La mirada curta
No la dels ulls de la cara,
sinó també els del cor i de l’ànima;
ara que no hi veig amb els primers,
me n’adono del veure curt en la distància.
Anar amb el cap cot, per veure el que és proper,
t’obliga a perdre els horitzons, el cel i les coses belles:
les que es podrien veure, sentir, tocar i preveure,
amb el seny i els sentits que vam rebre en el néixer.
Si el mirar curt és important,
tanmateix ho és la mirada llarga
que té l’àmbit molt superior.
Ens n’adonem ara, perduda la claror.
Ai, si poguéssim tornar enrere
per recollir les flors menyspreades;
avui, en el camí fet, seques i sense olor,
queden només en el record, enyorades.
No podem tornar enrere.
El plor no retorna primaveres,
però renta els ulls
i ens ensenya, potser tard, per que avui jà son pols
a mirar més lluny, cada dia.
Potser amb elles les coses serien molt diferents,
però el plor només cicatritza.
xatumandingu. 0103026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada