dimecres, 5 de novembre del 2008

ESQUELA

Escric això, per que dubto de si demà seré capaç de fer-ho. No desitjo passar ni per davant meu mateix com un ser que no conegui, ni per davant els altres tampoc.

No recordo exactament des de quan, però quasi cada nit a l’hora de posar-me a dormir procuro fer un repàs de coses, les meves alegries, angunies i penes que de tot hi ha. També faig consciència de les dels que fan o han fet camí amb mi, intentant recordar vivències, analitzant el present i visualitzant el futur, en la mida de les capacitats que m’han sigut atorgades. Ploro i ric, estimo i segurament odio sense voler, dins el meu interior.

De vegades, em sento profundament, íntimament sol amb gran neguit, perdut dins un univers complex i divers que no puc atansar per la seva inabastable immensitat i la meva infinita petitesa.

Llavors, em ve la necessitat de creure quelcom i surto a trobar el camí de la fe.

La recerca del que te a veure amb l’esperit: Trobar Jesús sota una pedra, com diu aquell evangeli apòcrif, sense entendre res. Pugui ser l’única cosa que lliga, malgrat tot, sí sigui el estimar.

Arribar fer que la matèria es transformi en vida i que aquesta arribi al mes gran nivell, per que és la qualitat màxima i última “ESTIMAR”: Aquest si sigui el miracle més gran des de l’inici dels temps.

Com el meu pare deia, aquí no queda ningú per llavor  de nap i soc conscient de la temporalitat de tot plegat. Les coses son així i no cal encaparraments. Els plans del Suprem son inabastables i cal abandonar-se a les seves mans sempre, dons no hi ha quelcom possible de fer a la contra,  però especialment en els últims instants de la vida conscient.

Avui s’ha anat l’últim lligam dels que formaven la generació de la meva mare estimada. Ja no queda a la terra cap germà. ...I escric tot això, per si ella especialment escolta des de la seva dimensió els meus pensaments.

Ara ja dubto de les meves capacitats de fer front a la vida quan a la memòria i agilitat mental, que s’enterboleixen, i pot ser també em manca la valentia forassenyada que em donava la seguretat de ser jove en edat...

Aquest matí, mentre em vestia, he fet un esforç de memòria per recordar els que considero “ els meus”; tots els que dissortadament han traspassat el llindar de la vida. Amb sorpresa i pesar, no els recordo a tots. Per això escric els seus noms de cara que no els perdi en el meu sempre,  abans no sigui tard:

L’avi Mariano i la yaya Conxa

L’avi Ângel i la yaya Rita

Les ties de Sitges...

La tia Joaquina, germana de l’avi Ângel

La tia Amparo del carrer Grunyí de Barcelona, germana de l'avi Angel

La tieta Amparo

L’avi “Pepet” i la yaya Conxita, de l?Angelina i la Conxita.

El tiet Feliu i la tieta Josefina.

El tiet Marian i la tieta Filomena

El meu cosí Rafael

El meu cosí Carles Zaragoza

El meu cosí Josep Maria

El tiet Mario i la seva dona, la Conxa, de València.

El meu Pare i la meva Mare, tant enyorats

La tieta Elena i el tiet Josep Canalís

El tiet Carles Dacs

El tiet Blai Sanabra

La tieta Rosa de Santander

Els pares de la meva dona, Maria i Antonio

La tia Brigida de Múrcia

El tio Joaquin

Els germans de l’Avi Antonio, de Múrcia.

La Juana de davant de casa...

La seva filla Juanita

El seu germà, António

El pare i la mare de la Pili Gamito

El pare i la mare del Xirinachs. Francesc X. i Conxita

Els companys de col.legi, com en Vidal i altres que no recordo noms ara

Companys de feina,

Sr. Saladich i Magrinyà

Sr. Rovira

Dr. Nogueras

Sr. Ràmia

Els companys dels Agents Comercials:

Borrell

Parejo

Joan Carles