Aquests dies passats,
m’havia plantejat el sentit de la vida...
L’existir i el desaparèixer:
La mort tant present, antiga i vella.
Quina casualitat, pot ser era una premonició, una mort anunciada;
Que no havent ulls del pensament, ni del cor, ni de l’anima per ser endevinada.
Abans de la teva malaltia i la fatal absència, tant sobtada.
Que ens priva de la teva amorosa i dolça presència, Mare:
Tant poc que no estàs amb nosaltres
i tant difícil que la vida, sense tu, ja es presenta.
Doncs has estat la nostra principal referència:
Ens vas ensenyar una forma de ser, uns conceptes:
Viure la vida com ve i ens afronta .
Amb il·lusions petites, assumibles,
una forma de fer.
I ens has donat..., la vida mateixa.
La guia d’aquesta existència, també etèria i subtil...
i que n’és de limitada, la nostra presencia a la Terra!.
Quan em mori, tingues cura dels animalets deies,
asseguda en aquella butaca vella.
No t’importava del futur res més que tingués a veure amb la teva absència.
Mai no has desitjat ni luxes, ni riqueses ni diners,
Només t’importaven del cor els sentiments.
De vegades, per a mi del mon a l’inrevés,
Per que de materialisme, n’eren exempts.
la teva família, els teus amics, veïns i veïnes,
que t’han conegut, per que t’has fet de notar,
Els teus animalets, d’on estàs, segur tant estimes:
Dues gatetes, unes tórtores i una gosseta,
Els teus records, pelutxos i nines,
Amb ànima o sense, no et deixarem mai d’estimar.
Plantetes que del carrer recollies i plantaves al teu jardí limitat,
Malgrat, tot hi cabia.
Amb amor i aigua cada matí, tot ben regat.
No calia que fossin plantes de qualitat anomenades de jardineria,
Que la gent ja havia rebutjat.
Qualsevol cosa viva,
A tu et servia per revifar,
Com donant corda aquell rellotge vell
Que tenies vora la Moreneta,
De sobre la porta, l’altar.
O aquell gatet brut i blanc que del carrer cada dia venia...
I els coloms, esperant quan aixecava el dia,
Els hi posaves de veure i de menjar...
Ara, soc jo, qui avanç no volia,
qui els hi haig de donar,
De la porta de casa teva estant.
Opinaves de musica o política,
I qualsevol cosa actual,
Amb els teus fills i els teus nets.
Doncs has sigut una persona com cal
I ho demostren els teus fets
De persona peculiar i única.
Ens has donat a tots l’existència feliç,
quan has estat veïna, esposa, mare i àvia.
Amb els teus personals acudits,
I la teva personal rellevància.
Tant senzilla i alhora, elegant has estat.
Tothom deia: Buenos dias, senyora Inma,
Quan passaven pel teu costat.
Del Barça, una gran amiga
i catalana fins l’últim pel del cap.
Venedora, pintora i dibuixant;
No he vist persona amb activitat tanta.
Quan feies de representant,
Et presentaves als teus clients dient:
“ Escolti: soc representanta ”.
..... així, és com t’estimava la gent.
Moto, bicicleta o cotxe; tot ho conduïes,
Fins que et vas anar fent velleta i gran.
El carnet de conduir renovaves
i no el feies servir aleshores,
...Any rere any.
Moderna i actual en el teu temps.
Pantalons vas dur la primera,
amb aquella cinta als talons,
agafada sota la sabateta.
I es que sense adonar-te’n duies la bandera
En el teu barri tant estimat,
On eres la pionera
I on moltes d’altres et van copiar.
posant sempre de Catalunya la bandera
Cada sant Jordi o la Diada.
On quasi semblaves estrangera,
Doncs eres la única que la posava,
Por fiant en els teus ideals de ciutadana.
Vas donar tot el que podies:
Una dona, esposa i mare com cal.
La casa neta, i polida vesties.
Tendresa, amistat i amor,
donaves com a regal.
Per que com ningú, estimaves la vida..
Valenta i amb els anys mai no vas claudicar.
Força, il·lusions i molta embranzida,
Amanit tot amb la fe a la verge de Montserrat.
Les roses que duies al monestir venerat,
Les del teu roser, “President Hower” amb el papa, cada maig...
Avui son de tu molt a la vora, les han posat totes al teu costat.
Amb tants i tants petons com d’elles, entre plors et faig.
Deu ser cert que Ella et protegia,
Per que moltes operacions de jove ja vas passar.
Aquesta última partida l’has perduda
Com si amb l’infortuni juguessis.
Tot ens parla de tu i del camí que has fet i passat
...
Un piano de segona ma comprat.
testimoni ara mut del teu ser...., i estar,
Que ara no s’escolta malgrat, en aquesta realitat,
.... toca només per a tu, una música celestial.
Ens tornarem a veure,
en el mes gran cap i casal.
La Vall del Riu Vermell,
o Reloj no Marques las Horas,
... Algunes i d’altres cançons que el teu net Marc i jo
T’ensenyaven de tocar.
Cada tarda, les repetirem totes,
I alguna nova cançó.
Junts, tot just avanç de sopar.
Amb una gata sobre la taula,
Que mai, m'hi vaig acostumar.
.... Que em venen infinitat de records
I vull deixar-ne escrita constància,
Per que ja vaig perdent memòria amb l’edat.
Com d’en Serrat les cançons:
Vas fer col•leccions de fotografia
Dels temes que cada una d’elles tenia
I els hi vas enviar totes un dia.
O aquelles discussions que amb en Miquel tenies.
En la resignació dolorosa, preguem Deu:
Profundament, que avui i sempre hi hagi la pau tant desitjada,
Per a tu, i per nosaltres, la llum tant i tant anhelada,
Confiant en el Poder mes gran i infinit,
Doncs estàs avui on tots haurem d’estar algun dia,
El lloc on el Més Gran vulgui, no haurem ja més de patir.
Allà es farà realitat tot allò que neix de la teva, i la nostra fe.
Doncs espero que puguis fer servir tots els regals de Deu,
amb l’amor que d’Ell has de rebre,
De la gent que et coneix, t'ha conegut i el nostre també,
Per que ja el tens des de sempre.
Senyor Deu, recull si us plau aquesta nostra pregària.
Ella, tant bona persona va ser
I cosa dolenta mai no tenia.
Acull-la al teu costat, en el Cel .
Acull si us plau, a la meva mare la Inma.
Ara, velleta, i tant nena com eres en vida,
Ets aleshores una nena de Deu, tant i tant a prop seu.
Dissortadament, una nina que ja no camina...,
Però sí com un estel que la nostra nit il·lumina.
Eternament, com el cel, com de les altes muntanyes, la neu.
El cementiri de La Romànica,
Prop d’aquell marge, quiet i silent,
Amb la seva església al costat,
També la pedra resa la grandesa omnipotent,
Per la teva, i la nostra ànima que suplica.
Aquest indret, per a mi un epicentre,
Avui t’acull, a la vora dels que t'has estimat.
I als que nosaltres també estimarem sempre,
Malgrat, primer que tu, ja s’han anat.
Com en Joan Antoni, el teu marit i nostre pare
L’avi Àngel i la iaia Rita.
Amb tu, a la mateix nínxol,
La iaia Concepció, la teva mare.
Tants d’altres que ja han passat per la vida
I que vam conèixer avanç de la seva sortida.
Ara ja em perdut la nostra font i essència.
Només un record dolorós, i a la vegada tendre.
Amb aquesta oració, també d’esperança queda,
En el cor i en els nostres llavis, poc a poc fluint.
Un recordatori: Al davant; la teva estimada Moreneta,
Una data...: La del fatal parany.
i una cançó al darrera,
amb dolça cadència,
Que brolla de dins, molt endins;
Per sempre, per sempre, estimada mare meva.
i....si em dius adeu,
Vull que el dia sigui net i clar,
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha faltat en mi.
Estrofa d’en Llach.
Els teus fills.
Sabadell, 5 d’Agost del 2006, el mateix dia que t’has anat.
...el teu xatumandigu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada