Aquest poema és tan bonic que deixa sense paraules
Escrit per Silvia Schmit, pensadora i Parlamentària Alemanya.
I VAIG ACCEPTAR...
Que No sé Res
Del Temps…
Què és un misteri
Per a Mi
I que no comprenc
L´Eternitat.
Jo vaig haver d'acceptar,
Que el meu cos
No seria immortal
Que ell envelliria
I un dia s'acabaria.
Que estem fets
de:
Records i oblits;
Desitjos, Memòries,
Residus, sorolls,
Xiuxiueigs, silencis,
Dies i nits,
Petites històries
I subtils detalls.
Vaig haver d'acceptar que:
Tot és passatger
Transitori.
I vaig haver d'acceptar,
Que vaig venir al Món
Per fer alguna cosa per ell,
Per intentar donar
El millor de mi
Per deixar
Petxades positives
Dels meus passos
Abans de marxar.
Jo vaig haver d'acceptar,
Que els meus pares
No viurien Sempre
I que Els meus Fills
A poc a poc.
Escollirien el seu camí i
Seguirien la ruta
Sense Mi.
I vaig haver d'acceptar,
Que Ells
No eren meus,
Com suposava, i que
La Llibertat d'anar i venir
És també
Un dret seu.
Jo vaig haver d'acceptar,
Que Tots els meus béns
Hem van ser
Confiats en préstec,
Que No em pertanyien
I que eren tan fugaços
Com fugaç era
La meva pròpia existència
A la Terra.
I vaig haver d'acceptar que,
Els béns quedarien
Per ús de
Altres persones
Quan Jo,
Ja No sigui per aquí.
Jo vaig haver d'acceptar,
Que escombrar la meva vorera
Cada dia
No em donava garantia
Que era
Propietat meva
I que escombrar-la
Amb tanta Constància
Només era una
Fútil il·lusió
De posseir-la.
Jo vaig haver d'acceptar,
Que el que anomenava
“La meva casa” era només
Un sostre temporal
Que un dia més,
Un dia menys
Seria l'abric terrenal
D'una altra família.
I vaig haver d'acceptar que,
El meu aferrament a les coses,
Només faria més penòs
El meu comiat
I la meva partida.
Jo vaig haver d'acceptar,
Que els animals
Que estimo i
Els arbres que vaig plantar,
Les meves flors i les meves aus
Eren mortals.
Ells,
No em pertanyen
Va ser difícil però
Vaig haver d'Acceptar-ho.
Jo vaig haver d'acceptar,
Les meves fragilitats,
Les meves limitacions i
La meva condició
Si, que és mortal,
Si, que és efímera.
Jo vaig haver d'acceptar,
Que la Vida
Continuaria sense Mi
I que
Al cap d'un temps
M'oblidarien.
Humilment confesso,
Que vaig haver de lliurar
Moltes batalles
Per acceptar tot això.
I vaig haver d'acceptar que,
No sé Res del Temps
Què és?
....Un misteri per a Mi.
Que No comprenc,
L'Eternitat i que
Res no sabem
Sobre Ella.
Tantes
Paraules escrites
Tanta necessitat de
Explicar,
Entendre i
Comprendre aquest
Món i la Vida
Que vivim!
Però
Em vaig rendir, i
Vaig acceptar el que tenia
Què acceptar
I així vaig deixar de patir.
Vaig rebutjar,
El meu orgull i
La meva prepotència
I vaig admetre que
La Natura
Tracta a Tots
De la mateixa manera,
Sense favoritismes.
Jo vaig haver de,
Despullar-me
I obrir els meus braços
Per reconèixer
La Vida tal i com és.
Reconèixer que,
Tot és transitori
I que més o menys funciona
Mentre estiguem
Aquí a la Terra.
Això em va fer
Reflexionar
I Acceptar,
I així assolir
La Pau tan desitjada!.
Que aquesta
REFLEXIÓ ARRIBI A
EL MÉS PROFUND
DEL TEU COR,
I QUE ES TRANSFORMI
EN CARITAT I
FRATERNITAT
QUE T 'OMPLI D'AMOR
I SIGUIS UN ÉSER AMB LLUM
PRÒPIA PERÒ MAI,
OBLIDAR ELS TEUS
ÉSSERS ESTIMATS.
UNA GRAN ABRAÇADA
DES DEL MEU COR
AL TEU.
“La Vida és un Regal;
VAL LA PENA APROFITAR-LA BÉ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada