EL PAPA ERA EL REI DELS REIS
ESPANYA I CATALUNYA
És una errada greu, quan parlem d'història pretesa veritable: ....fer una projecció dels actuals criteris a temps passats, per que els condicionants i circumstàncies son avui totalment diferents.
Això s'acostuma a fer quan s'utilitza la història, que és una ciència, per sostenir posicions polítiques actuals i passades, amb formes enganyoses, per que als vençuts o no vençuts, mai els deixaran escriure la veritat imparcial i nua .
En aquest sentit voldria recalcar que els habitants de de la penìnsula, no tenien en absolut consciència de ser de cap nació, ni tant sols espanyola, per que Espanya no existia llavors com a concepte ni nació. Eren bàsicament persones subjectes a un Senyor feudal, que a la seva vegada havia prestat homenatge a algun dels regnes diversos existents, inclús l'Al-Andalus, que amb vuit-cents anys d'ocupació van arribar a conquerir la major part del territori, fins que Don Pelayo de Navarra va iniciar la reconquesta .
L'autoritat dels Reis i regnes que es van assolir després , precisaven de l'aprovació del Sant Pare de Roma, doncs era el rei de tots els reis de l'àmbit de la religió apostòlica i romana. Temps era de creuades, inquisicions, bruixeries i sotmetiments... El mateix és aplicable a Catalunya, Aragó, Castella, Lleó o Navarra contemporanis; nous o preexistents als invasors .
L'actual esquema de les nacions no és aplicable a l'Edat Mitjana, ja que el lloc d'origen era irrellevant, lo important era l'estament en el qual estaves integrat: noblesa, cavallers, clergues, funcionaris gestors d'impostos, mercaders, artesans, amb els seus gremis, homes d'armes, amos i senyors i els seus servents , l'esclavatge era vigent, i la gran majoria, per no dir tots, servents dels dominis senyorials, amb opressions que avui ens farien tremolar de por .
Al tractar aquells temps i la seva gent amb la òptica contemporània, és una mostra d'ignorància històrica i massa sovint de fanatismes i oportunismes polítics, basats en falsedats, que no tenen res a veure amb la auténtica realitat de llavors. El context no tenia res a veure amb la nostra realitat.
Per això, no es tenia consciència de l'espanyolitat que tossudament es pretén que existia, donat que el territori era repartit en regnes molt diferents. Els regnes eren previs a la idea d'un conglomerat espanyol, inclús guerrejaven entre ells. Aquesta idea tant defensada avui erròniament és falsa.
L´any 970, el Papa Joan XIII va concedir al Comte Borrell la creació de Catalunya com a estat independent de França, políticament s'entén clarament, doncs Espanya ni existia a les hores. Es definia el territori peninsular com a Hispania des del temps dels romans, per que era a més una província del Imperi. Per inèrcia, molt més tard, però com a topònim geogràfic i prou, sense cap organització política unificada. El propi i actual escut espanyol ho demostra clarament.
L´any 971, Borrell, va enviar una ambaixada a Còrdova en la que el califa va reconèixer la independència de Catalunya del rei de França.
No va ser fins el casament de Ferran i Isabel, el 1469 que es van unificar els respectius regnes i no tots, però les lleis i costums, parla i drets ciutadans de cada part, es van respectar i mantenir intactes. Ja tenien prous problemes amb el descobriment americà i l'expulsió de sarraïns i jueus..... (1492 ) Per aquests fets, el Papa de Roma Alexandre VI, elegit precisament el mateix any del descobriment del nou mon per Cristòfol Colom ( català ), els va atorgar, doncs era aquesta una prerrogativa papal, el títol de "catòlics".
Sembla ser, que per aquells temps, políticament anàvem millor que ara.....
xatumandingu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada