De tothom es sabut que el porc, tant bo, saborós i apetitiu quan hom el te a taula, i el menja en la seva immensa varietat d’aprofitaments que se n’han tret al llarg dels temps, contrasta amb la forta i persistent ferum que l’acompanya...
D’això se’n derivaren les grans contrarietats que duien de mal borràs a un jove porquisser:
Expliquen que en temps antics, s’organitzava un mercat de pagès a la Vall d’Horta, prop i camí de Sant Llorenç Savall. Hi anaven al mercat gent dels masos i pagesies del voltant per vendre, comprar, o fer truques de llurs collites, bestiar o artesania. El mercat esdevenia a més el lloc de trobada i coneixença de joves i grans, relacions comercials i fins h tot, amoroses...
Per això precisament començà el dramàtic neguit del nostre jove del Mas de l’Illa.
Com es del tot natural, el noi es fixava prou en les noies joves i xamoses que anaven al dit mercat de la Vall i, d’entre aquestes en tenia una d’ullada que no la podia treure del pensament ni de nit ni de dia.
Era el cas que cada vegada que s’acostava a les noies se li notava la ferum de la seva feina de porquisser i, per més que s’hagués escarrassat no sabia com treure’s la fortor de sobre. Per aquest motiu les noies li feien vores tan prompte com ell s’acostava per enraonar-hi. No sabia pas com arreglar-ho i això el feia patir molt.
Com habitant del Mas de l’Illa i de les seves constants pasturades amb els escamots dels pudents i maleïts porcs, sovint anava pels verals de Matalonga i voltava prou amb els animals al redós de l'Ermita de les Arenes, tant que acabà convertit en un fervorós devot de La Mare de Deu. Un bon dia se li feu la idea de pregar amb fervor implorant ajut a la seva Verge bruna amb la confiança que li donaria solució als seus grans neguits..
Tant va ser aquella súplica que va ser escoltat: Assegut al redós de la vella ermita, endormiscat mentre pasturaven els animals, en somnis la Verge li revelà que seria ell mateix, que tant bé coneixia els secrets i particularitats dels boscos, que trobaria en ells el remei del seu neguit. L’inspirà plegar de la muntanya els brots de plantes oloroses, de romaní d’espígol i les posés en maceració amb esperit de vi, tal ment com es feia llavors amb l’àrnica per guarir cops i masegades. D’això, li va dir, n’obtindria una aigua perfumada, talment com s’ha esdevingut mes modernament per a obtenir les colònies, que l’ajudaria d’allò més a foragitar la ferum porquissera. Igualment li manà que fes manats ben apretats d’espígol i el posés entremig de la seva roba de mudar, que guardava curosament en un bagul.
D’aquesta manera la tindria sempre a punt amb bona flaire; Conta la veu popular que així ho feu, esperançat i donant gràcies a la Verge bruna d’aquells consells.
No fou endebades: doncs després d’anar unes quantes vegades al mercat de la Vall d’Horta, abillat i perfumat amb les riques flaires boscanes, la seva relació amb les noies canvià radicalment.
Ben plantat, home noble, valent, agradós de tracte i de caràcter com era, aconseguí al cap de poc temps l’estimació i l’enamorament d’aquella formosa pubilla de qui s’havia prendat ja feia tant de temps.
Prometença, casori i naixement d’una nova família, aportant joventut, nova saba i embranzida, per seguir endavant amb una generació més, en la història d’un antic mas SantLlorençà.
Extret d’un escrit de l’Avi Castells 20090313.
xatumandingu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada