

AMOR MEU, AMOR MEU.

JESUS EL NATZARÉ

JESÚS DE NATZARET ( Última noticia de Jesús el Natzarè ( Proa )) Segons un investigador de la figura de Jesús, en Lluís Busquets i Grabulosa, hi ha moltes coses que la “ gent del carrer ” no sabem, i que si aprofundíssim ens sorprendrien... , segons un article de la Vanguardia del dia 21 de desembre. Diu: Jo em quedo amb la llum dels agitats orígens del Cristianisme; el que es va agafar d’altres religions i el que és original, aprenc que els propis familiars de Jesús deien que era boig i assisteixo al triomf pòstum del boig. Tot un holograma del Messies. Segons les excavacions recents, Natzaret eren quatre barraques i ni tenien cap edifici de cult, i difícilment va poder aprendre a llegir, aprenent les tradicions del seu poble de forma oral, per que només tenien accés a nivells de cultura superiors, les castes sacerdotals saducees, l’aristocràcia erodiana ( col•laboracionistes amb Roma) i els escribes, que de ben segur no vivien en un poblat si no en ciutat o pobles grans.... Sant Josep, una mena de “arregla tot”, sembla que va tenir dues filles i quatre fills amb la seva primera esposa, que ells es deien Jaume ( Santiago ), Josep, Judes i Simó. De Jesús, es parla sempre en els textos, com fill de Maria i el germanastre gran, Jaume, serà el cap dels seguidors de Jesús, desprès de la seva mort. Els orígens del cristianisme, son plurals: a Jerusalem, a Antioquia, a Síria i a Alexandria, amb bases jueves, hel•lenistes, gnòstiques, etc., on finalment sembla que van triomfar les tesis paulistes ; Sembla que Sant Pau predicà dient que no calia de seguir segons quines normes jueves o d’altres religions, com és el cas de la circumcisió. Al començament era com un judaisme retocat... Jesús era un predicador itinerant no violent i n’hi havia d’altres de predicadors, que també feien “miracles”. Els que seguien Jesús, es repartien tot el poc que tenien per menjar i d’aquí el miracle de la “ multiplicació dels pans i els peixos “... i aquest era l’autèntic miracle. I les seves curacions eren la paràbola i l’esperança d’un món millor dins de tanta misèria. L’únic insult que va proferir Jesús va ésser a Herodes dient-l’hi “alimanya” , que va fer executar a Joan “ el Baptista “ a Maqueronte (una fortalesa remota ). Malgrat tot, Jesús mai predicà la violència, com sí li pregaven que fes els guerrillers zelots. Quan va expulsar els mercaders del temple, la privilegiada casta sacerdotal va veure amenaçada la seva “maquina” financera, el detenen i es condemnat per blasfem, obligant a Pilats a executar-lo, per que es proclamà Rei d’un mon nou. Al morir, les dones del seu entorn van ser les més valentes, dient que l’obra de Jesús no moriria. Jesús doncs era viu per que el seu llegat triomfava. Els seus deixebles aviat van entendre el missatge i també van creure en Ell. Jesús va vèncer Herodes per que sabent que moriria, es va ocupar de que una gran multitud en tingués noticia de la seva mort, contràriament d’en Joan Baptista que va ésser assassinat a la remota Maqueronte. Per això Jesús va anar a Jerusalem en plena Pasqua i per això va intervenir en el temple. Es comença a parlar dels “cristians” aproximadament en l’any 65 a Antioquia, que els anomenaven així als jueus seguidors de Jesús per diferenciar-los de la resta. En l’any 325, l’emperador Constantí legalitza i reconeix als cristians per evitar que es disgregui el seu imperi i per unificar-los promou el Concili de Nicea. Es llavors i no anteriorment , que s’estableix que Jesús a més d’home, es Deu.. Per als primers cristians i per al propi Jesús , només Yahvé era Deu. mm.122006

FRAGMENT DEL DISCURS D'EN J.M. SERRAT

EN JOAN MANEL SERRAT

 Fragment del seu discurs al rebre el Doctorat Honoris Causa de la Universitat Complutense de Madrid “Yo aprendí el oficio de hacer canciones y cantar de otros que antes lo aprendieron de otros, y me hace feliz pensar que tal vez con mi trabajo he podido ayudar al aprendizaje de los que siguen. Si he contribuido poética y musicalmente a dignificar la canción, me parece fantástico que ustedes, contemporáneos míos, me lo hagan saber y me siento muy halagado de que me lo agradezcan. La gratitud no es una virtud frecuente; más bien lo contrario. La historia está llena de hombres que mucho han contribuido en éste u otro aspecto de la vida y que no han recibido a cambio más que el desprecio y la ingratitud de sus contemporáneos…Aunque coincidirán conmigo en que un hombre que disfruta del privilegio de dedicarse a una profesión que le hace feliz, que hace lo que le gusta hacer, que le pagan por hacerlo y que además constantemente percibe que la gente le quiere, más que un mérito, tiene una bendición; éste es mi caso. 

También me alegra que conste entre los méritos que se me atribuyen el de haber contribuido a la difusión de la obra de grandes poetas españoles, pero les confieso que, al musicar poemas de Antonio Machado, de Miguel Hernández y de otros maestros, no era exactamente esa mi intención. Lo hice porque sus poemas me conmovieron. Lo hice siguiendo el camino de otros que lo hicieron, como Paco Ibáñez, como Raimón, como Alberto Cortez y algún otro más. Lo hice porque los versos sonaban a canciones. Canciones bellas e inteligentes que a mi me hubiese gustado escribir. No se si ellos, los grandes músicos, estarán de acuerdo con lo que se ha hecho con su obra, ni con lo que se ha dicho aquí al respecto. Realmente sería interesante conocer su opinión, en mi defensa les diré que una de las mayores satisfacciones que tuve cuando grabé aquellas canciones con versos de Antonio Machado fue una carta del gremio de libreros de Madrid en la que se me agradecía, después del éxito del disco, mi contribución a que las ventas de los libros del poeta se multiplicaran. (…..). La carta del gremio de libreros tranquilizó mi conciencia, en el sentido de que mi trabajo tal vez sirvió para algo más que para darle una capa de pintura a la ignorancia. “También me gusta la idea de haber contribuido a normalizar el catalán o, mejor dicho a devolver la normalidad al catalán, aunque en mi caso no hay que darle mucha importancia porque, aparte de ser catalán, ejerzo de tal, y para mí expresarme en catalán ha sido algo tan natural como que crezcan las uñas. Si hay que agradecer a alguien su contribución a la normalización del catalán, hagámoslo por quienes han peleado por defender el derecho propio o ajeno, por devolver la normalidad a una lengua y una cultura que sólo la intolerancia, la ignorancia y el rencor marginaron. (…..) Tal vez ustedes, al premiarme con este doctorado, han querido contribuir al esclarecimiento de uno de los misterios de la metafísica patriótica o, en términos de Antonio Machín, a resolver el dilema de cómo se puede tener dos idiomas a la vez y no estar loco". Seguro que en esto habrá otro punto de vista, tan legítimo como el mío. Pero en lo que supongo que estarán de acuerdo conmigo es que el hombre, al defender los valores democráticos, al enfrentarse a la discriminación y la intolerancia, al defender la riqueza del pensamiento libre y plural, no hace otra cosa que actuar en defensa propia”. "Reivindico valores como la libertad y la justicia como un algo único pues no hay libertad sin justicia, ni justicia sin libertad.” “Lo hago frente a la preponderancia aplastante del dinero, valor promedio por el que se miden y se valoran las cosas y las gentes. Reivindico la justicia y la libertad, porque reivindico la vida Reivindico a la humanidad en su sentido más amplio. Reivindico a los humanos y a la naturaleza, que nos acoge y de la que formamos parte. Reivindico el realismo de soñar en un futuro donde la vida sea mejor y las relaciones más justas, más ricas y positivas, y siempre en paz.” Y sobre todo, como un derecho que todo lo condiciona, reivindico el conocimiento como el pilar fundamental que nos sustenta y que nos caracteriza positivamente como especie. Que esto sea digno de reconocimiento es algo que debería hacernos reflexionar acerca del mundo en que vivimos y de los valores que lo mueven. Como decía el profesor Casares, cuando hablamos del canto y de quien lo practica, hablamos de un arte que ha vertebrado la sociedad. Yo escribo canciones para expresarme, pero también para comunicarme. Los argumentos de mis canciones están en mí, pero también están alrededor de mí. Son lo que yo siento, pero también son lo que me cuentan los demás.  Son lo que yo soy, pero también lo que me gustaría ser. Son mi realidad, pero también mi fantasía. Las canciones viven en la memoria personal y colectiva de las gentes. Las canciones viajan y nos transportan a tiempos y lugares donde tal vez fuimos felices. Todo momento tiene una banda sonora! Y todos tenemos nuestra canción, esa canción que se hilvana en la entrada del alma y que uno acaba amando como se ama a sí mismo.

  Tal vez alguno de ustedes ahora esté pensando: 'Por su cu1pa, Serrat, me casé con el que hoy es mi esposo -o mi señora-; estábamos un atardecer de verano en la playa, cuando empezó a sonar su canción; etc, etc. Por favor: eso no es culpa de mis canciones, sino de sus atardeceres de verano y de sus ímpetus juveniles. Así son algunas canciones. Personales e intransferibles. Otras aglutinan, un sentimiento común y se convierten en himnos. Entonces dejan de pertenecer al autor para ser de todos. “Me complace que hayan valorado ustedes esta parcela de la poesía que es la canción popular, que además de algunas otras cosas, es una forma de acceder al conocimiento del mundo. 

Les puedo jurar que en la composición y en la ejecución de algunas canciones populares hay hallazgos tan definitivos como el teorema de Pitágoras o las virtudes del ácido acetilsalicílico para combatir la cefalea. 

Dice el refrán que “quien canta, su mal espanta”. Y es cierto. Cantando compartes lo que amas y te enfrentas a lo que te incomoda. Conjuras los demonios y conviertes sueños en modestas realidades. Yo canto por el gusto de cantar. Cantar me da placer. Por eso para mí, tener el oficio de cantar es un privilegio. Aparte, siempre te dan mesa en los restaurantes. "Estoy seguro de que por encima de todos los considerándoos que se enumeran, esta distinción es el fruto de algo tan simple y preciado como el cariño. Así lo entiendo y lo agradezco. Si para algo vale la pena vivir es para querer y ser querido, Es lo que mueve mis pasos. Probablemente, a lo largo de mi vida no haya hecho otra cosa que lo que estoy tratando de hacer ahora mismo: que me quieran mis amigos. Y tener cada vez más, que es la única acumulación que merece la pena en la vida y por la que no se pagan impuestos. 

uchas gracias".

QUI CREU EN L'ECOLOGIA???

L'ECOLOGIA

No us passa, que moltes solucions dels que decideixen a problemes de la nostra societat, us dona la impressió que son preses amb molt poca intel·ligència i si no contràriament, que aquests poders sembla que es pensen que tracten amb una colla d'ignorants  ?.

Vaig anar a una conferència que la donava un conegut personatge televisiu. El tema era de l’estalvi energètic per reduir la contaminació. Com sempre en aquests casos també sembla que qui s’ha d’ajustar el cinturó o fer coses, o patir-ne les conseqüències, sempre en son els mateixos.... : Els de sota, es a dir, nosaltres....

A Catalunya, cada vegada la feina l’hem d’anar a buscar mes lluny o fora de les nostres ciutats o pobles, o en els famosos polígons industrials, on es fa ineludible el transport privat, per que ni tan sols es fàcil trobar línies de bussos o ferrocarril adients, que a aquestes distàncies és impossible l’ús de la bicicleta, com es proposa des d’alguns sectors que no saben el que es diuen.

La conseqüència directa es que, sobre tot a les hores punta, els vials es fan petits per la gran quantitat de trànsit que s’hi acumula. Embussos per obres, colls d’ampolla, accidents, vehicles avariats, controls, etc., son els causants d’arribar tard als llocs de treball amb nervis, incompliments, escalfament del vehicle i del conductor, i...a més, un consum exagerat de combustible i de diners inútils amb el motor al ralentí, contaminant inútilment.

A nivell laboral, tot això es tradueix en una gran disminució de la productivitat, per les hores de retard a la feina al cap de l’any, tant de les persones directament afectades, com de les que queden subjectes subsidiàriament a la qüestió, incompliments, nervis i malestar laboral i altres que m’estalvio per no fer-me pesat i llarg.

A nivell particular, moltes d’aquestes persones es tiren tancats dins el cotxe dues hores o més de les minses 24 que te el dia, cosa que per una banda els escurça la vida útil i per l’altra els priva de gaudir de llegir, d’estar amb la família, del lleure o d’estudiar perfectament una carrera que millori la seva qualitat de vida i de persona.

El nostre país no disposa de producció pròpia de petroli i per tant l’hem de comprar fora, de manera que una gran part de la balança de pagaments es veu afectada per aquestes circumstàncies...

Us explico la realitat del que podem veure cada matí a quars de 8 o de 9: En Josep, que és administratiu, torner o comptable etc. i que viu a Terrassa i treballa a Barcelona, es creua mes o menys a la mateixa alçada quasi cada dia amb en Joan, que fa exactament la mateixa feina, però que contràriament viu a Barcelona però treballa a Terrassa. No es coneixen, però son germans dels mateixos problemes..., amb un consum i uns recursos completament innecessaris i inútils, especialment pel que fa al medi ambient i al les seves i nostres butxaques, que també ens afecta encara que no ho sembli a primera vista.

Si les administracions, els poders públics i les empreses tinguessin només una mica de llum al cervell, se n’adonarien que únicament amb una mesura de potenciar i estimular la contractació de persones amb residència prop del lloc de treball, una gran part dels problemes enumerats es resoldrien de forma considerable i fàcil, si bé es veritat que mai del tot, podríem reduir la contaminació de la que tant es parla en un alt percentatge .

Pot ser ni tan sol caldria fer noves infraestructures i obres faraòniques que tants diners costen al contribuent...,

...o és que no interessa a segons qui, o quins????

mm.

ESQUELA

Escric això, per que dubto de si demà seré capaç de fer-ho. No desitjo passar ni per davant meu mateix com un ser que no conegui, ni per davant els altres tampoc.

No recordo exactament des de quan, però quasi cada nit a l’hora de posar-me a dormir procuro fer un repàs de coses, les meves alegries, angunies i penes que de tot hi ha. També faig consciència de les dels que fan o han fet camí amb mi, intentant recordar vivències, analitzant el present i visualitzant el futur, en la mida de les capacitats que m’han sigut atorgades. Ploro i ric, estimo i segurament odio sense voler, dins el meu interior.

De vegades, em sento profundament, íntimament sol amb gran neguit, perdut dins un univers complex i divers que no puc atansar per la seva inabastable immensitat i la meva infinita petitesa.

Llavors, em ve la necessitat de creure quelcom i surto a trobar el camí de la fe.

La recerca del que te a veure amb l’esperit: Trobar Jesús sota una pedra, com diu aquell evangeli apòcrif, sense entendre res. Pugui ser l’única cosa que lliga, malgrat tot, sí sigui el estimar.

Arribar fer que la matèria es transformi en vida i que aquesta arribi al mes gran nivell, per que és la qualitat màxima i última “ESTIMAR”: Aquest si sigui el miracle més gran des de l’inici dels temps.

Com el meu pare deia, aquí no queda ningú per llavor  de nap i soc conscient de la temporalitat de tot plegat. Les coses son així i no cal encaparraments. Els plans del Suprem son inabastables i cal abandonar-se a les seves mans sempre, dons no hi ha quelcom possible de fer a la contra,  però especialment en els últims instants de la vida conscient.

Avui s’ha anat l’últim lligam dels que formaven la generació de la meva mare estimada. Ja no queda a la terra cap germà. ...I escric tot això, per si ella especialment escolta des de la seva dimensió els meus pensaments.

Ara ja dubto de les meves capacitats de fer front a la vida quan a la memòria i agilitat mental, que s’enterboleixen, i pot ser també em manca la valentia forassenyada que em donava la seguretat de ser jove en edat...

Aquest matí, mentre em vestia, he fet un esforç de memòria per recordar els que considero “ els meus”; tots els que dissortadament han traspassat el llindar de la vida. Amb sorpresa i pesar, no els recordo a tots. Per això escric els seus noms de cara que no els perdi en el meu sempre,  abans no sigui tard:

L’avi Mariano i la yaya Conxa

L’avi Ângel i la yaya Rita

Les ties de Sitges...

La tia Joaquina, germana de l’avi Ângel

La tia Amparo del carrer Grunyí de Barcelona, germana de l'avi Angel

La tieta Amparo

L’avi “Pepet” i la yaya Conxita, de l?Angelina i la Conxita.

El tiet Feliu i la tieta Josefina.

El tiet Marian i la tieta Filomena

El meu cosí Rafael

El meu cosí Carles Zaragoza

El meu cosí Josep Maria

El tiet Mario i la seva dona, la Conxa, de València.

El meu Pare i la meva Mare, tant enyorats

La tieta Elena i el tiet Josep Canalís

El tiet Carles Dacs

El tiet Blai Sanabra

La tieta Rosa de Santander

Els pares de la meva dona, Maria i Antonio

La tia Brigida de Múrcia

El tio Joaquin

Els germans de l’Avi Antonio, de Múrcia.

La Juana de davant de casa...

La seva filla Juanita

El seu germà, António

El pare i la mare de la Pili Gamito

El pare i la mare del Xirinachs. Francesc X. i Conxita

Els companys de col.legi, com en Vidal i altres que no recordo noms ara

Companys de feina,

Sr. Saladich i Magrinyà

Sr. Rovira

Dr. Nogueras

Sr. Ràmia

Els companys dels Agents Comercials:

Borrell

Parejo

Joan Carles

EL DIA DE DIFUNTS

TOTS SANTS

CADA ANY , COM SI FOS UNA OBLIGACIÓ, PER QUE ALGUNS DE NOSALTRES NI QUE SIGUI PER QUE LA DATA ESTÀ CONSTITUÏDA NO HI PENSARIEM, VENEN LES FESTES DE TOTS ELS SANTS I EL DIA DELS DIFUNTS.

ÚLTIMAMENT ASSITEIXO A UN CANVI EN LA MENTALITAT DE LA SOCIETAT: CANVIS QUE VENEN D’ALTRES FORMES DE PENSAR, ALTRES CULTURES QUE HAN BUIDAT LA TRANSCENDÉNCIA D 'ALLÒ FONAMENTAL.     .....POT SER MES MODERNES..., PERO NO MILLORS, I SEGUR, BUIDES DE CONTINGUT.

EL RECORD DE LES PERSONES ESTIMADES, QUE SEGUEIXO ESTIMANT MALGRAT NO HI SIGUIN, EM PRODUEIX NOSTÀLGIA I UN DOLOR SOMORT (QUE DESITJO SENTIR PER NO PERDRE LA MEVA HUMANITAT).

ÉS EL TEMPS QUE TRANSCORRE INELUDIBLE, NO PAS UN CARNESTOLTES QUE ES RIU DEL MORT I DEL QUI EL VETLLA; I DELS SENTIMENTS QUE HI HAURIEN DE SER.

DIUEN QUE CAL DESMITIFICAR LA MORT . CONSIDERAR QUE ÉS UN FET NATURAL.

HEM SEMBLA CLAR EL MISSATGE.

QUE LA MAJORIA DE CULTURES HO HAN DE TENIR ASSUMIT, PERÒ ELS MEUS, TOTS AQUELLS QUE HAN EMPRÉS EL CAMÍ DEL NO RETORN, ES MEREIXEN, NO HA DE SER PRECISAMENT AQUEST DIA, UN RECORD  PARTICULAR DEL NOSTRE COR I VOLUNTAT. LA MEMÓRIA D'UN TEMPS QUE SERVEIX PER CRÈIXER I LLUITAR UNA MICA CONTRA LA ESTUPIDESA DE L'OBLIT I EL MATERIALISME. 

LES TRADICIONS TENEN UN MOTIU DE SER. LA SABIDURIA POPULAR DEMOSTRA QUE ELS ANTICS EREN MÉS SAVIS DEL QUE MOLTS D’AVUI  CREUEN I PRETENEM SER. NO ES TRACTA DE QUI FA LLUIR MÉS, O MES GRÀCIA. NO ES CAP FESTA DE CARNESTOLTES .

  EL LLOC ON REPOSEN LES RESTES DE QUI VAM ESTIMAR I CONSIDERAR, PER MI, TÉ MOLTA IMPORTÀNCIA..

 SIMPLEMENT CAL INTERIORITZAR EL CALIU QUE ENS VAN DEIXAR....

SI ELLS NO HAGUESSIN ESTAT, NOSALTRES TAMPOC EXISTIRIEM.  ....MÉS CLAR?

 AIXÒ, ÉS MÉS BONIC QUE LA DISBAUXA.

xatumandingu.