hitos de nuestra historia: 8) Caiguda del Califat de Còrdova
La vuitena de les fites que l'historiador Fernando García de Cortázar va publicar al diari ABC 50 fites destacables de "nuestra historia", fa referència a la desintegració del Califat de Còrdova, l’any 1031 i el sorgiment dels nous regnes de taifes.
Aquesta divisió sorprèn a molts, però, de fet, també ens la trobem en la zona cristiana, on convivien diversos regnes i comtats. Així, cap al 1100, a la Península Ibèrica i les Balears hi tornava a haver una quantitat d’estats com no s’havia vist des d’abans de la invasió romana i, almenys a la part ibera, els nous regnes s’assemblaven força als territoris d’influència dels diferents grups ibers existents abans de la colonització romana, la qual cosa no deu ser del tot casual.
És clar que, per a un nacionalista espanyol, aquest va ser un molt mal moment, ja que la seva tan estimada unitat i uniformitat quedava més lluny que mai. García de Cortázar comparteix amb el lector la seva angoixa:
“La guerra civil y la anarquía devoran la unidad de al-Andalus. Todo esfuerzo para recomponer esta unidad y restaurar la dinastía omeya resultó en vano”.
Fixem-nos que la paraula ‘unidad’ apareix dues vegades en tan sols dues línies. Sens dubte és un tema que l’obssessiona perquè és una constant que apareix en la major part de les seves fites. I continua lamentant:
“los reinos de taifas triunfaron en su pulso contra la autoridad metropolitana”
Dramatismes a banda, el que va passar és que, senzillament, les poblacions musulmanes es van treure de sobre un poder centralitzador i uniformatitzador que les ofegava i les oprimia i que veien molt llunyà. I van lluitar fins que van aconseguir que el poder es repartís més d’acord amb la realitat diversa del territori, de manera similar al que hi havia a la part cristiana.
Per a un nacionalista espanyol, és clar, és lamentable que es perdés el poder centralitzat i uniformatitzador més potent del moment i que englobava la major part del territori peninsular, les Balears incloses. I és també lamentable que es perdés la ‘autoridad’ d’un poder únic i centralitzat.
La divisió territorial, però, va facilitar la feina als agressius regnes cristians del nord, que van poder anar derrotant i conquerint, un per un, els nous regnes musulmans. D’aquesta manera, dos-cents anys després, en un procés d’absorció, a tota la Península només hi quedava un regne musulmà, el de Granada i quatre regnes cristians: Portugal, Castella, Navarra i la Confederació Catalana
Cal destacar que el regne de Portugal es va escindir del de Castella un segle més tard, el 1143. Va ser la petita taifa que va haver-hi a la part cristiana i que ha perdurat fins avui. Com que aquest fet no s’ajusta gaire a la seva visió unitarista i unitària de la península, García Cortázar l’obvia completament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada