NOMÈS AVUI
He pujat al terrat vagarosament,
descalç per la mandra de la tarda,
en no posar-me ni tan sols unes pantufles.
Estirat en la gandula, sense esma de res,
el cap ja treballa sol, pensa i rumia,
per allò que es presenta davant els ulls
i el soroll suau d'un barri tranquil.
...M'adono de les quatre plantes,
amb la calor quasi estival
tenen set i demanen ser regades,
però ho deixaré per més tard,
doncs quasi m'adormo...,
encara hi ha dia, hem dic.
Els coloms i d'altres ocells ja venen,
com cada tarda a abeurar-se
en aquells dos recipients que els hi tenim a disposició; sort d'això pobrets.
Tímida i cautelosament s'acosten;
Ells saben que la nit és llarga si es te la gola seca,
o es pateixen d'altres mancances.
En obrir els ulls, m'adono que molt lentament
l'ombra empeny la llum del sol amunt, amunt...
i el dia s'acaba, donant pas a la foscor,
a cada moment més intensa.
Només avui és avui i demà, aquest dia haurà finit,
mort, trepitjat per una altra volta del planeta,
aquest que ens regala absolutament tot el que som.
M'agrada la serenor i la pau,
en la consciència del que som,
cada ú de nosaltres, col·lectivament
i de tot allò a que aspirem, en base de la veritat,
per que aquesta, hi ha qui la disfressa,
però mai, mai, ni l'ésser més poderós
la podrà tapar.
Sense perdre la base de la veritat absoluta:
Només Existeixo i Existim Avui, en aquest precís moment.
Xatumandingu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada