A la llar de foc, hi ha les restes de la nit passada i entre les cendres queden les brases de foc viu..., Eren encara molt calentes i de roig intens; Escalfàven..
...Eren els anys 70.
Ens serviran per revifar amb nova llenya una foguera que segueixi calentar-nos el cos aterit pel fred de l’hivern dels homes.
Era aquell el primer foc interior també per l’embranzida dels cors joves, alimentats amb branquillons que no pesàven massa, però feien la bona flama alta i ràpida.
Els nostres focs d’ara son més lents, però constants. La llenya es gruixuda i humida per les llàgrimes d’alegria i de tristor vessades.
Son fruit d'aquella recerca d’un grup de joves que volien trobar el sentit profund de la vida, mitjançant la fe en l’amistat i la pau, i teníem embranzida... “fés l’amor i no la guerra”, dèiem.
Eren temps difícils per tothom, però sabíem que podíem fer quelcom si ens movíem i que un món millor era possible, entre tots plegats... Desprès dels anys, malgrat tot, creiem alguns que encara ho és.
Queda molt camí per recórrer; D’aquell caliu que no és apagat encara, hem construït cada un de nosaltres, en la guia del entusiasme, pot ser uns més, altres menys... Ens ha quedat molta cendra cremada d’aleshores i dissortadament, amb més o menys sort en els aspectes materials segons qui i les circumstàncies, però aquesta guia de vida, sense que ens n’adonem encara fa que visquem a l’estil que vam marcar en aquella joventut i en aquelles reunions llargues, dissabtes o diumenges per la nit.
La majoria, hem assumit el paper que ens ha pertocat en la família que vam crear, o el camí que vam escollir. Amb els anys també hem influït en els nostres fills amb aquests criteris d'humanitat, que a la vegada, alguns ja son també pares aleshores i nosaltres avis, transmetent quelcom d’allò, malgrat les corrents de pensament materialista d’avui dia.
Alguns i algunes han irradiat al seu entorn social la calor del seu cor, d’aquelles brases encara tèbies... Hem d’estar segurs, que les nostres veritats; les de llavors i les d’ara, son molt millors que les de la societat que ha esdevingut en el present, plena de mancances de nivell moral i espiritual, per que al ser fidels a principis humanitzadors, també humanitzem el nostre entorn i si mes no, fem que els altres es plantegin o es qüestionin el per què de tot plegat i de la nostra actitud.
Pot ser que siguem “los últimos mohicanos“?, però personalment a mi m’agrada lluitar i a mi m’agrada provocar amb el que crec que es just i bo .
De veres:
L’amor, amistat, lleialtat, fe en els homes i en el Déu de l'Univers, esperança en un demà millor
per tots els homes de la terra, son els valors de la raça humana que no caducaran mai..., malgrat hi ha qui intenta destruir l'invent que trontolla i perd molta pistonada..... (Els d'aquelles gemeracions post-guerreres, ja no tenim ni força ni poder; ens queda només la fé a alguns pocasoltes).
Amic:
Nosaltres teníem el calor del foc de llavors..., avui, encara hi tenim la brasa i el caliu, que dona certa escalfor encara.
Avui que ha passat el temps, el progrès tecnològic ha superat en molts aspectes les espectatives de les mentalitats de la humanitat aquella i la actual, oferint possibilitats insospitades per aquell mon desitjat llavors i ara. El benestar i l'equilibri de tot plegat és una realitat assumible amb aquest progrés assolit..
Però hi ha elements que porfien sense descans en mantenir la supremacia i l'ambició desmessurada, el poder en el mon, mitjançant la violència, la destrucció i la mort de persones innocents i militars, que no saben ni tant sols per quines causes moren, mentre ells, grassos com porcs, darrera d'una tàula i un telèfon inviolàbles,com ells, es van dient: " jò, mato més que tú".
En aquest sentit, avui dia encara som a les bassaroles.....
mm octubre 2006
xatumandingu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada