A UN PAM DE LA MEMÒRIA
Quan ens anem fent ja grans,
els anys tenen massa pressa.
Ens queda del cap, la memòria,
ens queda, al cor i a les mans,
mica en mica, també vaig pensant;
....d'amors, penes, festes i glories
i potser ara,jà no tant.
El record esdevé mol important,
doncs has fet coses, que potser quedaran,
i no sabràn qui ho va fer..
La vida, ...una experiència gloriosa,
d'un univers, el més gran..
Nosaltres, ...petita cosa,
però som cadena univeraal.
M'he aturat avui en la tendre infància, en allò que se'm va quedar gravat, recordant que a casa no teníem electricitat i a la nit ens il·luminàvem amb un quinqué de petroli i si de cas, espelmes; la mare (Inma ), feia el dinar en un fogonet que funcionava amb carbó vegetal i un ventall. S'encenia amb uns trossets de fusta (teies ). No teniem aigua ni eixetes que la donessin; anavem a una font de la Plaça de la Victòria a omplir un càntir de fang gris, tirant a negre.
Les parets estaven sense enguixar i el terra de la casa era literalment de "terra". Els meus pares dormien en l'habitació del davant i la iaia amb la meva germana, en una altra de més petita. Jo dormia en una "camaturca" al passadís i ho sentia tot.
A l'hivern un senzill braser sota una taula "camilla", mentre de la teulada penjaven unes "candeles" de gel cada matí. Recordo aquell fred intens i també aquell "Practic" de pell de conill pudenta que ens posaven per anar a l'escola.
Veiem els "panets de Viena" i els "llonguets" al forn del pa, però desconeixíem quin gust tenien....
Temps era temps i aquell era el de la post-guerra. Tot-hom al barri vivia al llindar de la misèria, però molts valors humans restaven intactes o més vius encara. Avui, amb tots els avenços de que gaudim, trobo a faltar aquella sensació confiada d'amor senzill entre les persones.
No desitjo tornar enrere, doncs també és impossible, però el gust amargant del nostre materialisme i tot el que hem aconseguit de bó i de dolent em porta a fer comparatives profundes sobre el sentit de tot plegat i on volem arribar, sobre tot en aquesta paraula que engloba el que desitjo expressar: "Humanisme".
Avans de neixer, els meus avis i els meus pares van viure una guerra horrible i després la segona guerra mundial, amb més misèria, odis i violència que la descrita ( ....ells parlaven de tot això i jo tenia orelles i aprenia de les coses bones i les dolentes, en la ment infantil meva de llavors ), però certs poders persistèixen en la seva bojeria del retorn de la mort i la misèria absolutes.
No sabem el que ens espera demà,
però seguim sense ni voler mirar.
No veure-hi, si no "arreu mirar",
doncs l'incertesa sempre hi serà.
El passat, és com un llibre
al que a molts els fa molta nosa.
Doncs, pot passar qualsevol cosa,
que no és bona de desitjar.
xatumandingu.
