Quan les nostres mans i tot allò que amb elles fem, sigui fruit de l’expansió del cor i del pensament coherent ( ales de somnis i nius de carícies ); quan per fi aprenguem que tot l’univers es present i viu dins cada cèl•lula; quan la nostra sensibilitat ens deixi sentir el palpitar de la terra en posar l’orella sobre l’herba humida ( amb pluja no àcida ), i l’alegria sigui l’únic motiu que causi les llàgrimes...
Quan l’art de viure no es basi en el posseir, si no en el ser, i el donar sigui l’autèntica riquesa, contràriament a la del poder o l’ambició; quan la ciència de l’home no sigui exclusivament una ciència freda i mortal on la fe, l’esperança i el que esdevé del cor tinguin un lloc en la consciència de l’ésser. Quan l’home torni a tenir quelcom més que simple teixit animal o carn, si no cor, intel·ligència i ànima, amb l’alegria de formar part de la universal creació; quan siguem cèl·lules d’un teixit de llum i amor amb un propòsit vital i únic : La Humanitat
Quan entenguem Deu no només com un concepte convertit en dogma de fe i com una parcel•la de seguretat i egoisme en el mes enllà, quan entenguem que, si existeix, no es pot manipular a conveniència; quan entendre i perdonar sigui quelcom mes important que jutjar o condemnar, on aprendre a viure es converteixi en l’art d’unir-se a altres mans i altres cors.
Quan la germanor sigui filla de la tolerància, la comprensió, la diversitat i la unió humanes i la riquesa tingui una altra dimensió, en contes de ser el motiu de separacions, enveges, guerres i d’odis.
Quan cada una de totes les veritats establertes per els poders d’opinió i pensament es tornin relatives i quan fins hi tot el concepte de Deu pugui ésser entès i debatut en tot idioma, religió i filosofia, amb llibertat plena.
Quan no callem mai els nostres somnis, els mites i desitjos per vergonya o mesquinesa, on puguem compartir experiències i tota la immensa riquesa amb el saber-nos éssers existents. Quan no sigui pecat o punible dissentir i ser diferent, on es cregui que la Terra i l’Univers son quelcom més que la suma de roques, materials inerts i cèl·lules que giren i es mouen, que creixen i es moren dissortadament.
Quan deixem un lloc al romanticisme i al somiar desperts; quan estimem i respectem el lloc on vivim.
Quan el naixement d’un infant torni a ser un miracle i s’esperi amb alegria.
Quan reposadament, admirem una posta de sol.......,
o també un descobriment científic bo per el planeta i la humanitat.
Quan els ocells no tinguin por de les persones.
Quan callin les bombes...., i les armes, per sempre.
Quan assumim la responsabilitat que ens pertoca a cada ú de nosaltres en tot això, tots, cada persona.
Quan l’home torni a somniar que un àngel o un estel l’acompanya dins la negra nit i quan el nostre cor torni a assolir la felicitat tant rebuscada equivocadament, vivint el que ha de ser la consciència fraterna de la humanitat i tots els nostres germans els animals (... per que si no estem perduts també ).
Quan assumit la vellesa, respectem i procurem una vida digna i feliç als que també s’han fet avis, als que viuen en soledat o en la malaltia i el patiment.
Quan a la fi dels nostres dies en aquesta dimensió, puguem dir amb serenor i dignitat: he fet tot el que m’ha estat possible....,
.....aleshores haurem ascendit la consciència de les persones al nivell que li es necessari i li pertoca, per viure d’una vegada per totes i per sempre, la categoria de la INTELIGÈNCIA SUPERIOR.
Llavors serem de veres, LA HUMANITAT.
xatumandingu18/11/2004 mm.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada