AL MON PARE
Que de petit ja voltava
per aquelles muntanyes d'Ogassa,
sol, fins el mas de'n Cuquilló,
que era el fill de la casa.
Aquell ermós Pirineu,
aquell de la muntanya aimada.
aquell, tant ple de neu,
va ser la teva terra estimada.
Un record que no té preu.
Mol abans però
ja corries per camins i les comes,
cantant la cançó de les pomes
i del seu arbre que les donava;
l'arbre més bonic: el pomeró.
Però vas néixer primer a Bespén, a l'Aragó,
segurament en una bona nit,
de la bona iaia Rita, que et va parir
per ser el seu primer fill, el més major,
on vas viure la teva sort.
Que l'avi Angel, era el teu arbre,
i que n'era el mestre del poble
i també el jutge de pau
en un temps pobre i molt pobre
del pa i el vi, que eren agres,
cantant l'adeu sia-u.
Doncs en tants dies i sols viscuts pare,
que et van fer persona, i un gran home,
passant una guerra infame,
fins que vas conèixer la Inma, la meva mare.
Tenies llavors clar, de fer via :
de fundar una bona i humil família
per anar estimant als teus fills,
ensenyant-los que és la vida
i a la Inma, units tots com una pinya.
Vet aquí els nostres destins.
...I ho vas fer bé, com cal pare,
amb molt del teu treball i molta suor,
de l'esforç i amb moltes ganes
de sortir endavant, per un demà millor.
Dir-te que has estat el meu mirall,
on sempre et veig, i avui que soc gran encara,
la teva fe, l'amor i el teu abnegat treball
des que et vas anar, em guia i m'empara.
Sempre penso i t'enyoro tant,
avui et vull dir: des de llavors que t'estimo
malgrat, també ara ja m'he fet gran,
que amb el que em vas deixar, encara camino.
I que per això aquest poema;
avui que puc dir-te les meves gracies.
en aquest senzill homenatge,
que en escriure'l també m'emplena,
doncs per mi, has estat allò tant principal,
Que sense tu, res no haguera estat igual.
T'estimo.
xatumandingu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada