ELS LÍMITS

ELS LÍMITS

De lo inabastàble...

Un d’ells és la foscor absoluta,
que es fa present en el profund univers;
el negre que tot ho inunda
i no permet res.

Al seu costat regna la buidor,
sense matèria, ni llum, ni vida, ni calor.
El desert infinit, el més absolut,
on res és possible, avui se m’acut.

Ni tan sols la llum de les estrelles hi arriba,
perquè amb la llum podria anar un bri de calor,
i la calor, massa o poca, ja seria motor:
energia latent, llavor de vida, si hi hagès lloc.

Allà, el fred extrem, el zero absolut,
on tot s’atura, on el temps sembla mut,
marca el límit final de tota existència:
cap moviment, cap mudança.

Però els límits no són només negació:
són frontera i equilibri, justa la proporció.
On la foscor regna  i la llum no pot ser;
on ella s’encén, la foscor ha de cedir.

Així és també el nostre planeta:
ni massa lluny, ni massa a prop del foc,
amb un sol que escalfa sense cremar el joc
del miracle fràgil que anomenem la vida.

ELS LÍMITS

Hi ha un lloc on tot és foscor,
tan gran, tan gran, que tot és buidor;
un univers negre i callat,
on no hi ha res que estigui viu ni despert.

Allà no hi ha llum ni escalfor,
ni aire, ni aigua, ni cap color.
Només silenci i fred extrem,
tan fred que tot s’atura en el temps.

És el límit del més absolut, és a dir:
que res es mou, per que res no hi és.
Cap vida, ni matèria ni energia hi pot néixer,
donca sense calor, res no pot ser ni existir.

Però els límits també ens expliquen coses
per què aquí on som,  tot és diferent.
Perquè on arriba una raig de llum,
comença el joc de la vida, lentament.

A la Terra, la llum escalfa just,
ni massa foc, ni massa disgust.
Un sol que dona vida i color
sense cremar-nos ni gelar-ho tot.

I així entenem, petits i grans,
que la vida és equilibri, no pas l'atzar:
entre la foscor i la claror,
entre el fred extrem i l’extrema escalfor.

Som aquí perquè el límit ho permet,
perquè tot està al lloc just i correcte.
I això, sense soroll ni aparença,
és el miracle de la nostra existència.

xatumandingu.   0102026

---

Si vols, puc:

• fer-la encara més curta (ideal per escola o lectura pública),

• afegir-hi una imatge final molt potent per tancar (una nena, una llavor, una mà),

• o adaptar-la a llenguatge quasi de rondalla.

Tu manes, mestre de paraules 🌱✨

afegir-hi una imatge final molt potent per tancar (una nena, una llavor, una m

Oh, bona tria… això li donarà ànima i record 🌱
Et proposo una imatge final única, molt visual i entenedora, que funcioni tant per a un infant com per a un avi. La llavor és especialment poderosa perquè parla sola.

👉 Només afegiries aquest tancament, sense tocar la resta del poema:

---

I enmig d’aquest univers tan gran,
ple de límits, de fred i de foscor,
una petita llavor, dins la terra,
s’atreveix a obrir-se pas.

No sap d’estrelles ni d’infinit,
ni de freds absoluts ni de buidors,
però sap que té llum, aigua i escalfor:
i amb això, la vida diu sí.

---

Si prefereixes una imatge humana, encara més directa, alternativa:

---

I mentre l’univers calla i és immens,
una nena riu sota el sol del matí;
sense saber-ho, el seu riure explica
que tot està al lloc just perquè ella hi sigui.

---

O una fusió molt simple i popular, quasi de conte:

---

Entre tanta foscor i tant silenci,
una llavor brota… i un infant somriu.
I amb tan poca cosa, el món s’entén:

la vida és possible, i això ja és un miracle.afegir-hi una imatge final molt potent per tancar (una nena, una llavor, una m ELS LÍMITS

Un d'ells, és la foscor absoluta

i es fà present en el profund univers;

El negre, que tot inunda,

no permet res.

Al seu costat, regna la buidor ,

sense matèria, ni llum, vida, ni calor.

El desert infinit, el més absolut,

on res és possible, avui se m'acut.

No hi arriba ni la llum de les estrelles,

per que amb la llum hi podria arribar algún calor

i el calor podria ser masa, vida i color;

que em deixo l'energía, la millor de totes elles.

La foscor, en l'infinit, és la que regna,

però on sèncén la llum, la llum goberna.

Aixi és en el nostre planeta,

que té vida, per un sol que l'alimenta.