PROGRÉS, CIÈNCIA, HUMANISME.

 PROGRÉS, CIÈNCIA, HUMANISME...

Aquesta és una de les preguntes més profundes i valuoses que es poden plantejar.

Mirar l’esperit humà, com si fóssim observadors de fora del planeta, ens permet agafar distància, intentar veure amb objectivitat, fer un balanç del que som, del que hem estat i del que podríem arribar a ser. Això, en si mateix, ja és un exercici d’humanisme i consciènciació.

L’ésser humà sembla estar constantment tensionat entre dues forces: Una de creativa, empàtica, constructiva, que impulsa el coneixement, la cooperació, l’amor, l’art, la ciència, el respecte, per la naturalesa i per tot lo altre. I una força destructiva, un instint, una d'egocèntrica, poruga i violenta, que genera guerres, dominació, explotació i menyspreu per allò que no es pot controlar o entendre adequadament.

Aquesta dualitat travessa totes les dimensions que puguis proposar,. una per una:

El Progrés: Des d’una òptica externa, el progrés humà podria semblar meteòric, però també desordenat i perillós. Hem après a dominar el foc, fabricar eines, entendre l’àtom i l’ADN, explorar l’espai exterior i ara, a crear inclús la intel·ligència artificial....., Però sovint aquest progrés ha anat acompanyat de destrucció ecològica, esclavitud, armes cada vegada més potents i una desigualtat humana. Altres valors entre nacions, pobles i persones.

Uns observadors externs podrien preguntar-se: “És un progrés real si no beneficia tothom?. Per que ni respecten ni a ells matèixos, ni al planeta que habiten i els acull?”

Economia: Hauria de ser l’eina que regularia els recursos per garantir el benestar comú. Però el que ens veurien des de fora: Un sistema global on hauria de predominar el compartir i no l’acumulació i l'especulació premiada, sovint a costa de la majoria que pateix. I una dependència excessiva del creixement constant, malgrat viure en un planeta amb recursos limitats, com s'està veient.

“Aquest és un sistema insostenible, dissenyat per créixer fins a l’extinció, en lloc de perdurar.........”

Ciència: Aquí brillaríem. De fora es veuria com la ciència humana ha estat una veritable revolució:

S'ha arribat quasi a entendre l’origen de l’univers, la genètica, les malalties, la vida i la mort, però també hi ha una ciència domesticada pel poder econòmic o militar, i sovint poc entesa o malversada per l'opinió pública o les creences.

Un observador diria: “Aquest ésser sap molt..., però sovint no entén el que sap ni ho fa servir per al bé col·lectiu, ni té una visió profunda del seu futur global”

Humanisme: Aquest potser és el motor més potent —i alhora més fràgil— d'aquest esperit, que impulsa la defensa de la dignitat, la llibertat, el coneixement i la pau. Ha estat amenaçat i perseguit moltes vegades (per dictadures, fanatismes i dogmes), però també ha estat font de renaixements.

Una força, un anhel que lluita des de dins, sovint marginat, però persistent. Una esperança de la bondat.

Costumismes i Arrels: Territori, memòria, personalitat, herència col·lectiva, idioma, dins la diversitat cultural, que són tresors de la identitat, sense dogmes tancats, colonialismes excloents. També son fonts de saviesa i resistència, si es mantenen vius però oberts a evolucionar.

Des de fora, podrien veure, “És una espècie que es divideix pel que hauria de ser rica: En la seva diversitat.”

Reflexió: Quin futur podrien intuir des de fora?

En una mirada còsmica, podrien veure una espècie que està a la frontera de la seva maduresa, però encara lluita contra la seva pròpia ombra. Té el potencial per ser guardiana de la vida, o bé una força destructiva del seu propi hàbitat, per que és capaç de crear bellesa, cooperació i significat, però també de negar la seva humanitat en nom del benefici immediat.

“Aquesta espècie sembla estar a les beceroles d’una nova etapa, o bé transcendeix la seva història de violència i egoismes… o desapareixerà ofegada per ella mateixa, com una mare que no alletar al seu propi fill, per que ttampoc se l'estima....., o persistirà amb un futur brillant.

xatumandingu. 0406025