SI HO VOLS CREURE, BÉ...., MULLENA A MATARODONA
L'ultima vegada que vam estar en aquesta masia, era per setmana santa i plovia a bots i barrals.
Es el cas que al no haver el sol per orientar-nos, a sobre ens vam perdre per aquells camins de la Serra de l'Obac. Ja portàvem sis hores perduts sota la pluja, quan de l'altra banda de la muntanya, lluny que es veia molt petit, un home amb una capelina blanca ( ... a lo millor era un forestal ), ens va preguntar on anàvem i , en respondre-li, en va dir que anàvem en direcció contrària.
Total, que xops fins la medul·la i ja fosc, vam arribar a la masia.... La meva germana Rita que duia texans, al mullar-se'ls es va encetar tota la pell de la part interior dels genolls.
A l'arribar, la senyora Quima (Joaquima), ens va proporcionar roba seca, que seria dels seus avantpassats per l'aspecte que tenia inclosa la pols, ens va donar de sopar en una taula immensa de gran que era, i vam anar a l'habitació de la llar de foc a escalfar-nos tots plegats.
Arribada l'hora d'anar a dormir, ens va acompanyar al pis de dalt, en una habitació plena de fulles seques de blat de moro (pellofes) que vam fer servir de matalàs. ......Se sentien sorollets sota les fulles, i és que eren uns ratolinets molt petits coneguts com "musaranyes" que cercaven els petits grans de blat de moro que poguessin quedar allà.... Així va arribar la matinada, pensant i somiant amb les "musaranyes". Malgrat tot, aquella nit ha estat de les millors de la meva vida : Calents, acollits després de tant esforç, secs i menjats en un bon sopar. (no hem preguntis que era allò, que ja no recordo ).
Aquest escrit vol ser un petit homenatge, un agraïment i un dolç record d'una dona valenta, bona i lluitadora: Extraordinària i Estimada Quima: sempre et recordaré.
xatumandingu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada