SER BONES PERSONES

 SER BONES PERSONES

Que no és tant fàcil,

però dona la seguretat del ser,

doncs la consciència se li posa

dins el cor i a la nostra ment

allò que pugui fer-nos més persones.

Tot en la vida ja ens suposa

un gran esforç i molts errors; 

De vegades, també garrotades, 

desenganys i algunes, o moltes traïcions,

pot ser, coses encara molt pitjors, 

que hi ha alguna gent mol estranya 

amagant el què, i el com son.

I han moltes falses cançons 

i molts els cants de sirena

que enganyen als bons homs

i mariners de la mar serena,

naufragats en qui sap on.

Així però, la bondat és feliç

i té una salut de ferro,

tranquil·litat de l'esperit,

molta pau i alegria,

doncs ens lleva cada dia 

sense àcids dins el pit..

Ja no tenim edat,

 per anar fent el gamberro.

xatumandingu.  

   

APRENDRE A VOLAR

 APRENDRE A VOLAR

Ara que me n'adono

de que ja soc gran en edat

amb el temps he après moltes coses,

i d'altres que no m'han quedat,

doncs encara he d'aprendre a volar;

Ni la encerto, ni l'endevino.

...Els sentiments son joves encara

i la ment, crec que poc envellida.

Pot ser demà serà que no,

pot ser demà, faré una altra cara.

no serà pas la meva intenció.

Vull provar el vol del pardal,

revoltat en un eixam comú:

Es coneixen els uns als altres

i tot ho fan sempre junts.  

No vull el vol de l'àguila imperial,

sola, que no l'hi pertorba res,

ni mai, ni ningú; només la mou la gana.

Poder volar, tant se val;

és el poder de volar, diuen alguns.

Per tot-hom o per nigú,

però per fer-ho, ho hem de fer junts.

Prefereixo el vol compartit

amb tots aquells amb qui camino,

doncs no es pot volar sol.

Que el volar surt de dins el pit,

amb la força d'un: t'estimo.

 xatumandingu.  

NAU INTERESTELAR

 LA  NOSTRA NAU INTERESTELAR

Heu pensat alguna vegada el que representa el nostre planeta com a vehicle que viatja en un Univers il·limitat i etern?.

No ho he sentit a dir mai i hem sorprèn que aquest concepte no s'hagi contemplat .  M'adono que molta gent es queda només en la superficialitat de les coses, sense aprofundir en el per que son i per que passen. Ningú té la patent del saber ni de la VERITAT AUTÈNTICA i pot ser malgrat, que no ens serveixi de gran cosa, però la humanitat avança en aquesta recerca de forma imparable, dins aquesta nau interestelar: Son els nous temps de la informació, de la tecnologia i la ciència .   

Ho he mirat per Internet i m'he quedat petrificat,  sorprès, incrèdul....   

A qui teniu unes dades, que per impresionants que son, es fan molt dificils de creure. No obstat, sempre ens han venut mentides més grans que considerem veritats absolutes i ens les hem cregudes.

Els poders fàtics consideren a la pleve un ramat d'ovelles i ens enganyen sempre que volen i poden. 

La nostra nau preciosa (Que és aquest nostre planeta), on viatgem a no sé on, incorpora totes les necessitats dels seus passatgers sense distinció segons la espècie, sense estar encapsulats en una llauna. ni fer servir escafandres de protecciò, fins hi tot ens protegeix de les  radiacions  còsmiques, doncs l'atmosfera ens fa d'escut. Aquesta nostra nau extraordinària incorpora sistemes que permeten tota la vida, mentre duri aquest llarg viatge, sense lligadures, amb llibertat de moviments i de criteris, per a tots els seus éssers: Els passats, els presents i els de l'esdevenir .

Únicament els odis, les ambicions i la maldat dels passatgers poden destruir aqueta nau meravellosa  i tenim la tecnologia i ciència suficients per reduir els efectes  d'allò imponderable que pugui passar (...les guerres, no son imponderables ).

Vet aqui unes quantes dades donant suport al que dic i per tastar les veritats increïbles, que en son moltes més que desconeixem encara:       

*La Terra, viatja en rededor del Sol a 107.280 km./hora.

*La lluna, cada dia fa un recorregut de 86.400 Km en donar la volta sencera al nostre planeta, seguint a la Terra en la seva velocitat en rededor del Sol. 

*El Sol també viatja: ...a 828.000 km./hora dins d'un braç de la Via Lactia. Juntament amb 300.000 milions d'estrelles i els seus planetes en rededor del seu nucli.

*La nostra galàxia viatja a 259.200 Km./hora, dins un univers que no té límit ni final.

No parlem de la velocitat de rotació que també tenen tots (estrelles, planetes, satèl·lits, cometes, etc.). 

Desitjo fervorosament que tinguem un viatge llarg en el temps i plaent en la estança,  que el destí ens sigui propici i caminem vers la plenitud.

Som petits, però hi som i tenim consciència del que som, els que volem ser.

.....Feliç viatge a les estrelles !!!!

xatumandingu.

D'ON SOC JO

 D'ON SOC JO

...I de qui soc,

avui que me n'adono,

per situar-me en algún lloc,

en el temps meu, que ja no perdono.

Avui, preguntes de mil respostes;

unes de certes i d'altres no tant.

Uns que no travessen portes

i uns que travessant-les ploraran.  

Doncs som només un resultat;

un resultat de moltes coses.

Soc només dels que m'hauran plorat

i compartit la seva vida 

amb totes les seves voltes,

el dia que me n'hagi anat.

Soc d'un Univers

i d'un planeta que es diu Terra;

d'un lloc petit, on no hi ha guerra

ni gent que siguin guerrers.

Aquesta, sí que és la meva terra.

Soc d'on m'estimen i estimo,

Soc d'on m'hi sento bé,

d'on he triat de fer la vida

i amb els qui la he compartida, també.

xatumandingu.

  

MARIONA DIVUIT ANYS

 MARIONA 18 ANYS

....Aquell dia va córrer tot-hom, especialment la teva mare i el teu pare.

Ja sabíem que series una nena, però tots estàvem pendents de les dos protagonistes d'aquell joiós dia:

Tu, preciosa nina que sorties a la llum de la vida en néixer i la teva esforçada mama que et 

va dur a l'existir.

Has estat una nena desitjada i estimada per tots els que et coneixem des de sempre: perquè ets una filla, neta, germana, cosina i neboda;  bona, noble, responsable i bonica per dins i per fora.

Avui que fas divuit anys, has passat a una nova etapa legal de la vida "Ja ets Major d'Edat", però això també comporta canvis, on els teus criteris tenen major valor al ser considerada una adulta. Procura que aquests siguin justos i equitatius en totes les coses que facis. "Estima i seràs estimada".

Tots aquests que ens tens avui al teu al voltant, et desitgem una vida plena de benestar i plenitud en aquest nou viatje que avui comença: El camí és llarg i val la pena, però també com tot-hom trobaràs moltes pedres, petites i grans, que hauràs d'anar apartant o esquivant.

Suma els moments feliços i dels moments difícils també se n' aprèn; Si ho fas bé, sempre et donarà signe positiu, com fins avui.

....Els que t'estimen.

Salut, sort, bondat i felicitat. Que la vida et sigui propícia estimada Mariona.

Sabadell, 27 de desembre del 2023.   

LA PRIMERA EVA

 LA PRIMERA EVA

....si no fos per ella o elles, no existiríem...

El cromosoma X és present en tots els humans, siguin mascles o femelles. La dona és XX i l'home és XY.  .....Siguis home o dona, el cromosoma X  sempre és present, per això es va triar la línia femenina per les investigacions respecte de les herències genètiques .  Segons aquests estudis, totes les raçes tenim una-s, primeres mares comuns.  

Aquest cromosoma (X), és doncs d'ascendència femenina com s'ha dit i per tant és el que es fa servir per investigar el passat de la nostra espècie fins la nit dels temps;  dels nostres avant-passats relatius a "el homo sapients", per que van existir prèviament d'altres espècies d'homínids, però que es van extingir fa milions i milions  d'anys. 

L'Eva mitocondrial, en genètica , és l'avant-passat comú matrilineal més antic, on va començar a existir la nostra espècie concreta, la de tots els humans avui vius i els que han viscut darrera nostre. En altres paraules; es defineix com la primera dona, com a tal, que va existir en en la nit dels temps, evolutivament parlant, de la qual tots els humans provenim, en línia ininterrompuda, a través de les seves mares i a través de les mares d'aquestes altres mares, fins arribar a totes les línies que convergeixin en la o les primeres dones, de les quals venim tots plegats, tirant enrere ancestralment; cercant l'origen mínim i primari de qui i d'on venim. 

A partir del 2013, les estimacions de les investigacions sobre l'edat d'aquesta divisió oscil·laven en uns 155.000 anys, consistents amb un temps del Homo Sapients, però anterior a la recent dispersió, relativament parlant, fora d'Àfrica, per que tota la humanitat prové d'aquest continent.

L'anàleg masculí de la "Eva mitocondrial" és l'Adam cromosòmic Y", l'individu del qual tots els humans descendim patrilinealment. Com que la identitat dels matrilineals i patrilineals depènen de la història genealògica, de fa 180.000 fins a 580.000 anys (amb una edat estimada d'entre 120.000 i 156.000 anys enrere.  Cal ser conscients de les mils de generacions que ens precedeixen i gràcies als quals som vius els que escrivim i llegim això i els que no. 

El nom "Eva mitocondrial" fa al·lusió a l'Eva bíblica, però no es refereix a una "primera dona" literalment, ni a l'única femella viva del seu temps, ni a la primera membre d'una "nova espècie", doncs fins aquí no hi hem arribat encara, ni crec que s'hi arribi.

Extret de wiquipèdia i arranjat per fer aquest article.

xatumandingu.

LA RELATIVITAT DEL TEMPS

 LA RELATIVITAT DEL TEMPS

Avui, que en el sistema de contar humà, basat en les voltes que el nostre planeta dona a la nostra estrella, se m'acut reflexionar una mica sobre els cicles vitals i la relativitat del temps.

De petit criava cucs de seda, que eren negres en el neixer i quasi microscòpics en sortir de l'ou. En dos mesos aquells cucs ja feien el capoll i en dues setmanes ja sortia d'ells una papallona que ni menjava. Només s'emparellaven mascles i femelles i en pocs dies també, ja posaven els ous i morien.

Aquells ous, l'any entrant eclosionaven pels volts de Sant Josep i el cicle vital ja es tancava.

Una abella obrera viu, segons tinc entès uns tres o quatre mesos, mentre la reina, alimentada amb jalea reial, alguns anys.

Podem observar els cicles vitals de molts éssers vius, i el nostre també.

El cicle vital, dona temps a cada espècie de fer la seva feina al complert; uns van molt despresa i d'altres necessiten més temps.

Aquesta és la realitat crua i nua, per això ens cal fer tota la feina encomanada per l'univers en el nostre cicle de vida, el nostre passar, i hem de deixar petjada.

Una petjada d'amor i de germanor que la majoria dels que governen el mon, encara no entenen.   

....pobres imbécils. 

xatumandingu.   

76 ANYS

 76 ANYS

Avui, dia de l'any gloriòs

per que soc aqui,

envoltat dels que estimo tant;

i dir-vos que soc feliç,

en aquest dinar tant elegant.

M'he banyat de bon matí

per estar decent i polit.

M'he fet un "pil.ling",

que fregant m'he fet hasta sang.

Val la pena aquest dia,

per tenir-vos ben a prop ara.

No sabem el que ens reserva la vida; 

viure-la amb profunditat i gana,

millorant si es pot cada any, dia o setmana.

La família del meu cor, i de la meva ànima.

xatumandingu.  

EL CAGANER

 EL CAGANER

Aquesta tradició i la del tió son costums ancestrals catalanes . 

A finals de l'Edat Mitjana, on la vida era totalment rural (les famílies vivien agrupades en les masies solitàries o en els pobles. Tot era més petit i no existien apanes els comerços ). La visió de la vida era molt diferent de la d'avui dia. La gent no tenia diners i recorrien a l'intercanvi entre ells del que podien oferir-se els uns als altres.

Molta pobresa en les classes humils  i netejar les cuadres dels cavalls, gallines, ovelles era, juntament amb alimentar-los, una tasca diària. No existien les cambres de bany i la gent feia les seves necessitats en el camp, en la cuadra o en el femer, que desprès servia d'adob per la terra.   

El caganer és una figura típica de la imatgeria nadalenca catalana que es caracteritza per la seva atrevida posició en el pessebre. Enmig d’aquesta tradició solem trobar-nos amb un home ajupit i més o menys amagat que satisfà les seves necessitats fisiològiques a l’aire lliure.

Es diu que no posar-lo porta desventura a la llar perquè la femta fertilitza la terra i porta sort i alegria. 

La figura escatològica del caganer no es pot concebre sense el pessebre, és una provocació de lo natural que reflexa la realitat nua i el que som, en representació plàstica del naixement de Jesús. Inicialment la idea era il·lustrar les figures tradicionals que constituïren el moment del naixement —pastors, àngels, els tres Reis, el rabadà, l’aviram, el bou i la mula, el riu, el caganer....— Era per acostar aquest món feliç i nadalenc al dia a dia de les famílies. No obstant això, tot i que afegir el caganer és un costum propi de Catalunya i el País Valencià, també trobem homenets similars a Múrcia, Nàpols i Portugal, on se’ls anomena casones, pastore che caca i cagoes, respectivament.

Tradicionalment es representa el caganer vestit amb faixa i barretina i lluint una pipa als llavis, però amb el pas dels anys ha anat evolucionant i actualment es creen models de personatges cèlebres com polítics, actors, músics o futbolistes, així com caganers dedicats a poblacions concretes, tradicions llunyanes, oficis o animals

Com a apunt curiós podem afegir que el caganer no és l’únic personatge típicament català que defeca: no podem oblidar el Tió, un tronc que viu sota l’arbre de nadal i que cal alimentar-lo fins al dia abans de Nadal perquè “tregui” molts regals al ritme de cops i cançons d'alegria, dels més petits.

El que subscriu us desitja de tot cor, molta salut sobre tot, que si la teniu, cagareu molt de temps i amb això, podeu ser molt feliços i alegres.

Bon nadal i feliç any 2024

xatumandingu.

SI HO VOLS CREURE, BÉ (11) CASA D'ARRO

 SI HO VOLS CREURE, BÉ (11)

CASA D'ARRO

Érem cinc parelles que vam decidir d'anar a passar uns dies de convivència a una casa rural.

Vam optar per una masia fortificada en la frontera entre Catalunya i Aragó; era un lloc excepcional, molt gran, emmurallat, amb capella i cementiri propis. La casa tenia varies plantes i tres murs exteriors per que el quart era la pròpia roca que donava fortalesa a l'edifici.

Era temps de l'hivern però a la cuina hi havia una llar de foc ben encesa que oferia la calor  necessària.

No s'estilava com ara la contractació de cases rurals en aquella època i la gent que anava a passar nits en aquests llocs eren gent de muntanya i generalment hi dormien una sola nit; a l'estil dels refugis alpins.

Tot era ple de gent  i quan va arribar la nit vam haver de dormir en lliteres, totes en una mateixa sala, on també hi dormien altres excursionistes.

Hem va tocar dormir en la part de dalt de la llitera on  a baix dormiria la meva dona i les altres del costat, la mateixa manera per a les cinc parelles que anàvem.

Vaig esforçar-me per a no quedar-me dormit abans que els altres, per que era conscient del roncs que jo feia adormit, de manera que avançada la nit vaig començar a sentir cops de cinturó sobre el meu sac de dormir per tal que despertés; en un altre moment un  company també  movia la llitera amb la mateixa intenció, i la meva dona, conscient del problema des de sota, també hem sacsejava...

Agafar el sac de dormir i anar a la cuina va ser la primera opció, però amb tanta gent era plena. Aquella nit no vaig dormir que no fos assegut en aquell banc de fusta  al costat del foc.

L'endemà al mati, contrariat vaig voler agafar el cotxe per anar a Pont de Suert a fer alguna compra i esbargir la boira, però el gel de la nit havia segellat les portes totalment, impossibilitant la iniciativa.

Conscient de la problemàtica i dels dies que havíem de passar, vaig trobar un camastre en una habitació lúgubre, plena d'esquerdes, que deien era la infermeria. Aquella segona nit, en entrar es veia la llum de la lluna que es reflectia en la paret, d'una petita finestra amb uns barrots de ferro en forma de creu, que també es veien  en aquell reflex.

La cosa més tétrica que he vist a la vida, però és que en tancar la porta, al seu darrera i penjat de la paret hi havia un quadre groguenc, amb el retrat dels habitants que havien estat allà vivint en temps pretèrits i vestits també antics..., Segurament aquelles persones eren allà enterrades, en aquell petit cementiri.

Malgrat, la son que hem vencia finalment hi dormia, però hi vaig passar uns dies que no desitjo per ningú. 

Som també el que hem viscut.

Història contada, història acabada.

xatumandingu.               

EN SOC CONSCIENT

 AVUI, 10 DE DESEMBRE DEL 2023,

 HEM ANAT A MONTSERRAT.

Avui m'he fet conscient 

de la meva, i la nostra fragilitat 

de les meves mancances actuals

i les de la humanitat.

Els anys han passat, 

com a vendavals, 

com la pluja o el vent,

que deixen els seus bassals.

Ans, moltes vegades,

havia fet marxes,

a peu des de Sabadell,

fins la muntanya dels catalans.

Ho havia fet, de nit o de dia

i per la Serrà de l'Obac,

però tot té un temps, una mida

i aquell temps ja s'ha acabat.  

A punt de complir els setanta sis anys, 

avui hem anat a Montserrat amb la Maruja,

i la meva extraordinària filla, 

també amb els nets, que m'estimo tant.

Baixàvem per el camí de la cova, 

per aquelles escales infernals

on ans no suposaven un esforç superior, 

i ho hem hagut de deixar.

Avui  havia d'anar agafat,

 amb la meva estimada esposa

 i per la neta i el meu net també,

amb compte per no arrossegar-los

en la més probable caiguda, camí avall.

Era jo valent en la vida i tenia empenta,

projectes i capacitat física i mental;

entenia de moltes coses i poques barreres

s'interposaven en el meu camí en la ruta.

Hem sento força bé,

si contemplo el passat

i tinc la consciència ben tranquil·la,

doncs  no he fet cap mal intencionat,

ni desitjat a ningú mala vida.

Però avui, hem sento derrotat.

No entenc de les coses del nou mon,

que avança en tecnologia i modernitat,

però me n'adono que vaig quedant enrederit,

cada dia, de mica en mica, les mancances.

Crec que no les tinc de mentals,

 però físicament ja soc una ruïna.

Carcassa que té forats i goteres;

 I el jove que vivia dins,

 ja no hi és, el valent i emprenedor.

Ara, la tempesta guanya la partida, 

No és per manca de ganes,

si no per que el temps, passa.

....i com tot, s'acaba.

xatumandingu.  

LES FINESTRES

 +LES FINESTRES

Cada dia en llevarme, la llum del nou dia hem desvetlla. Descansat, crec que tinc energia renovada i cal la il·lusió i l'optimisme. 

A la nit m'adormo ja cansat, amb la llum dels fanals del carrer; La seva llum  entra per una petita finestra del meu dormitori i veig unes finestres.

Travessant el carrer hi ha un bloc de vivendes ple d'altres finestres més grans; unes amb les persianes baixades i d'altres, ben amunt, però no conec a tots els meus veïns que ni sé, ni vull  saber que s'hi viu dins de cada casa, per que cada casa és un mon: Persones de tota mena que son properes en la distància física, doncs som, vivim al mateix barri i segurament cada matí, amb alguns dels que hi viuen ni ens saludem, per que ni ens coneixem. Els veig quan vaig a l'hort. Hem sap greu de la distància humana establerta en aquesta mena de societat tant artificial i materialista en que vivim. 

Les ciutats també s'estratifiquen: Hi ha barris rics, i barris pobres...

El paradigma és que coneixem amb detall, vida i miracles d'infinitat de personatges (la majoria famosos i rics, que no els importa en absolut res la nostra vida que no sigui mantenir el seu estatus i, que els hem fet rics nosaltres mateixos). De segur que no ens els trobarem mai per el nostre carrer, ni barri.

La nova moda son ara "Els Influencers" ...

Les nostres finestres més intimes, immediates i humanes, son els nostres propis ulls i el cervell és el nostre enteniment, que ha d'analitzar, i prendre decisions sobre la informació rebuda del que els ulls veuen. Cercar la veritat pot ser que arribi a fer mal avui, però la mentida avui passa, però demà arrasa.

És cert: hi ha moltes classes de veritats segons qui les diu, el com les diuen, el moment de dir-les i la intenció de com es diguin.

Per que:

.....La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos.

xatumandingu.

        

SI HO VOLS CREURE (10)

 SI HO VOLS CREURE, BÉ (10)

De petits, quan el papa només tenia una bicicleta, el diumenge anàvem amb tren a Barcelona a veure la ciutat i els museus que llavors eren econòmics de visitar, i la canalla no pagàvem entrada. Vam visitar l'Observatori Fabra amb els telescopis i el sismògraf, la Casa Milà, la Batlló, el Parc Zoològic, la  Sagrada Família, hi fins hi tot vam pujar a peu a una de les torres del temple, que ja era acabada;

altres moltes coses que ja s'han perdut en l'oceà de la memòria .

En arribar a la ciutat i baixar del tren anàvem a prendre un plat de nata i una pasta compartida amb la meva germana i la mama i el papa també en compartien una altra.

Després, tornada a Sabadell amb dos bitllets d'anada i tornada doncs la canalla no precisava de pagar res.

El meu pare era aventurer de mena i tenia molta iniciativa: En una Setmana Santa, va agafar la moto Guzzi de 49 c.c., que va comprar desprès de segona mà i una motxilla per dur el menjar i l'aigua i hem va dir que hi pugés al darrera.

La primera parada va ser a Sagunt a fer nit i en la segona ja vam arribar a València, per visitar al germà gran de la meva mare per que es va haver d'exiliar allà per que era republicà i allà no el coneixia ningú.

... El meu pare ja havia fet un primer viatge amb la meva mare amb el mateix sistema i objectiu.

També recordo un viatge a Bespén (Osca), on ell va néixer i després vam seguir fins a Bilbao, ja que i érem....., amb una Vespa-125, i sidecar, que si plovia i es mullava la bobina, s'aturava al menys per un parell d'hores....

Molts diumenges de la tardor, anàvem a una carretera de la Garriga vorejada de nogueres tota ella  i collíem les nous del terra fins a omplir el sidecar. De tornada la cosa anava així: la meva mare i ell sobre la moto, però en el sidecar anaven les nous sota de tot, un gos que es deia Bambi, la meva germana i jo.

....Records per no oblidar, ara que ja soc vell.

....Històries de l'avi Marià.

xatumandingu.

     

SI HO VOLS CREURE, BÉ (9)

 SI HO VOLS CREURE, BÉ (9)

Pels voltants dels anys 50, a casa meva i a totes les cases del barri, crec que les coses eren molt diferents de com son avui dia. Ja se que no descobreixo res dient això, però al menys jo, me n'adono i recordo.

Encara patíem els efectes i conseqüències  d'una guerra interna i els de la segona guerra mundial, que ens van enfonsar en la misèria de tota mena.

Els hiverns eren molt més freds que els d'ara i les cases no tenien les condicions de les d'avui i recordo que als matins, a  l'anar a l'escola , de les façanes penjaven estalagmites de gel. Ni de lluny, aquells temps s'assemblaven als d'ara:

Recordo que a la cuina, com a única calefacció de tota la casa, teníem una "cuina econòmica". Era de ferro colat integrada amb obra de paleta, amb un forn i dos focs, amb una barra de llautó, que servia per posar-i els draps de cuina per que s'assequessin. Funcionava amb llenya i carbó.

Com a auxiliar la mare encenia un fogonet fet de fang blanc, encenia amb carbó d'alzina i avivava amb un ventall fet d'espart.

Com les nits eren tan fredes i la roba de llit tampoc oferia massa caloreta, recordo que la meva mare omplia aquell forn de totxos (de construcció), els embolicava després amb retalls de mantes velles, doncs  cremaven de tant calents, i els repartia als peus dels llits per escalfar al menys els peus de la família. L'escalfor durava gairebé tota la nit. 

No hi havien diners per comprar bosses d'aigua calenta i, aquestes perdien l'escalfor més aviat.

.....Temps era temps.

Història contada, història acabada.

xatumandingu.    

LA CAIXA DE BOMBONS

 Anthony Hopkins -

    “Sé que em queda menys per viure del que he viscut.

Em sento com un nen a qui han regalat una capsa de bombons. Gaudeix menjant-los, i quan veu que no en queden  gaires, comença a menjar-los amb un sabor especial, poc a poc.

No tinc temps per a interminables conferències sobre lleis públiques, res no canviarà en el meu temps. I no hi ha cap desig de discutir amb els ximples que no actuen d'acord amb la seva edat. No hi ha temps per barallar-se amb els grisos. No assisteixo ja a reunions on s'inflen els egos i no suporto els manipuladors.

Em molesten les persones envejoses que intenten calumniar els que són més capaços d'arrabassar-los-hi els seus llocs; talents i èxits.

Tinc molt poc temps per discutir títols: la meva ànima té pressa, per que queden molt pocs dolços a la caixa.

Estic interessat en la gent veritablement  humana. Les persones que s'enriuen dels seus propis errors són les que tenen èxit, les que entenen la seva vocació i no s'amaguen de la responsabilitat. La que defensa la dignitat humana i vol estar del costat de la veritat, la justícia. Per això veritablement és la vida.

Voldria envoltar-me de persones que espiguessin tocar el cor dels altres. Els qui, mitjançant els cops del destí, van saber aixecar-se i mantenir la fermesa de l'ànima.

Sí, tinc pressa, tinc pressa per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar. Em menjaré tots els dolços que em queden, sabotejant-los millor que els que ja m'he menjat fins ara.

El meu desig és arribar al final en harmonia amb mi mateix, els meus éssers estimats i la meva consciència.

Vaig pensar il·lusòriament que tenia més vides, però ha resultat ser-ne només una, i cal viure-la amb amor i dignitat”.

Brillant Anthony Hopkins.