EL MATÍ
DIGITAL ens anuncia que Mossèn Ballarin, que fins ara ens oferia uns versets
cada dia, a partir d’avui i quinzenalment ens oferirà un article. Avui comença
fort, amb una carta a l’ Alicia Sánchez Camacho.
Tots
coneixeu Mossèn Ballarín i també sabeu que jo en sóc un fan incondicional. Quan
el vaig tenir de professor en la meva jovenesa –exactament mai he sabut de quina
assignatura, perquè ens parlava de tot i més- esperava amb delit les seves
classes. Sempre se’m feien curtes i sempre esperava amb delit la propera. Mossèn
Ballarin va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a
la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà
tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de
Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon
grapat de llibres. El que més jo estimo fou el primer de tots els que va
escriure: “Francesco”. Una visió molt bonica sobre Sant Francesc d’ Assís, .
Transcric la carta que escriu a la senyora Sánchez Camacho.
“Respetada doña Alicia.
No me conoce y
me presento.
Soy un cura
católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario. La edad me permite la
libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la
tribu.
Malauradament
vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a
entrar per aquí.
Vostè pensa
que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: "el café para todos"
ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de
Madrid. Això de vostè no és Espanya, és Madrid i "sus aledaños". Per fer-ho més
grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa,
representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes
malbé pels dèspotes il.lustrats començant per Carles III que d’il.lustrats en
tenien ben poc ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber
llegir, escriure i les quatre regles.
Malauradament
ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa. Vostès
són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors
acusats de dur pistoles cosa que no fem mai. Una prova és la manifestació de
Barcelona. Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt
parlant de la "dialéctica de los puños y las pistolas".
Tornant a
vostè:
Me temo,
respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos
taurinos
Usted es
diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con
Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que
ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que
gobierna.
Le voy a poner
un ejemplo:
Usted minimizó
aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había
seiscientos mil sabiendo que había bastantes más. Dejémoslo. Su labor de
diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de
Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes,
desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto
recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos. Su deber para con España, repito
para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos
largarán.
Y así
estamos.
Pero siento
decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de les
responsables.
Se lo digo con
todos los respetos que se merece.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada