La pesta i la promesa a Sabadell
Corria el segle XVII (segons la tradició, cap al 1652) quan la pesta tornava a caminar pels camins de Catalunya. Venia silenciosa, enganxada als carros, amagada en les robes, viatjant amb el comerç i amb els soldats.
A Sabadell, vila petita encara, envoltada de camps i masies, la por es va escampar més ràpid que el mateix mal. Les campanes tocaven a morts. Les cases es tancaven. Les famílies es miraven amb angoixa, sense saber qui seria el següent de morir.
Quan la medicina no tenia resposta, la gent cercava consol en la fe.
Als afores de la vila, prop del riu Ripoll, hi havia una petita ermita dedicada a la Mare de Déu. Era humil, envoltada de natura i silenci. Allà s’hi venerava la imatge que després seria coneguda com la Mare de Déu de la Salut.
Els sabadellencs, desesperats, feren un vot: si la vila era preservada del pitjor flagell, si la pesta s’aturava i les famílies podien tornar a viure sense aquell terror constant, pujarien cada any en processó fins a l’ermita per donar gràcies. I la tradició diu que el mal va anar reculant. Lentament. Com una ombra que es retira amb l’alba.
No fou un miracle sobtat, sinó un alleujament progressiu. Però per a aquella gent, que vivia cada dia amb l’ai al cor, fou prou senyal. Des d’aleshores, cada any, la vila va mantenir la promesa. Nascué així l’aplec a la Salut: una caminada col·lectiva, una celebració de vida després de la mort, una manera de dir gràcies. Amb el temps, aquell vot es convertí en festa major, en trobada popular, en identitat compartida.
L’ermita es transformà en santuari. La devoció es consolidà. I la Mare de Déu de la Salut esdevingué patrona de Sabadell. Però al fons de la celebració, encara hi ressona aquella història primera: una comunitat espantada que, davant la fragilitat humana, es va unir en una promesa. Parla de la necessitat humana d’aferrar-se a l’esperança quan tot sembla perdut. Parla de comunitat. Parla de gratitud.
xatumandingu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada