El boig de Hiroshima

El boig d'Hiroshima:

Qui no recorda els noms d’Hiroshima i Nagasaki?? Qui no recorda a Truman? Qui no recorda el projecte Manhattan? Qui no recorda a Robert Oppenheimer? Tots son noms que giren en rededor d’una idea comú: LA BOMBA ATÓMICA...... Una bomba que va esclatar a Hiroshima el sis d’agost de l’any 1945, on es va arribar a una insòlita i aterradora temperatura de 20.000 graus. La ciutat d’Hiroshima va ésser escollida entre un grup de tres: Hiroshima, Nokura i Nagasaki. Quan l’Enola Gay, l’avió que transportava la bomba es va enlairar a dos quars de tres de la matinada, el seu comandant no sabia quin era l’objectiu entre les tres ciutats. Es va escollir Hiroshima atès de l’informe meteorològic facilitats per tres quatrimotors que volaven a la zona amb aquesta finalitat. Va ésser així com es va decidir el destí de centenars de milers de vides. Es evident que aquestes dades recorden mes o menys exactament la història..., tràgica, incomprensible, però crua i real. A la fi o no obstant, algú em podria dir qui era Claude R. Heatherly i qui va conèixer el seu drama?. El coronel Paul W. Tibbets, va llençar la bomba físicament, però va ésser Heatherly, oficial de reconeixement d’un aparell encarregat de senyalitzar l’objectiu a l’Enola Gay, qui va donar la senyal de llançament. Eatherly, alt, fort, de pell bruna, jugador de beisbol, pilot acrobàtic...., A poc després d’esclatar la bomba, Eatherly va ésser rebut als E.E.U.U. com amb tots els atributs d’heroi, de súper - home, del personatge brillant que va acabar d’una maleïda vegada amb aquella interminable i anguniosa guerra . Pels carrers la gent corejava el seu nom, se li aplaudia, se li feien homenatges en reunions, presidia sopars, encapçalava les pàgines dels més importants rotatius, però no obstant no van trigar molt de temps en comprovar que Heatherly ja no era el mateix home. Quelcom havia canviat dins d’ell, que l’expressió del seu rostre s’havia endurit, especialment quan es quedava a soles: quelcom de tristesa i amargor, angoixa atrinxerada en l’extensió del seu front. Aquell xicot, pilot, aquell nen irreflexiu que va anar a la guerra com aquell que va a competir en un esport, ja no existia... Els psiquiatres desseguida es van posar d’acord: “Introversió amb neurosis latents “ . Però Nord Amèrica no podia perdre el seu heroi de la nit al dia, el símbol que havia fabricat, representatiu de la victòria, de la supremacia de la Nació. Els seus superiors li van encarregar que dones classes en les acadèmies militars, de com s’havia de fer un reconeixement per a un bombardeig atòmic, però Eatherly mai parlava d’avions, ni d’estratègies, ni de res que tingués a veure amb allò que li va ser assignat. El seu únic argument eren els seus morts, la llista interminable d’homes, dones i criatures, tots innocents, que havien estat massacrats per raons incomprensibles. Tenia la necessitat d’intentar arreglar, en la mida que li fos possible, el gran mal que havia causat al gènere humà. Era evident que el que ell anomenava els seus morts, ja no ressuscitarien, però com a mínim xisclaria, xisclaria molt fort, per que el seu xiscle anés a les consciències dels homes per quedar-se allà i fer veure amb claredat el monstre que els científics i els militars havien creat. Els seus superiors no van tardar gens ni mica en adonar-se’n del que estava fent i deien: “ Sembla que tots els japonesos son parents seus..” A partir d’aquí, va començar a freqüentar hospitals, els seus amics mica en mica el van començar a menystenir, cosa que d’altra banda li era plaent, per que li semblava que d’aquesta manera començava a expiar les seves culpes. A primers de gener de 1947, va intentar de suïcidar-se. Sobre tot, sento que m’odio a mi mateix; cerco una sortida i no la trobo, resto dins un laberint on el ressò d’aquella maleïda explosió penetra cada vegada més en el meu interior mes íntim, que omple la meva ànima amb les lamentacions i crits d’angúnia d’una legió de moribunds. Cerco raons, motius que justifiquin els mitjans que es van emprar; cerco una sortida i no hi ha més que confusió, destrucció i mort. “ Soc l’heroi, el comandant Eatherly, senyors, el d’Hiroshima i Nagasaki “ !!!! ...En el seu historial clínic van escriure: “ El Subjecte pateix un clàssic complex de culpabilitat, que es manifesta amb gestualitat i temptatives que van des de la provocació social al suïcidi. A diferència dels seus companys que van participar en el llançament, ell es considera culpable. Es per això que hem de considerar que la persona objecte de l’estudi es, socialment un inadaptat. Truman tampoc ho entenia : Eatherly ??... No ho entenc !!!, per a mi, la bomba atòmica, no ha estat més que una bomba mes gran que les ordinàries i que ha precipitat el final de la guerra. Eatherly, recluït ja en un centre psiquiàtric, va començar a escriure cartes als periodistes, advertint al mon del terrible perill que suposava una guerra nuclear. Amb el diner que li arribava amb els articles, subvencionava un institut d’ajuda als orfes japonesos. Eatherly difamava als Estats Units, a la guerra, als exercits, la falsedat i la hipocresia de la condició humana..... Naturalment aquell escàndol havia d’acabar, els seus superiors el volien aïllar del mon, volien que mai ningú sentís les lamentacions del pacient nº A-29465, per que les acusacions d’aquell home, pot ser per que temien que es veiés en aquell heroi boig, una autèntica, clara i nítida visió de quin podria ser el futur: La fi de l’home i del seu mon. En aquells dies, el que més omplia a Heatherly, i el que el salvava de la desesperació, era la correspondència que mantenia amb un escriptor austriac : Gunthes Anders. Va ésser aquest que va iniciar el correu l’any 47 , al escriure a Heatherly: “ El dissortat destí ha fet de V. , un símbol del futur, del que podria succeir-nos a cada ú de nosaltres. Per això mateix, el seu drama s’ha convertit en el nostre. V. te la desventura d’haver deixat al seu pas dos-cents mil morts : com es possible arribar a comprendre una angoixa tal on encabir tants éssers morts, tantes vides cremades ??? ... Com es possible l’empenediment de dues-centes mil víctimes???. ...Ningú, cap dels supervivents d’Hiroshima el pot odiar avui a V. , el pilot que va complir una missió militar als vint i sis anys, com a simple engranatge de la maquina militar. En tot cas, odiaran les maleïdes guerres i la estupidesa humana. No obstant , Heatherly va acabar els seus dies completament boig per els remordiments... Va ésser la bomba atòmica una acció política, o una acció militar? El Japó estava ja enfonsat i tractava d’iniciar la pau... Es va llençar la bomba per enderrocar al Japó, o per servir d’advertència a la U.R.S.S., encara aliada en Europa, però potencialment enemiga? Es molt important, que quan mirem enrere, amb tristesa i por, recordem els noms de Truman, el Projecte Manhattan, de Robert Openheimer, i també de Claude R. Heatherly, que va donar per últim l’ordre de llançament, que va acabar els seus dies rodejat de fantasmes de color groc. de Ramon Clivillé Ara assistim a una nova escalada de provocacions i mostres de força nuclear que si es desferma la violència i la irracionalitat, no caldran actuacions contra la capa d’ozó, protecció del medi natural ni altres coses, simplement per que no hi serem a temps. POBRE PLANETA..... mm.