VOLDRIA VESTIR UN BELL ARBRE

Jo voldria vestir en aquests dies un bell i viu arbre de
Nadal i penjar en lloc dels regals els noms
de totes les persones que estimo: La meva esposa, els meus fills
i la meva neta que em fa trontollar, la meva familia...

I els noms de tots els meus aimcs...
Els mes propers i els de mes lluny. Els de sempre i els d'ara,
els que veig cada dia i els que rarament trobo,
els sempre recordats i els que de vegades m'obliden.
Els constants i els inconstants, els de les hores difícils
i els de les hores alegres. Als que sense voler vaig ferir i
sense voler em van ferir.
Aquells que conec profundament i aquells a qui tot just conec per les seves aparences.
Els que em deuen i a qui dec molt. Els meus amics humils i els meus amics importants. Per això us nomeno a tots, a tots els amics que van passant per la meva vida. Els que llegireu aquest missatge i els que no el legiran.
Un arbre d’arrels profundes perquè els nostres noms mai siguin arrancats.
Un arbre que al florir l'any que ve ens porti il•lusió, salut, amor i pau.
Tan de bo que per Nadal ens puguem trobar per a compartir els millors desitjos d'esperança, posant un xic de felicitat en aquells que tot ho han perdut o que
pateixen per causes injustes.

BON NADAL

mm. 2006

AQUEST REMITENT US DESITJA EL MILLOR

Aquest remitent us desitja el millor!!!

Que l’esperit de les festes,
Sigui per a tu company, d’aquest daurat color.
Que entre torrons, neules i galetes,
Aquest Nadal, amb els teus, sigui ben bé d’or!!.

El cava, que corri amb molta escuma
Malgrat la rabieta de “certa gent”.
Ens el veurem tot a Catalunya
ben bé, ben bé, disfrutant de valent.

Serà veritat allò del tres per cent??.

Que el “ Papà Noël “,
O els “ Reis mags de l’orient “
Mentre dormis, tranquil, feliç i plaent,
Et duguin el que desitges i qualsevol anhel.

Y.....Recorda el mon en que vivim
Penúries, gana i desastres......
Demana i fes quelcom per els altres
Un compromís sublim.

Amb el cor costat per costat,
Desprès de tantes diades
de feina feixuga, han acabat.
Del Nadal ja en teníem moltes ganes.

Es clar que el nou any que comença
serà ple de preguntes.
Doncs, posa-les totes juntes
amb les meves i farem una festa..

El teu company de la feina;
En Marià, per mes senyes.
El “ tio la gorra”,
Si t’hi empenyes.

MM. 2005

DEMÀ ES FESTA

DEMÀ ES FESTA,
SANT JOSEP LA FA,
AGAFA UNA ESCOPETA
I S'EN VA A CAÇAR.

TIRA UN TIRO
I MATA UN PARDAL
VESTIT DE GENERAL

PASSA SANTA ANNA
TOCANT LA GUITARRA,
PASSA SANT FERMÍ,
TOCANT EL VIOLÍ.

PASSA UNA MONJA,
LI TIRA UNA TARONJA.
PASSA UN CAPELLÀ,
LI TIRA UN TROS DE PA.

DEMÀ ES FESTA,
SANT JOSEP LA FA.


Cançò Popular catalana
mm. 05-12-2006

A UNA VERITABLE AMIGA ( en el seu 1er. lustre)

EL TEPS ES EL MILLOR TESTIMONI DE L’ESTELA QUE DEIXEN LES PERSONES EN EL PAS PER AQUESTA VIDA….
I ELS ACTES D’AQUESTES, QUEDEN.

EL QUE FAS, QUEDA ESCRIT EN EL LLIBRE DE DEU, QUEDA TAMBÉ EN EL REGISTRE DE LA MEMÓRIA DELS QUI T’ACOMPANYEN, MES JOVES O MÈS VELLS I EN LA MEMÓRIA SOCIAL, QUE INFLUEIX EN LA NOSTRA CONDUCTA COLECTIVA, PER QUE ETS LLUM I GUIA PER NOSALTRES.

AQUESTA CARTA, VOL SER EL PORTAVEU DELS QUI T’ESTIMEN I ET NECESSITEN:
LA TEVA MARE, QUE PRECISA DE LA TEVA ENTREGA PERSONAL I LA INMA, QUE T’ESTIMACOM A UNA FILLA; ELS TEUS FILLS QUE ET NECESSITEN ENCARA TANT I TOTS ELS TEUS AMICS: EL JOSE MARIA, LA PILI, LA ANGELA Y LA LUCY…, TOTS AQUELLS QUE ES TROVEN EN EL TEU CAMÍ.
I DELS QUE S’HAN ANAT PRIMER QUE NOSALTRES I T’HAN CONEGUT, QUE DES D’ALLÀ D’ALT ET BENEEIXEN PER SER COM ETS.
…I EL TEU MARIT, MALGRAT QUE ES RONDINETA I MAL GENI, NO POT PASSAR SENSE TU.

SON CINQUANTA ANYS ELS QUE FAS, PERÒ HAN ESTAT PLENS D’AMOR, DONAT DES DE L’INTERIOR DEL TEU COR.
QUASI LA MEITAT D’AQUEST TEMPS L’HE PASSAT AL TEU COSTAT ESTIMANTE, NO PER MERIT MEU, SI NO TEU.

PER TOTES AQUESTES COSES I PER TOTES LES QUE NO DIC, ENS ETS UNA PERSONA TANT IMPORTANT EN LES NOSTRES VIDES, QUE NO PODRIEM ENTENDRE UNA VIDA SENSE LA TEVA PRESÈNCIA.

MARUJA, T’ESTIMEM.

A EN JOAN MANEL SERRAT

De Radio-Scope a Joan Manel Serrat

Jo et diria Mont Serrat
Si no fossis ara i ans
El Serrat que els catalans
Tots a una hem aclamat.

Jo ja tinc mes de VINT ANYS
I no soc cantor exquisit
Qu’enriola als viaranys
Sota el CIRERER FLORIT

Jo no entono CARRER AVALL,
Ni amb tendresa o amb fervor
El POEMA DE L’AMOR,
Cast remor de cascadall.

Jo no se glossar com tu,
Amb tonada de pregó
Del DRAPAIRE la cançó,
Que tu saps més que ningú.

Pietós i emocionat
La TIETA has escollit,
Per tronar-li adolorit
Unes rimes de comiat.

Enyorívol i expressiu,
L’OLIVERA en terreny erm
T’ha brindat un símbol ferm
Del qui el mon roda soliu.

I en la MATINADA, amic,
Sempre bella i refulgent,
Hi has posat un rim cadent
I alegroi com un repic.

I jo et dic, Joan Manel
Que quan dius en català
I en text propi, el LA, LA, LA,
Te la glosa gust de mel.

Deix que et digui Mont Serrat
Que aquest nom, bell i sonor
Ens recorda el Mont Tabor
Que devots, tots hem pujat.

Sigues sent el rossinyol
Que refila, amb dolça veu,
Terra endins, M’EN VAIG A PEU,
Tant bon punt s’enlaira el sol.

Dins ma llar i en terra llunya,
Porta arreu, noble i sincer
El verb pur de Catalunya,
Que les lires encengué,
D’Aribau i Verdaguer.

Anònim.

UN ART DE VIURE PLENAMENT...?

UN ART DE VIURE PLENAMENT......, o el pensament d’un extraterrestre pot der , per utòpic.

Quan les nostres mans i tot allò que amb elles fem, sigui fruit de l’expansió del cor i del pensament coherent ( ales de somnis i nius de carícies ); quan per fi aprenguem que tot l’univers es present i viu dins cada cèl•lula; quan la nostra sensibilitat ens deixi sentir el palpitar de la terra en posar l’orella sobre l’herba humida ( amb pluja no àcida ), i l’alegria sigui l’únic motiu que causi les llàgrimes...
Quan l’art de viure no es basi en el posseir, si no en el ser, i el donar sigui l’autèntica riquesa, contràriament a la del poder o l’ambició; quan la ciència de l’home no sigui exclusivament una ciència freda i mortal on la fe, l’esperança i el que esdevé del cor tinguin un lloc en la consciència de l’ésser. Quan l’home torni a tenir quelcom més que simple teixit animal o carn, si no cor, intel·ligència i ànima, amb l’alegria de formar part de la universal creació; quan siguem cèl·lules d’un teixit de llum i amor amb un propòsit vital i únic : La Humanitat
Quan entenguem Deu no només com un concepte convertit en dogma de fe i com una parcel•la de seguretat i egoisme en el mes enllà, quan entenguem que, si existeix, no es pot manipular a conveniència; quan entendre i perdonar sigui quelcom mes important que jutjar o condemnar, on aprendre a viure es converteixi en l’art d’unir-se a altres mans i altres cors.
Quan la germanor sigui filla de la tolerància, la comprensió, la diversitat i la unió humanes i la riquesa tingui una altra dimensió, en contes de ser el motiu de separacions, enveges, guerres i d’odis.
Quan cada una de totes les veritats establertes per els poders d’opinió i pensament es tornin relatives i quan fins hi tot el concepte de Deu pugui ésser entès i debatut en tot idioma, religió i filosofia, amb llibertat plena.
Quan no callem mai els nostres somnis, els mites i desitjos per vergonya o mesquinesa, on puguem compartir experiències i tota la immensa riquesa amb el saber-nos éssers existents. Quan no sigui pecat o punible dissentir i ser diferent, on es cregui que la Terra i l’Univers son quelcom més que la suma de roques, materials inerts i cèl·lules que giren i es mouen, que creixen i es moren dissortadament.
Quan deixem un lloc al romanticisme i al somiar desperts; quan estimem i respectem el lloc on vivim.
Quan el naixement d’un infant torni a ser un miracle i s’esperi amb alegria.
Quan reposadament, admirem una posta de sol.......,
o també un descobriment científic bo per el planeta i la humanitat.
Quan els ocells no tinguin por de les persones.
Quan callin les bombes...., i les armes, per sempre.
Quan assumim la responsabilitat que ens pertoca a cada ú de nosaltres en tot això, tots, cada persona.
Quan l’home torni a somniar que un àngel o un estel l’acompanya dins la negra nit i quan el nostre cor torni a assolir la felicitat tant rebuscada equivocadament, vivint el que ha de ser la consciència fraterna de la humanitat i tots els nostres germans els animals (... per que si no estem perduts també ).
Quan assumit la vellesa, respectem i procurem una vida digna i feliç als que també s’han fet avis, als que viuen en soledat o en la malaltia i el patiment.
Quan a la fi dels nostres dies en aquesta dimensió, puguem dir amb serenor i dignitat: he fet tot el que m’ha estat possible....,
.....aleshores haurem ascendit la consciència de les persones al nivell que li es necessari i li pertoca, per viure d’una vegada per totes i per sempre, la categoria de la INTELIGÈNCIA SUPERIOR.

Llavors serem de veres, LA HUMANITAT. 

xatumandingu18/11/2004 mm.

UN DESITG PER EL NOU ANY 2007 I EL NADAL

Voldriem vestir en aquests dies un bell arbre de
Nadal i penjar en lloc dels regals els noms
de tots els nostres familiars, amics i persones estimades.

Per tu, que ara llegeixes això...

Els de cada dia i els de mes lluny. Els de sempre i els d'ara,
...i els que rarament trobo,
els sempre recordats i els que de vegades m'obliden o talvegada oblido.
Els constants i els inconstants, els de les hores difícils
i els de les hores alegres. Als que sense voler vaig ferir i
sense voler em van ferir.
Aquells que conec profundament i aquells a qui tot just conec per les seves aparences.
Els que em deuen i a qui dec molt. Els meus amics humils i els meus amics importants. Per això us nomeno a tots, a tots els amics que van passant per la meva vida. Els que rebreu aquest missatge i els que no el rebran.
Un arbre d’arrels profundes perquè els nostres noms mai siguin arrancats.
Un arbre que al florir l'any que ve ens porti il•lusió, salut, amor i pau.
Tan de bo que per Nadal ens puguem trobar per a compartir els millors desitjos d'esperança, posant un xic de felicitat en aquells que tot ho han perdut.

Salut i benestar per a tots.

BON NADAL 2006 i millor any 2007

LA VIDA.....: UN SOMNI.

 LA VIDA:  UN SOMNI?

Ahir vaig somiar....,

 Un somni sense importància.

 .....Era d'un passar.

 Sense present ni passat. 

 Un camí, sense cap rellevància.

 No se si hi havia cap paisatge,

 Ni tan sols un dolç oratge.

 No recordo, ni ocells, ni mar, 

 Ni flors, ni horitzó, ni arbres..., 

Ni cap personatge......, 

No recordo, ni tan sols, la meva imatge,

ni ningú a qui abraçar. 

 Sol, davant del no res, la gran immensitat. 

 Tota una vida plena, en un sol transitar. 

 Un camí tantes vegades en somnis retrobat. 

 La realitat mes profunda, sense ni tant sols pensar...,

 No en té cap, d’importància,

o la que se li vulgui donar. 

 Dins l’obscura i temuda eternitat. 

 Un somni que sempre m'angoixa, 

 Es presenta , i ja se n'ha anat. 

 De vegades només s’endevina;

 De la efímera vida,

 L’exemple més evident. 

 Però sempre, sempre es fa present. 

 Com deia aquell,  i tanta gent, 

 Es ara que soc gran,  que hi veig clar: 

 Tantes guerres i nefastes passions, 

 Amors, odis, enveges i desil•lusions. 

La vida?: ...:  només un passar!! 

 Si, la cendra es fa sempre present, 

 I s’enduu tot aquell ésser viu existent, 

 Estimem-nos doncs amb el cor, que avui batega

 I amb la nostra ment, que encara avui pensa, 

 A tot i a tothom, certament. 

 Haig d’estimar avui, ara, en aquest precís instant. 

 És aquest “meu” actual moment. 

 Gaudir del tot, forta i intensament, 

 Per que aquest existir, passa volant.

 Amb segur esforç, ser-ne ben conscient.

 

 Dormint, aquell dia, 

 Es va fer de seguida la matinada 

 I el sol lluïa intensament....,

 Era una nova esperança, per gaudir-ne plenament. 

 Un somni curt, durà tan sols un moment, 

 Dins una nit trasbalsada 

 Com la ment, que ens juga mala passada. 

Que tant  ràpid passa el temps! 

En les hores somniades.

Curta o llarga la nit, tant se val .

Aquest, que no és el principal mal. 

 Em venen angoixes i pensaments 

 Trasbalsos i patiments, 

No tinc ara, la ment prou clara. 

 Com la fulla de l’arbre a la tardor 

 Que perd el branquilló que t’aguanta

i tot el seu bonic color. 

 Pot ser sí, que no hem de tenir por, 

 Per que la caiguda és esperada. 

 Tornes a la mare terra..., 

 D’on l’arbre s’alimenta i s'aguanta. 

 Del temps, on tot hi cap: la serenor.... 

 Que tot l’univers en ple ens contempla.

 D’aquella fulla dissortada de que he parlat, 

 Per que és de la natura l’empenta, 

 I amb la seva mort, 

la de la fulla o de l'arbre,

la vida trenca. 

 No hi hauria, ni creixement ni renovació, 

 Es una qüestió entenedora i plana. 

 Ni evolució, ni millora, ni cap més opció. 

 Si no fos per la mort, 

 No existiria la espècie humana. 

 Haig de pensar per un moment 

En la consciència del ser-hi. 

 Dins la teva, i la meva ment, 

 És, mentre avui el cor aguanti.

 

 Desprès: res, ni cel, ni infern. 

 Diuen que el temps i la llum, 

 Tenen que veure alguna cosa. 

 En el no ser-hi el temps pot ser,

que també s’atura.

 I poden passar mil·lennis. 

 Si formem part de la natura, 

 Podrem tornar a ser arbre?

 ... O dissortada fulla? ...

 O quelcom mes? 

 ...De tota la humanitat? 

 Una part, de l’univers, un tot? 

 O la plenitud, tant volguda? 

 ...I si hi ha Deu, el meu anhel terrenal, 

Segur no es el que em descriuen avui els homes. 

 Vist en el pla universal, 

 Sabrà ell com és, que és, o com es diu aleshores.

No et torbis, company. 

 Aquestes coses, son clares. 

 Anhels, poder i afanys, 

que aquí queden les vides passades

 Fins hi tot odis entre pares i germans, 

 Per idees primitives i estranyes.

 Apropiació i profit dels pensaments humans. 

 Com es parla de Deu, mentre es mata? 

 I com en nom de Deu es roba? 

 Com es conquereix un continent? 

 Com amb cinisme es massacra tanta gent? 

 Del mon material s’hi busca i troba.

 

 Qui no hi creuria, en una fe que fos  certa i bona? 

 De dominis i manipulacions, 

de mentides i traïcions, 

en tenim plena la historia. 

Del control dels pobles i les nacions, 

ja en sabem prou les persones. 

 Es la bogeria dels homes . 

 Tant temple, sinagoga o mesquita,

 Tanta pagoda i convent, 

 Si l’edifici mes gran de la vida 

 Es el que cada ù porta dins seu....

I si l’amor ha de ser, que sigui. 

doncs no importa com es doni 

Ni el nom, ni la historia, ni qui ets, 

pot ser, ni qui ha estat: 

Respecte i generositat,

 que s’hi posi, que és una qüestió de fraternitat. 

 Aquell que anava pel desert, ja ho deia: 

 Quan només dos ja s’estimin, 

 i reunits en nom meu i seu, 

 no els cal església, ni lloc, ni mausoleu,

 per que ja hi soc, en mig seu. 

 Tanta recerca i treball, 

 del Deu, Sol, Alà, Buda, o estrella; 

 Per una tal simplicitat. 

 que no és la pedra filosofal aquella 

 i no ho es, ni per casualitat, 

 que es dins meu que haig de trobar-la.

 El sentit de la vida, i de la humanitat 

 Altra volta, tant bella. 

 Per que, en el fons i a la fi, 

 A lo millor, la pura i vera realitat 

 Pugui ser que formen tots part 

 De quelcom més que  dissortat destí. 

 Valga la redundància .

 De la immensa universalitat. 

 Igual que una circumferència,

doncs no sabem ni on acaba o comença 

 I no hi ha ni principi, ni fi. 

 Es tan gran i sorprenent, sempre: 

 Que Ell existeix realment, pel que hi creu, 

 Absent i no hi és, amb llibertat plena, 

 quan no es vol, o no es pot entendre, 

 A Aquell i d’altres, que els han clavat a la creu. 

 Amic meu: A tu que t’ho dic i jo que ho intento creure 

 Des del meu pensament més honest; 

 A la comoditat de l’home, que diu: no hi ha un Deu! 

 Hi ha, això sí, un compartir d’aquest paradís. 

 Diguem quins son els pensaments teus!! 

 En la recerca de la veritat tant perduda, 

 Tant manipulada i expressament malmesa 

 Encara que signifiqui patir 

 Estimant, val la pena l’empresa. 

 Paradoxalment Deu ...., o alguna cosa semblant, 

 Pot ser tot l’univers ens contempla 

 La petitesa de l’home i sigui, ell mateix, part, tot, 

 o sigui el principi o el fi. 

 Existència limitada? ...Qui sap el que!!...... 

 MM.SETEMBRE2006

xatumandingu.

MOLT DE TEMPS VAIG CAMINAR TOT SOL

MOLT DE TEMPS VAIG CAMINAR TOT SOL, 

MALGRAT ELS QUE M’ACOMPANYAVEN;

 NO ME N’ADONAVA, 

NO SABIA QUE ANÉS TAN SOL QUAN TORNAVA DEL TREBALL,

 PEL CARRER, REMORÓS DE GENT I DE COSES…. 

MOLT DE TEPMS, VAIG CAMINAR TOT SOL. 

 SOTA AQUELL SOL ARDENT DE L’ESTIU, 

AL FONS DE LES VALLS I AL LLARG DE LES RIBERES,

 O SOBRE EL VENTRE DE LES MUNTANYES. 

 AMB ELS PEUS NUSOS SOBRE L’ARENA…. 

DAVANT LA INMENSITAT DEL MAR.

 MOLT TEMPS VAIG CAMINAR TOT SOL. 

 DAMUNT LA ROCA I ELS CAMINS PEDREGOSOS, 

PEL FANG, L’ASFALT I LA NEU. …

I NO EM VAIG ATURAR A COLLIR LES FLORS, 

LES QUE HI HAVIA A LA VORA DEL CAMÍ. 

 FEIA MARXA AMB TOTS ELS ALTRES. 

AVANÇAVA, AVANÇAVEM VERS EL FÍ, 

SENSE NI UN MOMENT DE REPÒS. 

AMB EL MATEIX PAS, AMB UN SOL MOVIMENT.

 EREM DEU, VINT, CENT, MIL QUE ANAVEM JUNTS.

 AMB ELS COLZES BEN APRETATS, UNITS, TENSOS. …

I CADA Ù ANAVA SOL, SENSE SABER-HO.

 AVUI M’HE ATURAT, 

PER QUE HE SENTIT DINS MEU UN GRAN TRASVALS.

 UNA COSA QUE M’HA REMOGUT.

 NO SE BEN BE SI ES UNA COSA QUE ERA VIVA I ARA HA MORT,

 O UNA COSA MORTA, QUE ARA S’HA REVIFAT,

 PERO HE SENTIT COM UN CANVI. 

 HA ESTAT EN VEURE’T A TU, 

QUE LA MEVA VIDA DE SOBTE HA CANVIAT.

 FÀ MESOS QUE ET CONEIXIA…,

PERO ARA ETS LA FLOR QUE ALEGRA LA RUTA,

 LA BRANCA QUE EM DEFENSA DE L.ARDOR DEL SOL, 

L’OREIG QUE M’AMANYAGA. 

ETS TOT EL QUE EM FA FELIÇ, 

SENSE QUE ME N’ADONI. 

PERÒ, MAI T’HAV IA TROBAT FINS AQUEST MOMENT. 

 AVUI, QUAN T’HE VIST, HE SENTIT CANVIAR LA MEVA VIDA…

 PENSANT EN TU, NO SE PAS SI SOC FELIÇ, …O DESGRACIAT.

 NOMÈS TU ETS EL MEU ENCÍS.    

...OH!, ARA JA NO ETS LA FLOR, LA BRANCA, L’OREIG, QUE FA DOLÇA LA RUTA PESADA I LLARGA. 

 ARA ETS EL TERME CAP ON JO, SENSE SABER-HO CAMINAVA.

 T’HE TROVAT A LA VORA DEL CAMÍ, PASSAT EL PONT DE PEDRA.

 JA NO ANIRÈ MAI MES SOL, PER QUE T’HE TROVAT.

 ELS ALTRES, CONTINUEN LA RUTA, VERS EL TERME DESCONEGUT.

 PERÒ TAMBE ARRIBARÀ EL DIA QUE EL NOU CAMÍTROVARAN… 

COM JO T’HE TROVAT AVUI A TU. 

 ARA, SOC CAPAÇ DE FER COSES QUE AVANS EM SEMBLAVEN IMPOSSIBLES. I ES QUE L’AMOR TRNSFORMA, EMFORTEIX, FA INVENCIBLE. 

L’AMOR QUE HA CREAT AQUEST MON, I  L’AGUANTA. 

L’AMOR INCREAT, QUE HA CREAT L’AMOR PER NOSALTRES. 

 ES EL MÈS BELL REGAL, EL MÈS RIC I EL MÈS GRAN. 

EL MÈS MARAVELLÓS QUE ENS PODIEN FER, 

PER QUE AQUEST AMOR HUMÀ, PETITA ESPURNA, 

POT TRANSFORMAR, CANVIAR  L’ÉSER HUMÀ, 

COM LA PLUJA FORTA RENOVA L’AIGUA DELS SOTS, EN UN INSTANT.

 …I ARA SERÉ JO QUI ES CONVERTIRÀ PER A TU EN LA FLOR ON REPOSARÀN ELS TEUS ULLS, 

LA BRANCA QUE DEFENSI EL TEU FRONT DEL SOL, 

L’OREIG QUE T’AMANYAGUI, QUAN ESTIGUIS CANSADA. 

 TU, LA MÈS DOLÇA I PURA, LA MÉS BELLA I FORTA, 

LA MÉS DÈVIL I POBRE, LA MÈS TENDRE I ALEGRE. 

 TU, A QUI ARA JO SÈ ESTIMAR… 

TU, QUE M’ESTIMARÀS QUAN T’HAGI DIT TOT AIXÒ. 

TU, QUE FARÀS SI VOLS, LA VIDA AMB MI, 

COM DUES VIGUES, SOLDADES DEL TOT I QUE AIXÌ AGUANTEN L’EDIFICI. 

L’EDIFICI DE LA LLAR QUE CONSTRUIREM, DELS FILLS QUE TINDREM SI DEU HO VOL, DE LES ALEGRIES I LES PENES, DELS SOFRIMENTS I LES RIALLES, QUE COMPARTIREM. TU, L’ESPERANÇA DE LA MEVA VIDA…. .

XATUMANDINGU.  1972.

poema recollit.

LA ROMÀNICA

APUNTA SEMPRE, SEMPRE AL CEL
EL CAMPANAR VELL, FET DE PEDRA.
SENYALA DALT, CONSTANTMENT,
ESVELT, EL CAMPANAR DE L’ESGLÉSIA.

PARLA..., PERÒ AMB UN LLENGUATGE SILENT
DE LA CALMA, LA PAU DE DEU
ON TOT ES QUIET,
D’ON SON ELS DOMINIS SEUS.

UNA IMATGE AMATENT, ESTIMADA,
UN PAISATGE RECOLLIT,
UNES PEDRES, UN ENTORN PREFERIT
I TAMBÉ UN CEMENTIRI PETIT.

L’ENVOLTA UNA AURA CELESTIAL,
UN SUAU ORATGE,
UNA LLUM ESPECIAL,
TINC PRESENT, DINS MEU, LA TEVA IMATGE.

LES TEVES PEDRES HAN VIST LA VIDA
RECORDO BATEIGS, COMUNIONS I NUVIATGES.
MOLTES COSES DE LA MEVA INFÀNCIA
JUST AL COSTAT DE LA CAPELLA
UNS MURS…, FINAL DE PELEGRINATGES.

EN VENEN A LA MEMÒRIA RECORDS TAN DOLÇOS…….
ELS CASAMENTS DE FAMILIARS ESTIMATS
I LA PENA PROFUNDA
DELS QUE ARA HI SON ENTERRATS.

UN MARGE AVANS PASSEGAT,
UN MUR QUE ENVOLTA EL QUE NO ES VIU
UNA MASIA QUE HI HAVIA ESTAT
I UNA DE TANTES LÁPIDES, ON HI DIU:

QUAN PASSIS PER AQUÍ, GERMÀ,
PREGA A DEU PER NOSALTRES,
QUE DESPRÈS, ALGUN DELS ALTRES
HO FARAN PER TU DEMÀ.

EL MEU AVI, LES MEVES AVIES,
QUE DE PETIT TANT M’ESTIMAVEN.
ARA, UNES FLORS SENZILLES...,
SOLAMENT I DESTAQUEN.

UNA TIETA, LA TEVA AVIA I UN COSÍ,
FINALMENT, EL TEU I EL MEU PARE.
DISSORTADAMENT ARA, LA TEVA I LA MEVA MARE
AI !! CEMENTIRI, COM ENS FAS PATIR….

NO PUC ESBORRAR MAI LA TEVA IMATGE !!

Marià 17/11/2006

EL CALIU QUE QUEDA...

EL CALIU QUE QUEDA

A la llar de foc, hi ha les restes de la nit passada i entre les cendres queden les brases de foc viu..., Eren encara molt calentes i de roig intens; Escalfàven.. 

 ...Eren els anys 70. Ens serviran per revifar amb nova llenya una foguera que segueixi calentar-nos el cos aterit pel fred de l’hivern dels homes. 

 Era aquell el primer foc interior també per l’embranzida dels cors joves, alimentats amb branquillons que no pesàven massa, però feien la bona flama alta i ràpida. 

Els nostres focs d’ara son més lents, però constants. La llenya es gruixuda i humida per les llàgrimes d’alegria i de tristor vessades. Son fruit d'aquella recerca d’un grup de joves que volien trobar el sentit profund de la vida, mitjançant la fe en  l’amistat i la pau, i teníem embranzida... “fés l’amor i no la guerra”, dèiem. Eren temps difícils per tothom, però sabíem que podíem fer quelcom si ens movíem i que un món millor era possible, entre tots plegats...  Desprès dels anys, malgrat tot, creiem alguns que encara ho és. 

Queda molt camí per recórrer; D’aquell caliu que no és apagat encara, hem construït cada un de nosaltres, en la guia del entusiasme, pot ser uns més, altres menys... Ens ha quedat molta cendra cremada d’aleshores i dissortadament, amb més o menys sort en els aspectes materials segons qui i les circumstàncies, però aquesta guia de vida, sense que ens n’adonem encara fa que visquem a l’estil que vam marcar en aquella joventut i en aquelles reunions llargues, dissabtes o diumenges per la nit.

 La majoria, hem assumit el paper que ens ha pertocat en la família que vam crear, o el camí que vam escollir. Amb els anys també hem influït en els nostres fills amb aquests criteris d'humanitat, que a la vegada, alguns ja son també pares aleshores i nosaltres avis, transmetent quelcom d’allò, malgrat les corrents de pensament materialista d’avui dia. 

 Alguns i algunes han irradiat al seu entorn social la calor del seu cor, d’aquelles brases encara tèbies...  Hem d’estar segurs, que les nostres veritats; les de llavors i les d’ara, son molt millors que les de la societat que ha esdevingut en el present, plena de mancances de nivell moral i espiritual, per que al ser fidels a principis humanitzadors, també humanitzem el nostre entorn i si mes no, fem que els altres es plantegin o es qüestionin el per què de tot plegat i de la nostra actitud. Pot ser que siguem “los últimos mohicanos“?, però personalment a mi m’agrada lluitar i a mi m’agrada provocar amb el que crec que es just i bo . De veres: L’amor, amistat, lleialtat, fe en els homes i en el Déu de l'Univers, esperança en un demà millor per tots els homes de la terra, son els valors de la raça humana que no caducaran mai..., malgrat hi ha qui intenta destruir l'invent que trontolla i perd molta pistonada..... (Els d'aquelles gemeracions post-guerreres, ja no tenim ni força ni poder; ens queda només la fé a alguns pocasoltes).

 Amic: Nosaltres teníem el calor del foc de llavors..., avui, encara hi tenim la brasa i el caliu, que dona certa escalfor encara.

Avui que ha passat el temps, el progrès tecnològic ha superat en molts aspectes les espectatives de les mentalitats de la humanitat aquella i la actual, oferint possibilitats insospitades per aquell mon desitjat llavors i ara. El benestar i l'equilibri de tot plegat és una realitat assumible amb aquest progrés assolit..

Però hi ha elements que porfien sense descans en mantenir la supremacia i l'ambició desmessurada, el poder en el mon, mitjançant la violència, la destrucció  i la mort de persones innocents i militars, que no saben ni tant sols per quines causes moren, mentre ells, grassos com porcs, darrera d'una tàula i un telèfon inviolàbles,com ells, es van dient:  " jò, mato més que tú".

En aquest sentit, avui dia encara som a les bassaroles.....

 

 mm octubre 2006

xatumandingu

...ET VEURÈ DEMÀ

ET VEURÉ DEMÀ

SI…, ET VEURÈ, SI VOLS,  DEMÀ, 

QUAN S’HAGIN MARCIT AQUELLES FLORS,

AQUELLES ROSES  QUE ENS VAM DONAR,

QUAN JA NO HI HAGI, DE DOLOR PLORS

I LES ESPINES, DEIXIN DE PUNXAR.

 ET VEURÉ DEMÀ, QUAN ELS OCELLS CANTIN,

 QUAN L’AIGUA ES TORNI CLARA,

 QUAN LES BONES CANCONS TORNIN,

 QUE ET PUGUI VEURE AMB JOIA LA CARA.

 ET VEURÉ, QUAN LA NATURA S’ALCI  EN  PLORS;

SERAN  D’ALEGRIA, PER QUE ARRIBAREM A LA PLENITUD.

ET VEURÈ DEMÀ I ET REGALARÈ EL MEU MILLOR TRESOR:

SENSE ESPINES: EL MEU COR.

I RECORDAREM LA NOSTRA JOVENTUD.

PASSADA JÀ,  LA LLARGA I FOSCA NIT,

I ESPERANT EL FUTUR AMATENT.

TINC EL DOLOR PROFUND, DINS EL PIT, 

QUE PASSI AQUEST DISSORTAT MOMENT

PER QUE EM TREGUIS, AQUEST MALEÏT NEGUIT.

ET VEURÈ, PER QUE IGUAL QUE TU,

DESITJO EL ESTAR SEMPRE JUNTS,

DELS NOSTRES CORS EL CALIU. 

QUE SOM MITAT D’UNA SOLA COSA.

 QUE  NOMÉS HI VEIG PELS TEUS ULLS,

 …ESTIMADA ESPOSA. 

 2006 MAIG.

xatumandingu.

EL MAS CA LA BRUIXA

DEL MAS CA LA BRUIXA

UN RACÓ…,

PROP DE LA CIUTAT DE TERRASSA,

HUMBRÍVOL I HUMIT 

A L’HIVERN, I A LA TARDOR, 

UNA FREDA CASA,

COM SI FÓS SEMPRE DE NIT

I DE FREDOR.

UNA LLAR DE FOC AL TERRA, 

UNA VELLA CUINA,

...UNS GOSSETS DE CERÀMICA 

 I UNA NINA,

SOBRE D’UN O D’ALTRES LLITS.

 

EN OBRIR LA PORTA I ENTRAR, 

POCA CALOR S’HI RESPIRA 

I EL COR PREN DE FOSCOR I SOLEDAT.

 

AQUELL FOC ABANS TANT VIU, 

 QUE ARA RESTA APAGAT,

SENSE ESMA, 

NI ESTIMA,

NI EL SEU CALIU. 

AMB CENDRA DE L'ULTIM FOC ENCARA,

I ALGUNA LLENYA PER CREMAR, 

NI TAN SOLS UNA GUSPIRA,

PER QUE ELS SEUS ANYS JA VAN PASSAR; 

ALLÀ ON HI VIVIA UNA FAMILIA,

...UN AMOR QUE JA NO ESTÀ.

I ARA, RESTA VUIDA I SOLA....

SOL I ABANDONAT AQUEST MÀS, 

MICA EN MICA PERD LA SEVA BLANCOR, 

AMB BRUTA I RUINOSA PRESÈNCIA

QUE NO ERA LA SEVE ESSÈNCIA,

AVANS DEL TEMPS PASSAR : 

AQUI UNA AIXADA I UN CUBELL..., 

ALLÀ FUSTES, LLENYA  I UN CABÀS; 

..EN UN RACÓ, UN MARTELL

I SOBRE LA TAULA, RANDES D'UN MANTELL;

RESTES DE LA HUMANA EXISTÉNCIA, 

QUE ABANS EL VAN  IL-LUMINAR. 

HAVIA LLUIT EL SEU ESPLENDOR…, 

UNA MICA DE LLUM I BON COLOR, 

MENJADA ARA PER LA VERDOR

QUASI BLAVA DE LA SEVA BUIDOR. 

LES FULLES, LI FAN JA DE TEULADA, 

ROJES DE L'ÚLTIMA  TARDOR. 

I ELS ARBRES, JA L’HAN ABRAÇADA 

I LI DONEN EL SEU BON AMOR. 

POT SER, PER QUE NO CAIGUI ENRUNADA, 

O NO SENTI LA INTENSA TRISTOR. 

I UNS QUANTS COLOMS, 

EN LES FINESTRES DE LA FAÇANA, 

SURTEN I ENTREN, FENT TOMBS,

PER SOBRE D'AQUELLA TEULADA; 

TAMBÉ AMB ALGUNA NEGRA GARÇA, 

QUE BUSCA EL SEU MENJAR, 

AMB MOLTA, MOLTA  GANA . 

ELS PARDALS I ALTRA GENT DE VOLADA, 

HI FAN XIVARRI, GRESCA I SOROLLADA, 

ALGUNS,  EN ELS SEUS CANTARS, 

 NOMÈS…, NOMÈS AL MATÍ, PER SALUDAR-LA.

... TANBÉ FAN  NIUS DE NOVA VIDA

 AL COSTAT DELS FINESTRALS

JUST PER NO MULLAR-SE 

QUAN PLOU, ARRASSARALS. 

 DEL MAS “CA LA BRUIXA” , 

 LA CASA ABANDONADA.

xatumandingu. 

xatumandingu 19-11-2006

El boig de Hiroshima

El boig d'Hiroshima:

Qui no recorda els noms d’Hiroshima i Nagasaki?? Qui no recorda a Truman? Qui no recorda el projecte Manhattan? Qui no recorda a Robert Oppenheimer? Tots son noms que giren en rededor d’una idea comú: LA BOMBA ATÓMICA...... Una bomba que va esclatar a Hiroshima el sis d’agost de l’any 1945, on es va arribar a una insòlita i aterradora temperatura de 20.000 graus. La ciutat d’Hiroshima va ésser escollida entre un grup de tres: Hiroshima, Nokura i Nagasaki. Quan l’Enola Gay, l’avió que transportava la bomba es va enlairar a dos quars de tres de la matinada, el seu comandant no sabia quin era l’objectiu entre les tres ciutats. Es va escollir Hiroshima atès de l’informe meteorològic facilitats per tres quatrimotors que volaven a la zona amb aquesta finalitat. Va ésser així com es va decidir el destí de centenars de milers de vides. Es evident que aquestes dades recorden mes o menys exactament la història..., tràgica, incomprensible, però crua i real. A la fi o no obstant, algú em podria dir qui era Claude R. Heatherly i qui va conèixer el seu drama?. El coronel Paul W. Tibbets, va llençar la bomba físicament, però va ésser Heatherly, oficial de reconeixement d’un aparell encarregat de senyalitzar l’objectiu a l’Enola Gay, qui va donar la senyal de llançament. Eatherly, alt, fort, de pell bruna, jugador de beisbol, pilot acrobàtic...., A poc després d’esclatar la bomba, Eatherly va ésser rebut als E.E.U.U. com amb tots els atributs d’heroi, de súper - home, del personatge brillant que va acabar d’una maleïda vegada amb aquella interminable i anguniosa guerra . Pels carrers la gent corejava el seu nom, se li aplaudia, se li feien homenatges en reunions, presidia sopars, encapçalava les pàgines dels més importants rotatius, però no obstant no van trigar molt de temps en comprovar que Heatherly ja no era el mateix home. Quelcom havia canviat dins d’ell, que l’expressió del seu rostre s’havia endurit, especialment quan es quedava a soles: quelcom de tristesa i amargor, angoixa atrinxerada en l’extensió del seu front. Aquell xicot, pilot, aquell nen irreflexiu que va anar a la guerra com aquell que va a competir en un esport, ja no existia... Els psiquiatres desseguida es van posar d’acord: “Introversió amb neurosis latents “ . Però Nord Amèrica no podia perdre el seu heroi de la nit al dia, el símbol que havia fabricat, representatiu de la victòria, de la supremacia de la Nació. Els seus superiors li van encarregar que dones classes en les acadèmies militars, de com s’havia de fer un reconeixement per a un bombardeig atòmic, però Eatherly mai parlava d’avions, ni d’estratègies, ni de res que tingués a veure amb allò que li va ser assignat. El seu únic argument eren els seus morts, la llista interminable d’homes, dones i criatures, tots innocents, que havien estat massacrats per raons incomprensibles. Tenia la necessitat d’intentar arreglar, en la mida que li fos possible, el gran mal que havia causat al gènere humà. Era evident que el que ell anomenava els seus morts, ja no ressuscitarien, però com a mínim xisclaria, xisclaria molt fort, per que el seu xiscle anés a les consciències dels homes per quedar-se allà i fer veure amb claredat el monstre que els científics i els militars havien creat. Els seus superiors no van tardar gens ni mica en adonar-se’n del que estava fent i deien: “ Sembla que tots els japonesos son parents seus..” A partir d’aquí, va començar a freqüentar hospitals, els seus amics mica en mica el van començar a menystenir, cosa que d’altra banda li era plaent, per que li semblava que d’aquesta manera començava a expiar les seves culpes. A primers de gener de 1947, va intentar de suïcidar-se. Sobre tot, sento que m’odio a mi mateix; cerco una sortida i no la trobo, resto dins un laberint on el ressò d’aquella maleïda explosió penetra cada vegada més en el meu interior mes íntim, que omple la meva ànima amb les lamentacions i crits d’angúnia d’una legió de moribunds. Cerco raons, motius que justifiquin els mitjans que es van emprar; cerco una sortida i no hi ha més que confusió, destrucció i mort. “ Soc l’heroi, el comandant Eatherly, senyors, el d’Hiroshima i Nagasaki “ !!!! ...En el seu historial clínic van escriure: “ El Subjecte pateix un clàssic complex de culpabilitat, que es manifesta amb gestualitat i temptatives que van des de la provocació social al suïcidi. A diferència dels seus companys que van participar en el llançament, ell es considera culpable. Es per això que hem de considerar que la persona objecte de l’estudi es, socialment un inadaptat. Truman tampoc ho entenia : Eatherly ??... No ho entenc !!!, per a mi, la bomba atòmica, no ha estat més que una bomba mes gran que les ordinàries i que ha precipitat el final de la guerra. Eatherly, recluït ja en un centre psiquiàtric, va començar a escriure cartes als periodistes, advertint al mon del terrible perill que suposava una guerra nuclear. Amb el diner que li arribava amb els articles, subvencionava un institut d’ajuda als orfes japonesos. Eatherly difamava als Estats Units, a la guerra, als exercits, la falsedat i la hipocresia de la condició humana..... Naturalment aquell escàndol havia d’acabar, els seus superiors el volien aïllar del mon, volien que mai ningú sentís les lamentacions del pacient nº A-29465, per que les acusacions d’aquell home, pot ser per que temien que es veiés en aquell heroi boig, una autèntica, clara i nítida visió de quin podria ser el futur: La fi de l’home i del seu mon. En aquells dies, el que més omplia a Heatherly, i el que el salvava de la desesperació, era la correspondència que mantenia amb un escriptor austriac : Gunthes Anders. Va ésser aquest que va iniciar el correu l’any 47 , al escriure a Heatherly: “ El dissortat destí ha fet de V. , un símbol del futur, del que podria succeir-nos a cada ú de nosaltres. Per això mateix, el seu drama s’ha convertit en el nostre. V. te la desventura d’haver deixat al seu pas dos-cents mil morts : com es possible arribar a comprendre una angoixa tal on encabir tants éssers morts, tantes vides cremades ??? ... Com es possible l’empenediment de dues-centes mil víctimes???. ...Ningú, cap dels supervivents d’Hiroshima el pot odiar avui a V. , el pilot que va complir una missió militar als vint i sis anys, com a simple engranatge de la maquina militar. En tot cas, odiaran les maleïdes guerres i la estupidesa humana. No obstant , Heatherly va acabar els seus dies completament boig per els remordiments... Va ésser la bomba atòmica una acció política, o una acció militar? El Japó estava ja enfonsat i tractava d’iniciar la pau... Es va llençar la bomba per enderrocar al Japó, o per servir d’advertència a la U.R.S.S., encara aliada en Europa, però potencialment enemiga? Es molt important, que quan mirem enrere, amb tristesa i por, recordem els noms de Truman, el Projecte Manhattan, de Robert Openheimer, i també de Claude R. Heatherly, que va donar per últim l’ordre de llançament, que va acabar els seus dies rodejat de fantasmes de color groc. de Ramon Clivillé Ara assistim a una nova escalada de provocacions i mostres de força nuclear que si es desferma la violència i la irracionalitat, no caldran actuacions contra la capa d’ozó, protecció del medi natural ni altres coses, simplement per que no hi serem a temps. POBRE PLANETA..... mm.

A LA INMA, LA MEVA MARE

A LA INMA

 Aquests dies passats, 

 m’havia plantejat el sentit de la vida...

 L’existir i el desaparèixer:

 La mort tant present, antiga i vella.

 Quina casualitat, pot ser era una premonició, una mort anunciada;

 Que no havent ulls del pensament, ni del cor, ni de l’anima per ser endevinada.

 Abans de la teva malaltia i la fatal absència, tant sobtada.

 Que ens priva de la teva amorosa i dolça presència, Mare: 

Tant poc que no estàs amb nosaltres

 i tant difícil que la vida, sense tu, ja es presenta.

 Doncs has estat la nostra principal referència: 

 Ens vas ensenyar una forma de ser, uns conceptes: 

Viure la vida com ve i ens afronta . 

 Amb il·lusions petites, assumibles, 

 una forma de fer.

 I ens has donat..., la vida mateixa.

La guia d’aquesta existència, també etèria i subtil...

i que n’és de limitada, la nostra presencia a la Terra!.

Quan em mori, tingues cura dels animalets deies,

asseguda en aquella butaca vella. 

No t’importava del futur res més que tingués a veure amb la teva absència. 

Mai no has desitjat ni luxes, ni riqueses ni diners,

Només t’importaven del cor els sentiments.

De vegades, per a mi del mon a l’inrevés, 

Per que de materialisme, n’eren exempts. 

la teva família, els teus amics, veïns i veïnes, 

que t’han conegut, per que t’has fet de notar, 

Els teus animalets, d’on estàs, segur tant estimes: 

Dues gatetes, unes tórtores i una gosseta, 

Els teus records, pelutxos i nines,

Amb ànima o sense, no et deixarem mai d’estimar. 

Plantetes que del carrer recollies i plantaves al teu jardí limitat, 

Malgrat, tot hi cabia. Amb amor i aigua cada matí, tot ben regat. 

No calia que fossin plantes de qualitat anomenades de jardineria,

Que la gent ja havia rebutjat. 

 Qualsevol cosa viva, 

A tu et servia per revifar, 

Com donant corda aquell rellotge vell 

Que tenies  vora la Moreneta,

De sobre la porta, l’altar. 

O aquell gatet brut i blanc que del carrer cada dia venia... 

I els coloms, esperant quan aixecava el dia, 

Els hi posaves de veure i de menjar... 

Ara, soc jo, qui avanç no volia, 

qui els hi haig de donar, 

De la porta de casa teva estant.

 

Opinaves de musica o política, 

 I qualsevol cosa actual, 

 Amb els teus fills i els teus nets. 

 Doncs has sigut una persona com cal 

 I ho demostren els teus fets 

 De persona peculiar i única. 

 Ens has donat a tots l’existència feliç, 

quan has estat veïna, esposa, mare i àvia. 

 Amb els teus personals acudits, 

 I la teva personal rellevància. 

 Tant senzilla i alhora, elegant has estat. 

 Tothom deia: Buenos dias, senyora Inma, 

 Quan passaven pel teu costat. 

 Del Barça, una gran amiga 

i  catalana fins l’últim pel del cap. 

 Venedora, pintora i dibuixant; 

 No he vist persona amb activitat tanta. 

 Quan feies de representant, 

 Et presentaves als teus clients dient: “ Escolti: soc representanta ”.  

..... així, és com t’estimava la gent. 

 

Moto, bicicleta o cotxe; tot ho conduïes, 

Fins que et vas anar fent velleta i gran. 

El carnet de conduir renovaves

i  no el feies servir aleshores, ...Any rere any.

 

Moderna i actual en el teu temps.

 Pantalons vas dur la primera, 

 amb aquella cinta als talons, 

 agafada sota la sabateta. 

 I es que sense adonar-te’n duies la bandera

 En el teu barri tant estimat, 

 On eres la pionera 

 I on moltes d’altres et van copiar. 

 posant sempre de Catalunya la bandera 

 Cada sant Jordi o la Diada.  

On quasi semblaves estrangera, 

Doncs eres la única que la posava, 

Por fiant en els teus ideals de ciutadana. 

 Vas donar tot el que podies: 

 Una dona, esposa i mare com cal. 

 La casa neta, i polida vesties. 

 Tendresa, amistat i amor, 

donaves com a regal. 

 Per que com ningú, estimaves la vida..

  Valenta i amb els anys mai no vas claudicar. 

Força, il·lusions i molta embranzida, 

 Amanit tot amb la fe a la verge de Montserrat. 

 Les roses que duies al monestir venerat, 

Les del teu roser, “President Hower” amb el papa, cada maig...

 Avui son de tu molt a la vora, les han posat totes al teu costat.

 Amb tants i tants petons com d’elles, entre plors et faig. 

 Deu ser cert que Ella et protegia, 

 Per que moltes operacions de jove ja vas passar.

 

 Aquesta última partida l’has perduda 

 Com si amb l’infortuni juguessis. 

 Tot ens parla de tu i del camí que has fet i passat ...

Un piano de segona ma comprat.

 testimoni ara mut del teu ser...., i estar,

Que ara no s’escolta malgrat, en aquesta realitat, 

.... toca només per a tu, una música celestial.

 Ens tornarem a veure, 

en el mes gran cap i casal. 

 La Vall del Riu Vermell, 

o Reloj no Marques las Horas,

...  Algunes i d’altres cançons que el teu net Marc i jo T’ensenyaven de tocar.

 Cada tarda, les repetirem totes, 

 I alguna nova cançó. 

 Junts, tot just avanç de sopar. 

 Amb una gata sobre la taula, 

 Que mai,  m'hi vaig acostumar. 

.... Que em venen infinitat de records 

 I vull deixar-ne escrita constància, 

 Per que ja vaig perdent memòria amb l’edat. 

 Com d’en Serrat les cançons: 

 Vas fer col•leccions de fotografia Dels temes que cada una d’elles tenia

 I els hi vas enviar totes un dia. 

 O aquelles discussions que amb en Miquel tenies.

 

 En la resignació dolorosa, preguem  Deu: 

 Profundament, que avui i sempre hi hagi la pau tant desitjada, 

 Per a tu, i per nosaltres, la llum tant i tant anhelada, 

 Confiant en el Poder mes gran i infinit, 

 Doncs estàs avui on tots haurem d’estar algun dia, 

 El lloc on el Més Gran vulgui, no haurem ja més de patir.

 Allà es farà realitat tot allò que neix de la teva, i la nostra fe. 

 Doncs espero que puguis fer servir tots els regals de Deu,

 amb l’amor que d’Ell has de rebre, 

 De la gent que et coneix, t'ha conegut i el nostre també, 

 Per que ja el tens des de sempre. 

 Senyor Deu, recull si us plau aquesta nostra pregària. 

 Ella, tant bona persona va ser 

 I cosa dolenta mai no tenia. 

 Acull-la al teu costat, en el Cel . 

 Acull si us plau, a la meva mare la Inma. 

 Ara, velleta, i tant nena com eres en vida, 

 Ets aleshores una nena de Deu, tant i tant a prop seu. 

 Dissortadament, una nina que ja no camina..., 

 Però sí com un estel que la nostra nit il·lumina. 

 Eternament, com el cel, com de les altes muntanyes, la neu. 

 El cementiri de La Romànica, 

 Prop d’aquell marge, quiet i silent, 

 Amb la seva església al costat, 

 També la pedra resa la grandesa  omnipotent, 

 Per la teva, i la nostra ànima que suplica. 

 Aquest indret, per a mi un epicentre, 

 Avui t’acull, a la vora dels que t'has estimat. 

 I als que nosaltres també estimarem sempre, 

 Malgrat, primer que tu, ja s’han anat. 

 Com en Joan Antoni, el teu marit i nostre pare 

 L’avi Àngel i la iaia Rita.

Amb tu, a la mateix nínxol, La iaia Concepció, la teva mare. 

 Tants d’altres que ja han passat per la vida

 I que vam conèixer avanç de la seva sortida. 

 Ara ja em perdut la nostra font i essència. 

 Només un record dolorós, i a la vegada tendre. 

 Amb aquesta oració, també d’esperança queda, 

 En el cor i en els nostres llavis, poc a poc fluint. 

 Un recordatori: Al davant; la teva estimada Moreneta, 

 Una data...: La del fatal parany. i una cançó al darrera, 

amb dolça cadència, 

 Que brolla de dins, molt endins; 

 Per sempre, per sempre, estimada mare meva.

 i....si em dius adeu, Vull que el dia sigui net i clar, 

 Que cap ocell Trenqui l’harmonia del seu cant. 

 Que tinguis sort I que trobis el que t’ha faltat en mi. 

 Estrofa d’en Llach.

 Els teus fills. 

Sabadell, 5 d’Agost del 2006, el mateix dia que t’has anat.

...el teu xatumandigu.