EL XATU MANDINGU
(record de la meva mare i memòria de la postguerra)
Soc fill de la postguerra, i en aquell temps la pobresa es veia pels carrers i pels barris. Tot era escàs: el pa, la roba, les joguines… però la vida seguia endavant, i la imaginació era sovint l’única riquesa dels infants. La mare, com tantes mares de l’època, sabia fer d’una trista realitat un relat tendre. I entre les coses que ens deia, hi havia una poesia que no he oblidat mai: el Xatu Mandingu.
Era la història d’un nen molt pobre, que amb un tros de roba i quatre fustes es construïa un gosset. Aquell ninot, tan senzill, el cuidava i l’estimava com si fos viu. I la mare me’l recitava així:
EL XATU MANDINGU
El Xatu Mandingu,
d’un tros de pellingu,
va fer-se un gosset.
D’un tros de franel·la,
no li costa cap pela
i és molt boniquet.
Els ulls, són de cera,
el nas, com de pera,
i el morro petit.
De fusta les potes,
i en fa unes ganyotes
de vell avorrit.
Amb aigua el neteja,
amb aigua el bateja,
de dia i de nit.
El dia que se li trenqui,
o el nas se li peli,
quin disgust, pobret.
Ell hi juga,
l’acarona i el mima,
l’estreny contra el seu pit…
i se l’estima......
En el seu pobre llitet,
com si fos viu, el gosset,
l’acompanya cada nit.
El Xatu i el gos
juguen entre somnis, tots dos,
i sempre, sempre es queda adormit.
La mare, se’ls mira;
dins del cor, una espina:
—La pobresa i el seu neguit.
“I quina pobre joguina,
quin dolor”, diu la veïna.
I al llitet, aquest fillet tan petit.
Voldria per a ell una altra vida,
el ser pobre, segons com, ens castiga
i ens fa molt de patir.
El dia que se li trenqui,
o el nas se li peli,
quin disgust, pobret.
El Xatu Mandingu,
d’un tros de pellingu,
va fer-se un gosset…
Aquest poema, que em recitava la mare, no és només una cançoneta d’infants. És un retratat fidel d’una època. El Xatu Mandingu és el símbol de tots aquells nens i nenes de la postguerra que jugaven amb quatre trossos de fusta, amb una corda vella, amb una pilota feta de draps. La pobresa obligava a inventar-se la vida, i en aquella invenció hi havia una forma de dignitat, empenta per seguir lluitant.
Recordo molt bé com la mare hi posava sentiment. Quan deia que el gosset s’havia fet amb pellingus i franel·la, somreia; però quan recitava els versos de la veïna —“quina pobre joguina, quin dolor”—, se li endolcien els ulls. Ella sabia què volia dir criar fills enmig de la misèria, amb l’espina del neguit dins el cor.
El poema em va ensenyar que la infància, fins i tot la més pobra, pot ser plena d’afecte i de somnis. Que la joguina no era tan sols un objecte: era un refugi, un amic, una esperança profunda.
Avui, quan el rellegeixo, entenc millor el que sempre deia la mare: “Per entendre les coses, s’han de viure.” Jo les vaig viure, i per això sé que el Xatu Mandingu és més que un poema. És un tros de memòria, un crit silenciós de la postguerra i, alhora, una cançó d’amor infantil que encara batega.
