MALGRAT ELS QUE M’ACOMPANYAVEN;
NO ME N’ADONAVA,
NO SABIA QUE ANÉS TAN SOL
QUAN TORNAVA DEL TREBALL,
PEL CARRER,
REMORÓS DE GENT I DE COSES….
MOLT DE TEPMS, VAIG CAMINAR TOT SOL.
SOTA AQUELL SOL ARDENT DE L’ESTIU,
AL FONS DE LES VALLS
I AL LLARG DE LES RIBERES,
O SOBRE EL VENTRE DE LES MUNTANYES.
AMB ELS PEUS NUSOS SOBRE L’ARENA….
DAVANT LA INMENSITAT DEL MAR.
MOLT TEMPS VAIG CAMINAR TOT SOL.
DAMUNT LA ROCA I ELS CAMINS PEDREGOSOS,
PEL FANG, L’ASFALT I LA NEU.
…
I NO EM VAIG ATURAR A COLLIR LES FLORS,
LES QUE HI HAVIA A LA VORA DEL CAMÍ.
FEIA MARXA AMB TOTS ELS ALTRES.
AVANÇAVA, AVANÇAVEM VERS EL FÍ,
SENSE NI UN MOMENT DE REPÒS.
AMB EL MATEIX PAS, AMB UN SOL MOVIMENT.
EREM DEU, VINT, CENT, MIL QUE ANAVEM JUNTS.
AMB ELS COLZES BEN APRETATS, UNITS, TENSOS.
…
I CADA Ù ANAVA SOL, SENSE SABER-HO.
AVUI M’HE ATURAT,
PER QUE HE SENTIT DINS MEU UN GRAN TRASVALS.
UNA COSA QUE M’HA REMOGUT.
NO SE BEN BE SI ES UNA COSA QUE ERA VIVA I ARA HA MORT,
O UNA COSA MORTA, QUE ARA S’HA REVIFAT,
PERO HE SENTIT COM UN CANVI.
HA ESTAT EN VEURE’T A TU,
QUE LA MEVA VIDA DE SOBTE HA CANVIAT.
FÀ MESOS QUE ET CONEIXIA…,
PERO ARA ETS LA FLOR QUE ALEGRA LA RUTA,
LA BRANCA QUE EM DEFENSA DE L.ARDOR DEL SOL,
L’OREIG QUE M’AMANYAGA.
ETS TOT EL QUE EM FA FELIÇ,
SENSE QUE ME N’ADONI.
PERÒ, MAI T’HAV IA TROBAT FINS AQUEST MOMENT.
AVUI, QUAN T’HE VIST,
HE SENTIT CANVIAR LA MEVA VIDA…
PENSANT EN TU, NO SE PAS SI SOC FELIÇ,
…O DESGRACIAT.
NOMÈS TU ETS EL MEU ENCÍS.
...OH!, ARA JA NO ETS LA FLOR, LA BRANCA, L’OREIG,
QUE FA DOLÇA LA RUTA PESADA I LLARGA.
ARA ETS EL TERME CAP ON JO, SENSE SABER-HO CAMINAVA.
T’HE TROVAT A LA VORA DEL CAMÍ,
PASSAT EL PONT DE PEDRA.
JA NO ANIRÈ MAI MES SOL, PER QUE T’HE TROVAT.
ELS ALTRES, CONTINUEN LA RUTA,
VERS EL TERME DESCONEGUT.
PERÒ TAMBE ARRIBARÀ EL DIA QUE EL NOU CAMÍTROVARAN…
COM JO T’HE TROVAT AVUI A TU.
ARA, SOC CAPAÇ DE FER COSES
QUE AVANS EM SEMBLAVEN IMPOSSIBLES.
I ES QUE L’AMOR TRNSFORMA, EMFORTEIX, FA INVENCIBLE.
L’AMOR QUE HA CREAT AQUEST MON, I L’AGUANTA.
L’AMOR INCREAT, QUE HA CREAT L’AMOR PER NOSALTRES.
ES EL MÈS BELL REGAL, EL MÈS RIC I EL MÈS GRAN.
EL MÈS MARAVELLÓS QUE ENS PODIEN FER,
PER QUE AQUEST AMOR HUMÀ, PETITA ESPURNA,
POT TRANSFORMAR, CANVIAR L’ÉSER HUMÀ,
COM LA PLUJA FORTA RENOVA L’AIGUA DELS SOTS, EN UN INSTANT.
…I ARA SERÉ JO QUI ES CONVERTIRÀ PER A TU
EN LA FLOR ON REPOSARÀN ELS TEUS ULLS,
LA BRANCA QUE DEFENSI EL TEU FRONT DEL SOL,
L’OREIG QUE T’AMANYAGUI, QUAN ESTIGUIS CANSADA.
TU, LA MÈS DOLÇA I PURA, LA MÉS BELLA I FORTA,
LA MÉS DÈVIL I POBRE, LA MÈS TENDRE I ALEGRE.
TU, A QUI ARA JO SÈ ESTIMAR…
TU, QUE M’ESTIMARÀS QUAN T’HAGI DIT TOT AIXÒ.
TU, QUE FARÀS SI VOLS, LA VIDA AMB MI,
COM DUES VIGUES, SOLDADES DEL TOT
I QUE AIXÌ AGUANTEN L’EDIFICI.
L’EDIFICI DE LA LLAR QUE CONSTRUIREM,
DELS FILLS QUE TINDREM SI DEU HO VOL,
DE LES ALEGRIES I LES PENES,
DELS SOFRIMENTS I LES RIALLES, QUE COMPARTIREM.
TU, L’ESPERANÇA DE LA MEVA VIDA…. .
XATUMANDINGU. 1972.
poema recollit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada